La música valenciana viu una eclosió de dones. I s’ha d’agrair que programadors i programadores comencen a tindre en compte la realitat cultural. Cada any sorgeixen noves artistes i els treballs discogràfics es multipliquen i s’endinsen en tots els estils. En el cas de la música en valencià, l’increment i la qualitat de les propostes han anat agafades de la mà. En els darrers premis Ovidi Montllor, la meitat dels guardons van recaure en dones.
Vicent Xavier Contrí Ribes
Àrea de Publicacions i Comunicació
Amb tot, el camí no ha estat fàcil. Les dones valencianes en la música han hagut de superar els mateixos entrebancs —o més encara— que en altres disciplines artístiques. Referents com Matilde Salvador, Dolors Sendra, Amparo Iturbi i Maria Teresa Oller —en la música clàssica i popular— van obrir els ulls d’una societat masculinitzada. Pel que fa a la cançó en valencià i la música folk reivindiquem les figures de Maria del Carme Girau —única valenciana integrant de l’històric grup dels Setze Jutges—, Merxe Banyuls —cantant d’Els Pavesos— o Maribel Crespo, que ha format part d’Al tall i de la formació femenina Sis Veus. Precisament en Sis Veus, es van unir també grans artistes al voltant d’aquest projecte: Eva Dénia —la destacada intèrpret del jazz valencià—, Lola Ledesma, Maria Amparo Hurtado, Merxe Martínez i Patxi Ferrer. Un apartat especial es mereix Carraixet, amb les dones de la família Giner al front (Mari Carme, Eva, Miryam, Vanessa i Carme). Des de 1972 les veus femenines en el grup ho han cantat tot; des de música popular fins al pop, passant per la música infantil i la cançó.
A tot això cal sumar-li les artistes que no han tingut una mínima presència als mitjans de comunicació. Dones cantaores de carrer, d’albaes i de festa major. El cant d’estil ha generat i genera grans veus i la llista és interminable si recapitulem noms al llarg de la història: Victorieta, Amparo Rubio, Conxa Tamarit, Jacinta Bartolomé, Conxeta la del Mercat, Josepa Blasco, Teresa Segarra, Pilareta, Xiqueta de Pinedo, Marieta la del Túria…
En l’àmbit del rock cal recordar grups que a les acaballes dels noranta i primeries del segle XX van tindre dones encapçalant formacions de música en valencià, com ara Represàlia, Punk Tomaka i Arròs Caldós. E els anys huitanta, i en castellà, van triomfar arreu de l’Estat diferents bandes amb dones al capdavant. Podríem citar, entre altres, Vídeo, Betty Troupe, Presuntos Implicados o Los Romeos. Després vingueren propostes en valencià com Soul Atac, Rapsodes (amb Mireia Vives), Pupil·les… En l’apartat folk cal reconéixer la tasca d’internacionalització feta per Mara Aranda (amb l’Ham de foc i en solitari) i en la música infantil Aitana Ferrer i Carme Laguarda (Canta Canalla).
L’esclat actual
És difícil parlar de totes, potser en aquestes ratlles només es tracta de fer-hi una aproximació per a certificar-ne l’excel·lent estat de salut. En aquesta revista, entrevistem una de les grans protagonistes del moment, Sandra Monfort, i també escrivim sobre el nou treball de GEM en la secció fixa de novetats discogràfiques. Igualment cal fer esment de La Maria, que ha aconseguit el reconeixent de crítica i públic amb els dos discos publicats en només dos anys (L’Assumpció i Robina) i amb els quals ha triomfat en les edicions dels Ovidi de 2023 i 2025.
La llista dels darrers anys és llarga i per a tots els gustos musicals. Mireia Vives, Abril, Lola Bou, Naina, Laia Casanova, Eva Gómez, Clara Andrés, Àngela Furquet, Maria Faubel, Kela, Titana, Xiomara Abello,Tatiana Prades, May Ibañez, Rebeca Mut, Aina Koda, Anna Millo, Ina Martí, Colomet, La Xica, Esther, Tesa o Jazz Woman en són alguns exemples. I grups liderats o coliderats per dones com El Diluvi, Palmer, Musicants, Bèrnia, Batà, Besarabia, Maluks, Frida, Pellikana, Inèrcia, Efecto Doppler, Malifeta, Júlia, Ofèlia, Mafalda,Tito Pontet, Candela Roots, Arrop i Tallaetes… I podríem seguir.
La periodista Isa Monzó —presentadora del desaparegut programa d’À punt Territori Sonor i ara capficada en l’instagram musical Sona a casa— ens apunta quines són les mancances i les fortaleses de les dones de la música en valencià. «Crec que no és casualitat que actualment algunes de les propostes més destacades i atrevides en la indústria musical més mainstream i també en l’escena valenciana tinguen nom de dona. La lluita per la visibilització que han dut a terme les generacions anteriors comença a donar els seus fruits i això és un bucle que s’alimenta gràcies a l’augment de referents. Cada vegada hi ha més dones que no tenen por d’arriscar a l’hora de fer música i que reclamen el seu lloc dins de la indústria, un lloc que saben que els pertany».
Però per a Monzó, no tot són flors i violes: «Estem en un moment de bonança, però encara queden moltes coses per fer. Els cartells de la majoria dels festivals més multitudinaris continuen copats pels homes i només hi participen un percentatge ínfim de dones. També està demostrat que tenim una tolerància molt més gran als grups mediocres masculins que als femenins, la indústria és molt més exigent amb les dones que han de demostrar moltes més qualitats que qualsevol banda o artista masculí. I per a mi, un dels espais que ens queda per conquerir és la presència de dones de més edat en els escenaris».
El paper en les bandes de música
El planter de dones en tots els estils musicals no seria possible sense la xarxa de bandes de música que s’estén de nord a sud del País Valencià. Segons les fonts consultades, ara mateix en el cens de les 546 bandes inscrites en la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana hi ha un 60% d’homes i un 40% de dones. La Federació està formada per 47.000 músics i 60.000 alumnes de les respectives escoles d’ensenyament musical. Es dona la circumstància que, en general, quan comencen els estudis en les escoletes de les bandes de música hi ha més xiquetes que xiquets. Una xifra que decau quan arriben a l’edat adulta. És en aquest moment quan les dones abandonen les bandes. Cal recordar que la Federació representa més del 50% de bandes de música de tot l’Estat.