Susana Díaz Tejedor
Mestra, dolçainera i investigadora de la música tradicional
Les dones i la música: un vincle ancestral
La música tradicional és aquella que ve de les arrels dels pobles, de les seues manifestacions populars, de les diferents etapes vitals que anem travessant els éssers humans, del treball diari. En definitiva, de tot allò que conforma un imaginari respecte a la forma de sentir qui som i d’on som. En aquest sentit, les dones, sense saber-ho, n’hem sigut un pilar fonamental per ser les principals transmissores de la cultura popular, ja que mentre féiem els quefers diaris, així com altres tasques com determinades faenes al camp, anàvem acompanyades de fills i filles que rebien inconscientment tots aquests sabers. Uns sabers que prenien diverses formes i formats, des de cants i cançons, balls, jocs o contes populars, entre altres. Una funció d’una importància immensa, que, no obstant, no impedia que les dones estiguérem relegades a un lloc totalment secundari i passiu sent sempre la filla de, la dona de o la germana de, de manera que les activitats que dúiem a terme havien d’estar de conformitat amb les decisions de l’home. I és que durant molt de temps, les dones hem hagut d’encaixar tot això amb resiliència, però amb força per a continuar avançant per tal d’estar presents en totes les manifestacions socials i, per tant, també en les musicals.
De la repressió a la visibilitat
Entrat el segle XX, en el món de la música, són pocs els exemples que tenim de dones que hagen desenvolupat una carrera musical de manera autònoma i ocupant un paper protagonista com a caps de cartell. Primava un rol passiu i expositiu, realçant valors com la bellesa, el saber estar o l’acompanyament. Cal recordar que durant la Guerra Civil espanyola i la dictadura s’imposen uns valors i, per tant, unes actuacions controlades per la repressió del moviment, on les dones teníem un paper totalment subjugat a les decisions dels hòmens. Durant molts anys, aquest sistema de creences, valors i maneres de fer, generalment masclistes, passaren a formar part del pensament general de les persones com “el que és normal”, o dit en altres paraules, el cànon. La interiorització d’açò va marcar a foc l’imaginari col·lectiu i, en conseqüència, es va reflectir en les expressions socials i culturals de la societat en general, com és la música popular, sense deixar espai a les dones per a actuar des de la llibertat. En cas de fer-ho, les dones eren, en primer lloc, insultades i menyspreades, i, tot seguit, se’ls feia el buit.
Cap a finals del segle XX i principis del nou mil·lenni, observem amb més normalitat la inclusió de dones en formacions de música tradicional, encara que malauradament en la majoria dels casos fora només per a cantar. Alguns exemples d’açò són cantaores d’estil com ara Victòria Sousa, Marina Fenolleres, Teresa Segarra, entre moltes altres; en altres estils Araceli Bañuls, Carraixet amb les germanes Giner, Eva Dénia o Mara Aranda; i músiques, com Rosa Chirivella Rausell, de Foios (Horta), considerada la dona pionera en el nostre món de la dolçaina i tabal, que començà a tocar en 1954, quan tenia només sis anys. Altres músiques pioneres valencianes destacades serien Matilde Salvador, M.ª Teresa Oller o Célia Giner, directora de l’orquestra de pols i pua de barri d’Orba, al Parc Alcosa.
Així les coses, a poc a poc, algunes dones començàrem a prendre la iniciativa i a tindre cada vegada més visibilitat més enllà de ser només cantants, llançant-nos a oferir noves actuacions, i d’aquesta manera ser nosaltres mateixes les que decidim les formacions musicals que volem i els rols a desenvolupar dins d’aquestes. És el cas del grup Sis Veus; Noelia Llorens, Titana; Tesa, que fusiona rap amb música tradicional; Maria Bertomeu, La Maria; la formació Va de Dones; o Sandra Monfort, entre moltes altres. També són destacables, en aquest sentit, les músiques Maribel Crespo, Isabel Láuzara, Raquel Cruzes i moltíssimes altres més.
En l’actualitat, trobem cada dia més mostres de dones protagonistes de la seua carrera musical i, per tant, més referents en aquest sentit, gràcies al camí que feren les pioneres i també gràcies a les lleis que s’han anat aprovant per a donar-nos l’espai públic pel qual tant hem lluitat i revertir així el la invisibilització a què tant de temps hem estat sotmeses No obstant això, la criptogínia, el sostre de vidre o la síndrome de la impostora són encara qüestions amb què hem de bregar per a seguir avant.
La necessària evolució de les lletres
Les lletres de les cançons ens aporten informació de com era la societat del moment, ja que, en la música popular, la improvisació era bastant comuna en moltes composicions on la gent mostrava la seua gràcia i creativitat. És per açò que han quedat llargament documentats en infinitat d’arxius sonors, així com en escrits, els valors masclistes que regnaven en la societat. D’aquesta manera, quan les xiques érem xicotetes, havíem de fer bonat; de fadrines, havíem de ser boniques i amables per a trobar un home i casar-nos; ja casades, havíem de ser mares; quan érem les sogres, érem el dimoni i, quan érem iaies, passàvem a ser objecte de mofa. Vet ací alguns exemples extrets de cobles populars.
Xiquetes almidoneu-vos
que a la setmana que ve,
vindrà una barca de novios
per a aquella que no té.
La bellesa, en concret, era un tema recurrent en les lletres. Es considerava una qualitat important per a ser acceptada en societat i per a poder trobar marit, i era l’única cosa que se’ns exigia, juntament amb la nostra virginitat. Els hòmens, en canvi, eren els depositaris de la riquesa, la força i la intel·ligència. L’ús de diminutius també era bastant freqüent, i un exemple del tracte protector i paternalista que es conferia a les dones, considerades el sexe dèbil. Així ho mostren aquestes lletres:
La xica per a casar-se
ha de tindre condicions,
ha de ser “guapa” i amable
tindre diners a muntó
i un “novio” que se’ls aguarde.
Fins i tot, trobem lletres que mostren l’ús de la violència masclista per a aconseguir que la dona es doblegue a la voluntat de l’home:
Arracona-me-la,
tira-me-la al racó,
si és casada no importa,
si és fadrina millor.
Aquests versos són el reflex d’una societat passada, d’una societat que, de manera improvisada, contava allò que ocorria i a la seua manera, sense considerar que allò que deien, algun dia seria tema de crítica o debat. En aquest sentit, ha sigut simptomàtica la renovació en les lletres de les cançons, una tasca en què, no obstant això, cal continuar treballant. La música està viva i és transmissora de valors, per això cal adaptar les lletres al context actual, en un format proper als valors que volem que imperen, que siga ben rebut i que faça progressar la música tradicional. Són testimonis d’aquesta evolució, la transformació, a càrrec de Noèlia Llorens, Titana, i de qui signa aquest article, dels anteriors fragments en aquests que segueixen:
Arracona-me-la, Esta nit vaig a parlar-li
tira-me-la al racó, a una xica llauradora,
una planta bonica, si m’arriba a dir que no,
que faça moltes flors jo em pegue la mitja volta.
Les dones, sempre presents
Fet i fet, les dones sempre hem estat presents, al principi en els àmbits més domèstics i íntims, i a poc a poc ocupant àmbits públics amb més i més força. Gràcies a dones valentes i encoratjades hem anant trencant sostres de vidre per a expandir-nos i reclamar els espais que abans se’ns negaven amb noms propis. Hui podem dir clarament que ara formem part de la música tradicional com a subjectes i no com a objectes, i per això, som conscients i actuem des d’una vessant transformadora i activa. Dalt i baix de l’escenari. Si ho hem aconseguit és en gran manera gràcies a l’adopció d’una mirada àmplia i igualitària, que només és possible des del feminisme. Visca el 8 de Març i avant, amb veu pròpia!