Intersindical Valenciana és el sindicat més potent en el sector públic i el que més creix en el sector privat. Però aspirem a més. Volem convertir-nos en la força sindical referent de la classe treballadora valenciana.
Aquesta va ser la premissa del nostre VII Congrés, que vam celebrar a Gandia entre el 21 i el 23 de novembre amb el lema “El sindicat valencià, la força del poble”. Van ser tres dies de treball intens i de debat en què es van aprovar les línies estratègiques que guiaran el Sindicat durant els pròxims quatre anys. La principal novetat va ser l’aprovació d’una caixa de resistència. Vivim una època complicada per a la classe treballadora i caldrà mobilitzar-se: contra la precarietat laboral, per uns serveis públics de qualitat i per un habitatge digne.
«Volem votar»
L’últim any, com conseqüència de la dana, ha sigut molt dur. Intersindical Valenciana, des del principi, ha fet costat als familiars de les víctimes. Hem eixit al carrer amb elles i ells per exigir responsabilitats, justícia i reparació. Gràcies a la pressió ciutadana, tot i que amb un any de retard, Carlos Mazón va dimitir. El poble valencià no mereixia un president tan poc honorable. Però la lluita encara no ha finalitzat. Juntament amb l’assumpció de responsabilitats polítiques cal que Mazón s’assente davant de la Justícia i responga de la seua nefasta gestió. Des d’Intersindical Valenciana també exigim la convocatòria d’eleccions perquè el poble valencià trie. No volem un president triat a Madrid. El nou Consell presidit per Pérez Llorca és igual d’indigne que el de Mazón. PP i VOX s’han passat un any tractant d’amagar el desvergonyiment de l’ex-molt poc honorable.
Escalada bel·licista
La situació internacional és encara més preocupant. Els missatges de la ultradreta creixen desbocats i sonen tambors de guerra. Quan l’OTAN exigeix que s’augmenten els pressupostos militars, la classe treballadora ha de posar-se a tremolar, perquè ja sabem d’on eixiran els diners. Intersindical Valenciana eixirà als carrers perquè no es desvie ni un sol euro de la sanitat, de l’educació i de les pensions per a invertir-los en màquines de matar. Els versos de Raimon tornen a estar plenament vigents: “No, diguem no. Nosaltres no som d’eixe món”.