Les nostres planes litorals –la del Baix Maestrat, al nord; l’horta d’Alacant, el Baix Vinalopó i el Baix Segura, al sud; i la més gran, la central, que mou a Benicàssim i arriba sense discontinuïtat fins a Dénia i la vall de Càrcer– les han creades gra a gra els milers de riuades i barrancades que s’han produït els últims 6 milions d’anys, diu la geologia.
Juli Esteve
Periodista
Les nostres planes litorals –la del Baix Maestrat, al nord; l’horta d’Alacant, el Baix Vinalopó i el Baix Segura, al sud; i la més gran, la central, que mou a Benicàssim i arriba sense discontinuïtat fins a Dénia i la vall de Càrcer– les han creades gra a gra els milers de riuades i barrancades que s’han produït els últims 6 milions d’anys, diu la geologia. I jo m’ho crec perquè mala cosa és ser negacionista si tu eres un borinot que no ha estudiat i un munt d’experts no han fet cap altra cosa en sa vida.
Sempre, per tant, hi ha hagut ací inundacions que han reblit el territori i la mar immediata amb capes successives de materials arrossegats des de la muntanya per a conformar el paisatge que coneixem. I així continuarà indefinidament este cicle d’erosió, transport i sedimentació que apreníem en l’escola: els rius valencians pensen eixir-se’n de mare fins i tot després que algun esdeveniment d’extinció total ens farà desaparéixer de la faç del planeta.
Mentre no ocórrega açò, nosaltres, com feu també l’anterior estirp valenciana expulsada el 1609 –grosso modo, moriscs provinents dels ibers romanitzats primer i arabitzats després–, intentem sobreviure a eixos fenòmens, llevantades de sempre, gotes fredes de fa poc o depressions aïllades en nivells alts (dana) d’uns anys ençà, que obrin el cel d’una manera homicida dos o tres voltes per segle.
Aprenent dels ofegats de cada riuada, generació a generació, els valencians i les valencianes de vora riu crearen i milloraren sistemes d’autoprotecció, perquè la cavalleria encara no rescatava ningú. M’ho conta ma mare, nascuda com jo en una alqueria de l’horta d’Alboraia, a prop del Carraixet: els pobles de vora barranc s’avisaven el de dalt al de baix del perill que venia amb un inconfusible toc de campanes que tot el veïnat sabia reconéixer. És cert que tant el 1949 com el 1957, en les dos barrancades que ella ha conegut, moriren persones, però la immensa majoria no sols se salvaren sinó que tingueren temps per a pujar al trespol de la barraca o al pis de la casa del poble o de l’alqueria els ferraments, els mobles i les collites que tenien arran de terra. És d’imaginar que en eixes ocasions el barranc, sempre molt classista i avesat a practicar un darwinisme social ben obscé, s’enduria només les vides dels més pobres, habitants de casupets precaris construïts a la seua vora, perquè no trobarien refugi; o de persones discapacitades, perquè no tindrien temps de fer-ho. O no sentirien l’avís.
Aquell 1949, el Túria no se’n va eixir de ben poc a València, però s’emportà per davant les barraques que milers de forasters refugiats de la guerra i de la postguerra havien bastit en el llit del riu per a mirar de començar una nova vida. Moltes d’estes persones moriren aquell 28 de setembre sense que ningú les comptara –tampoc vives hi comptaven– , avisades només per la remor terrible de l’avinguda d’aigua, pedres i troncs que s’acostava impietosa. I això mateix tornà a passar la nit del 13 al 14 d’octubre del 1957, en una riuada que negà la ciutat i que matà oficialment 81 persones i extraoficialment uns quants centenars.
Els morts comptats foren sobretot una volta més persones majors ofegades i les de qualsevol edat que vivien en edificis vells que l’aigua solsia. Però els avisos van funcionar. De Vilamarxant i Riba-roja van telefonar a València per a comunicar que baixava una riuada apocalíptica; les ràdios també tingueren temps, minuts abans del desastre, de donar l’alarma, com hem sentit en algunes gravacions d’aquell dia. I sabem també per alguns testimonis presencials que algunes persones anaven tocant porta per porta a les cases dels barris de la mar per a despertar el veïnat i salvar-los la vida. Val la pena revisitar el documental sobre aquell 14O que vam produir en InfoTV quan el 50 aniversari de la riuà.
Si mirem la xifra de víctimes causades directament pel riu, el diluvi del 19 i 20 d’octubre del 1982, que trencà la presa de Tous, només va matar huit persones, tres a la Ribera i la resta en un accident d’autocar a Cofrents, no atribuïbles per tant a la pantanada. Ací, a les ordres d’evacuació urgent dictades per Govern Civil als ajuntaments afectats i reproduïdes profusament per les ràdios hem d’agrair uns números tant baixos, sobretot si els comparem amb els dels danys materials, l’extensió de la zona afectada i els seus habitants, uns 250.000 a tota la Ribera. De fet, moltes persones tingueren fins i tot marge per a salvar els seus cotxes pujant-los a cotes altes. Per això, toca perdonar aquella Protecció Civil neòfita per haver inclòs Xàtiva en la llista de municipis a evacuar, cosa que només hauria tingut sentit si l’aigua haguera superat el port de Càrcer. La pífia l’agraïm ara perquè, enmig de tanta desolació, evocar-la permet esbossar almenys el mig somriure que ens mereixem.
Cinc anys més tard, el 4 de novembre del 1987, un temporal fora mida, que abocà 817 mm en un sol dia a Oliva, tornà a desbordar el Xúquer i, com en 1982, es cobrà tres vides a la Ribera. La diferència, bromes pesades que gasta la naturalesa, és que hi hagué tres morts en 1982 perquè hi havia a Tous una presa que es trencà i en 1987 perquè ja no n’hi havia cap que retinguera la riuada.
És així que les nostres riuades i barrancades causen danys materials enormes i han deixat generacions senceres en la misèria. Però maten poc en comparació, gràcies als sistemes d’avisos, precaris en la ruralitat antiga i més eficaços en teoria en la modernitat, amb què la ciutadania sempre s’havia protegit, reforçats el segle XX amb grans obres hidràuliques de defensa als rius principals.
Eixe paradigma ancestral es feu a miquetes el 29 d’octubre del 2024, per la inèpcia dels responsables del sistema d’emergències de la Generalitat. Eixe dia, Aemet havia dictat una alerta roja en el litoral sud, que amplià més tard a la mitat nord de la província de València. Obeint la previsió, els pluviòmetres de totes les xarxes disponibles començaren a acumular un centenar de litres darrere de l’altre en una franja allargada de territori que anava des de Castelló i la Pobla Llarga, la Ribera Alta, fins a Utiel, en l’altiplà, passant per la zona de màxims –més de 400 l/m²– de Torís, Godelleta i Xiva. El Xúquer i el Túria, controlats per les preses i pel nou llit de València, no calia quasi ni mirar-los. No era massa la faena que quedava per fer perquè les úniques conques a vigilar eren ben menudetes, les del Magre més avall de Forata i les dels barrancs de l’Horta Sud, sobretot el de Torrent, que s’alimenta de l’aigua caiguda a uns 400 quilòmetres quadrats de l’àrea més oriental de la Foia de Bunyol. I no calia fer-la amb persones heroicament exposades al diluvi. Fa just 40 anys que funciona el SAIH, Sistema Automàtic d’Informació Hidrològica, en els cursos principals d’aigua de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. És la ferramenta primordial per a vigilar els nostres rius i barrancs i informa cada cinc minuts dels cabals que duen en temps real. En el Centre d’Emergències de l’Eliana, on treballen les persones que han de protegir els cinc milions de valencians de qualsevol risc, sabien o estaven obligats a saber la pluja caiguda i l’aigua que baixava cap a la Ribera Alta i l’Horta Sud. I ningú dels que estaven allí ni dels obligats a estar-hi va lligar uns caps tan obvis ni va avisar amb urgència la població perquè fugira de l’animalada d’aigua que arribava. I tenien temps de fer-ho, perquè una avinguda com esta pot tardar fins a dos hores a recórrer la distància que separa Xiva de Paiporta.
Les campanes de Picanya van volar astorades, però, com diu Esther Albert, companya en InfoTV i veïna del poble, “eixos codis s’han perdut”. Perquè en teoria ja teníem mecanismes més eficaços per a avisar de la catàstrofe que ve. Però quan l’alarma va sonar en els mòbils a les 20.12 d’aquell dia fatídic, ja feia més de dos hores que el barranc de Torrent se n’havia eixit de mare.
Els danys materials mil milionaris eren inevitables, mentre no s’alce alguna presa a la capçalera d’eixa rambla o es desvie, si fora possible i sempre abans de Picanya, cap al nou llit del Túria, amb el reforç de la capacitat i les garanties que siguen menester. Però la gran majoria de les morts s’haurien pogut evitar. Potser no els d’Utiel, Xiva o Sot de Xera, on la pluja furiosa caiguda allí mateix, feta riuada, s’endugué per davant tot el que trobà. Però en la plana d’inundació del litoral no hauria d’haver mort pràcticament ningú si la gent haguera estat alertada a temps. El barranc es presentà, per primera volta en segles, per sorpresa, per a causar ací la mortaldat violenta més gran des de la Guerra d’Espanya i ni se sap des de quants segles si mirem només els perills hidrològics. I això és perquè alguns no van fer la seua faena. Mal vent se’ls emporte. Però primer que salden les gravíssimes responsabilitats polítiques, civils i penals en què han incorregut. Els morts els ho reclamen ja i els supervivents ho faran només acabaran de netejar.