Hi ha moments en la història col·lectiva en què cal alçar el cap, mirar el camí recorregut i, sense deixar de reconéixer les ferides, reafirmar amb convicció cap on volem anar.
Beatriu Cardona
Portaveu d’Intersindical Valenciana
El VII Congrés de la Intersindical Valenciana ha arribat en un d’eixos moments decisius i durs -tot s’ha de dir-, en què el País Valencià travessa una crisi social, laboral, climàtica i democràtica. Però també és un moment de consolidació, de maduresa i de força compartida. Açò que podria semblar contradictori, no ho és en absolut.
Precisament és en els temps més convulsos, quan més aflora la força per resistir, eixa resiliència de què tant se’n parla a tot arreu, sense saber exactament a què es refereix. Sembla el terme de moda, pronunciat fins la sacietat a les xarxes per part de persones que s’autodenominen coach, o, gurú. És molt probable que, per açò, haja estat menyspreat en certa manera, en tant que frivolitzat. Però no. El seu origen ve de la física i descriu la resistència que tenen els sòlids quan pateixen un xoc: una xifra indica com de fràgil és eixe sòlid. Curiosament, és la fragilitat la que es mesura quan parlem de resiliència. Dues cares de la mateixa moneda.
Aplicat a la psicologia, ser resilient significa ser capaç de fer front a una situació adversa, de recuperar-se’n, d’adaptar-s’hi i de desenvolupar-se de manera positiva. En la majoria de les definicions que trobem, apareixen expressions com “amb èxit” i paraules com “individu”. En un sindicat de classe com el nostre, l’èxit es mesura justetament en clau d’allò col·lectiu: : només l’organització col·lectiva fa possible el canvi real i durador. La transformació que necessitem.
En aquests darrers quatre anys la nostra resiliència ha passat diverses proves de foc. Com diria Estellés, “ha plogut molt”, en tots els sentits. Hem passat d’un context de recuperació postpandèmica amb un govern progressista -amb totes les seues limitacions i errades de càlcul- a un escenari de regressió política i social, de retallades en serveis públics i de confrontació institucional, que ha culminat tràgicament amb la gestió negligent de la dana del 29 d’octubre de 2024. Un episodi que va marcar un abans i un després a casa nostra i que ens va recordar, de la manera més crua, què passa quan les institucions abandonen el poble.
Davant d’aquest panorama, la Intersindical Valenciana no s’ha arronsat. Ben al contrari: hem crescut, ens hem enfortit i ens hem reafirmat com el sindicat valencià de classe, valencià, feminista, ecologista, inclusiu i assembleari que som. Ho diuen les dades, però sobretot ho diu la realitat quotidiana dels centres de treball, dels barris i de les lluites compartides. Hem passat de poc més de 21.000 a quasi 26.500 persones afiliades, i hem augmentat de manera sostinguda la nostra presència sindical, en forma de delegades. Amb recursos limitats, però amb una convicció immensa, hem demostrat que el creixement és possible quan hi ha projecte, coherència i compromís.
Ser “el sindicat valencià” no és una etiqueta: és una responsabilitat. Vol dir estar al costat de la classe treballadora quan bufa mal vent, defensar els serveis públics sense ambigüitats, plantar cara a la precarietat, reivindicar una reducció real de la jornada laboral, i protegir la nostra llengua quan és atacada deliberadament. Vol dir també apostar per un model sindical que no confon diàleg amb submissió, i que sap que els drets no s’atorguen perquè en un despatx se signe un acord, es conquisten amb organització i mobilització.
La dana va posar tot això en primer plànol. Quan el fang encara cobria carrers i vides, la Intersindical Valenciana ja hi era: informant, assessorant, denunciant abusos, organitzant brigades, recollint fons, exigint responsabilitats i acompanyant les víctimes. Sense protagonismes, com sempre. Perquè som poble. Aquella resposta solidària no va ser improvisada: és el resultat d’una manera d’entendre el sindicalisme com una eina al servei de la transformació social per part de persones militants en multitud de causes. A qualsevol de les localitats afectades, n’hi havia persones en primera línia organitzant el seu veïnat, el repartiment de queviures, i tasques de neteja, de la mateixa manera que ara, amb la reconstrucció, estan fent propostes globals des d’allò concret.
Aquest mateix fil conductor recorre el treball de totes les nostres àrees: des del feminisme sindical d’Intersindical Dones, fins a la lluita per la diversitat i la dignitat d’Intersindical LGTBI+; des de la defensa del territori i la salut laboral, fins al compromís amb la cultura, la formació, la solidaritat internacional i els moviments socials. Som una organització diversa, arrelada i viva, que suma mirades i construeix força col·lectiva.
El present i el futur ens interpel·len amb urgència. L’organització s’ha de reforçar, amb més persones, per poder fer front als reptes que tenim per davant. Cal potenciar la participació interna de tota l’afiliació, dinamitzant les comarques i les seus. I, sobre tot, és precís posar tota la maquinària al servei de l’àmbit privat, que és l’espai amb més marge de creixement, sense deixar de banda el sector públic. Créixer en representativitat és important, però ho és més encara que la classe treballadora cresca en consciència i capacitat d’acció a través del Sindicat. Tenim el repte —i l’oportunitat— de convertir la nostra afiliació en un motor encara més actiu, capaç de transformar cada centre de treball en un espai de resiliència i esperança.
Per suposat, no partim de zero. Venim de lluny, hem arribat lluny, i volem aplegar més lluny encara. I sabem que, si alguna cosa ens ha ensenyat aquest període intens, és que quan la classe treballadora s’organitza, no hi ha retrocés que ens faça callar ni tempesta que ens faça rendir-nos.
Amb el VII Congrés, la Intersindical Valenciana no només hem fet balanç, hem renovat el nostre compromís amb el País Valencià i amb la seua, la nostra gent: som altaveu, refugi i trinxera. El camí continua. I el farem, com sempre, juntes.