El cicle de mobilitzacions de la societat valenciana, des de l’octubre, ha sigut massiu, sobretot per dos temes: la dimissió de Mazón i l’habitatge.
El 19 d’octubre ens va sorprendre la manifestació de València No Està en Venda, un moviment amb molta presència de persones joves i amb poc de suport dels mitjans de comunicació. La van promoure de forma molt imaginativa per xarxes socials i amb un treball de difusió admirable als barris. El 5 d’abril, van repetir amb èxit la mateixa fórmula juntament amb quaranta ciutats de tot l’Estat entre les quals també estaven Alacant i Castelló de la Plana.
El 29 d’octubre ho va canviar tot. La primera mobilització va ser el 9 de novembre, seguida de la del 29 de novembre, ambdues sense trens ni metro. La tercera un diumenge 29 de desembre, diumenge, en plenes festes de Nadal. La quarta, convocada a les sis de la vesprada del dia 1 de febrer, va patir un aiguat des d’una hora abans i durant tota la manifestació. Va ser un èxit de mobilització, tot i que sabem que amb pluja se solen quedar dos terços de manifestants a casa. Així i tot, va ser massiva. Les de l’1 i el 29 de març també han sigut massives, molt més del que, incomprensiblement, diu la Delegació del Govern i, més comprensiblement, però de forma deplorable, l’Ajuntament de València.
Tanmateix, Mazón no plega. Li deu paréixer massa atractiu això de repartir els milions de la reconstrucció a dit entre els seus amiguets, accionistes d’empreses que ja foren condemnades per corrupció. La rabosa s’ha trobat de sobte tancada amb les gallines. Ja ho va dir Cospedal fa uns quants anys en un lapsus linguae: «Hay que saquear España de la crisis». La mateixa força que fa que Mazón no deixe el càrrec: repartir milions. Ja s’ho cobrarà d’una manera o una altra.
Ans al contrari, ha fet un pacte de pressupostos amb Vox, assumint el seu programa polític xenòfob i negacionista. S’ha compromés que les ajudes siguen només per a persones de nacionalitat espanyola i s’ha posicionat en contra de l’agenda 2030. Tot per aferrar-se al poder i beneficiar la seua camarilla d’empresaris. Ha arribat l’hora que l’empresariat veja que les conseqüències econòmiques de donar suport a Mazón van més enllà de les pèrdues humanes, irreparables, i dels efectes devastadors de la dana. És per això que portem la mobilització al món del treball. És per això que la vaga general del 29 de maig ha de ser un èxit.
També ha de servir perquè la judicatura aplique la llei sabent que té al poble al seu costat i donar-li la força per a enfrontar-se al poder polític i empresarial que vol girar full de la tragèdia sense la necessària reparació i assumpció de responsabilitats polítiques i penals. No podem deixar a soles a les víctimes com va passar amb les del metro. Les mobilitzacions han de ser convocades i secundades de forma massiva i això inclou la vaga general, una forma potent d’intensificació del conflicte. Les vagues polítiques són il·legals, però aquesta exigeix justícia i reparació també per a moltes persones que van morir als seus llocs de treball anant i venint de la faena, in itinere.
Evitar que una catàstrofe natural es convertisca en una tragèdia humana, implica revertir les privatitzacions i millorar els serveis públics amb més recursos. La no posada en funcionament de la Unitat Valenciana d’Emergències, l’externalització del 112, la infradotació del sistema sanitari i el maltractament als seus treballadors i treballadores incomplint els acords signats, igual que van fer a educació, o tot el que hem sabut dels bombers. Tot plegat ens fa pensar que redreçar el país és invertir de forma decidida en els serveis públics i que siguen públics de veritat, i no un negoci per a empreses privades, l’objectiu de les quals és el benefici i no la qualitat del servei.
També és important que la ministra complisca el que va dir de forma propagandística els dies següents a la dana: «Nadie perderá su salario». Per això demanem que els ERTO de la dana cobren el 100% i no el 70%, perquè les paraules de Yolanda Díaz no se les emporte el vent.
La vaga també demana la reducció de la jornada laboral de forma dràstica a 32 hores setmanals que podrien ser en quatre dies o no. El moviment feminista insisteix que acurtar les jornades diàries permet conciliar millor. De fet, moltes dones ja l’acurten, però s’ho han de pagar de la butxaca. La reducció de la jornada laboral ha de ser sense reducció de salari. Aquesta mesura ajudaria les zones de la dana que han perdut molts llocs de treball, però també el conjunt de la classe obrera.
Una altra demanda és la recuperació del poder adquisitiu dels salaris. És una necessitat de tot el País Valencià, no només de les zones de la dana. Ja l’hem quantificada fins a un 22% en quinze anys com en el cas del professorat. Mentrestant, els marges empresarials van augmentar un 64% entre l’any 18 i el 23. L’augment dels preus està comportant un transvasament de diners de les butxaques de la gent assalariada a les caixes de les empreses. Una despossessió per inflació sense que els salaris es recuperen al mateix ritme.
El cas dels lloguers és paradigmàtic. Si els salaris s’hagueren apujat tant com el preu dels lloguers en algunes zones, el salari mitjà hauria de ser de 8.000 euros. Això no només demostra la pèrdua de poder adquisitiu i les dificultats per a l’accés a l’habitatge, també explica les grans mobilitzacions del 19 d’octubre i el 5 d’abril i que València No Està en Venda ens haja demanat que convoquem vaga general pel dret a l’habitatge.
Aquesta petició i la dels comités locals d’Emergència i Reconstrucció, que també ens van demanar el mateix, fan pensar que aquesta vaga serà una simbiosi entre el teixit associatiu de pobles i barris i els nuclis organitzats en els centres de treball que esperem que vagen més enllà dels sindicats convocants.