Després que la vergonya canviara de bàndol gràcies a Gisèle Pelicot, el 2025 ha començat amb un grapat de periodistes denunciant els seus caps o companys de faena per abusos, assetjament i agressions sexuals. Estem en deute amb totes elles, i amb altres com Nevenka Fernández o Elisa Mouliaá, per fer de la violència patida un avanç social.
Eva Terol Trenzano
Periodista
El dia que comence a escriure aquest text, el Consell General del Poder Judicial acaba d’obrir-li un expedient al jutge Adolfo Carretero després de rebre més de 900 queixes. Es va lluir, el magistrat, en l’interrogatori a l’actriu i periodista Elisa Mouliaá, que dies abans de la dana, el 25 d’octubre, va denunciar el polític Iñigo Errejón per agredir-la sexualment, besant-la i tocant-la sense el seu consentiment. Feia dolor i fàstic sentir el jutge i les seues preguntes, els crits, les interrupcions. Però si per a alguna cosa ha servit la filtració, que no hauria d’haver-se produït mai, és per a evidenciar el calvari i el maltractament institucional que espera, amb molta probabilitat, a les dones que s’atrevisquen a trencar el silenci. També ajuda a entendre per què només el 8% de les que han patit violència sexual fora de la parella denuncien, segons una macroenquesta sobre la violència contra la dona de 2019. La vergonya és la raó que explica per què el 37% d’eixes dones no fan el pas i per què el 12% ni tan sols és capaç de buscar ajuda. La incomoditat, la por que se sàpia l’horror que han viscut, la vergonya, acaben imposant-se.
Però no és sobre Mouliaá, Errejón i Carretero sobre qui em demanen que escriga aquest article, sinó sobre Gisèle Pelicot. Per a mi, simplement i reverencialment Gisèle, com si només n’hi haguera una. Gisèle, que va decidir acudir als jutjats d’Avinyó a cara descoberta, amb la seua mirada digníssima, i va voler que el juí contra el seu exmarit i altres 50 homes que, en connivència amb ell, la van violar durant més d’una dècada després de drogar-la, fora públic, amb la màxima transparència i publicitat possibles. Ella posava el rostre i el nom. Amb una mà es despullava i feia ben visibles les atrocitats a les quals la van sotmetre, i amb l’altra alçava la bandera que la vergonya ha de canviar de bàndol. La proclama, que quedarà per sempre lligada a ella, a la seua valentia i generositat, en realitat no era seua, sinó de l’activista i advocada Gisèle Halimi, que la va pronunciar en un juí per violació a dos dones el 1974. Un juí que va resultar clau perquè França començara a canviar la seua mirada cap a la violència sexual i que en 1980 s’aprovara la llei que considerava la violació un delicte.
El cas és que mentre Gisèle Pelicot capgirava la narrativa sobre les agressions sexuals i es convertia en icona mundial del feminisme i símbol de la lluita contra la cultura de la violació, més prop d’ací, una jove periodista catalana, Mar Bermúdez, decidia seguir el seu exemple i acudia al juí contra el seu agressor sexual donant la cara i exposant-se públicament. L’havia denunciat el 2022 i era el seu cap, Saül Gordillo, exdirector de Catalunya Ràdio. Un home conegut i poderós. Els fets havien passat després d’un sopar d’empresa. Ella tenia 23 anys i ell 50. A Gordillo l’han condemnat ja a un any i està pendent d’un altre juí per una altra agressió sexual aquella mateixa nit.
A principis de 2025, una altra periodista catalana, Ana Polo, prenia el relleu a Bermúdez i s’obria en canal en el pòdcast de Crític #19, on contava que fa 10 anys, el seu cap a RAC1, Quim Morales, la va agredir en tornar d’un dinar d’empresa. Mateix guió. Treballava com a becària en el seu programa. Ella en tenia 24 i ell 40. Els fets van passar dins d’un cotxe, en un pàrquing, quan ell se li va tirar al damunt i la va besar. Explica que quan això li va passar, no va poder reaccionar. No sabia què era l’abús de poder, ni tenia les eines per reconéixer moltes de les violències que patim.
M’ha deixat impactada, el MeToo de les periodistes catalanes, ho confesse. Durant dies, mentre prepare aquest text, rastrege amb voracitat articles sobre el tema. No em sorprén la reacció d’altres dones periodistes que han criticat i minimitzat les denúncies de les companyes. És llarga, molt llarga, la culpabilització que patim pel fet mateix de parlar.
Entre lectura i lectura, constate com la meua ment fa estona que ha retrocedit en el temps. I se n’ha anat als meus 18 anys, quan encara no havia ni començat la carrera. I sóc una futura estudiant de periodisme amb una vocació precoç, claríssima, que ja col·labora en un programa de cinema de la ràdio local, i si li ho demanen, fa de presentadora en l’acte que es siga. Perquè la xiqueta és intel·ligent i ambiciosa i té ganes de menjar-se el món. Per això un dia de finals d’estiu es plantifica en la redacció del Crònica, la revista que s’edita en el seu poble, amb una notícia baix del braç, decidida a estrenar-se com a reportera. I allí es troba amb algú que la rep amb entusiasme i mirada curiosa. Algú que li dobla l’edat i els sembla poc als pocs homes que ella coneix, algú que escriu i té amics polítics i periodistes, amb càrrecs i despatxos a la capital. Ell li farà de mentor, la guiarà, li obrirà portes, sempre que ella es porte bé i li faça cas. Ella posarà de la seua part per a ser agraïda. Així l’han educada. Ell no es cansarà de fer-li propostes, sempre revestides d’encàrrecs laborals, per quedar i passar temps amb ella. Ara un programa de ràdio, ara la coordinació de la revista, un col·leccionable sobre les nissagues industrials, un especial sobre els incendis, entrevistes a tots els músics i celebritats que recalen per la comarca. La portarà en cotxe ací i allà i la convidarà a dinar i a sopar i a concerts. La mirarà amb desig. I barrejarà eixe desig amb admiració. I tirarà mà de tots els recursos de què disposa per tal de seduir-la i enlluernar-la. Ella romantitzarà la relació. Pensarà que ell esta enamorat. Algunes vegades es trobarà incòmoda, incomodíssima. Se sentirà enganyada, manipulada. Però no farà res. Ell li telefonarà a qualsevol hora, insistentment, encara més quan ella finalment s’allunye. Li escriurà cartes, publicarà relats on es presentarà a ell mateix com a víctima d’una femme fatal de vint anys que ha jugat cruelment amb els seus sentiments.
De tot això fa més de 30 anys. Fins ara, mai m’havia plantejat en termes d’abús de poder, assetjament i intimidació la difícil i intensa relació que durant anys vaig mantindre amb el director d’aquella publicació. Però ho va ser. Ell no acceptava un no per resposta i jo no sabia dir prou, no vull pagar aquest preu. Com l’Ana Polo fa deu anys, no tenia les eines per a llegir allò com una forma de violència, com una agressió sexual. Per a res.
Pense en la vergonya, la culpa, en totes i tots els qui ens retrauen per què hem tardat tant a contar-ho. Per què no li vas parar els peus. Per què no te’n vas anar. Com si fora tan senzill. Deia fa uns dies la periodista Cristina Fallarás que les dones no guanyen res quan assenyalen un home com a agressor sexual. Segurament té raó. El preu que es paga és massa alt. Som la resta les qui guanyem i quedem en deute amb elles, per obrir camí i fer de la violència patida un avanç social. Totes les Mar Bermúdez, Ana Polo, Elisa Mouliaá, Nevenka Fernández, Gisèle Pelicot.