Vora tres dècades després que Abdullah Öcalan fora segrestat i empresonat per Turquia, la qüestió kurda continua sent un dels nucs centrals per a entendre els conflictes que travessen l’Orient Mitjà
Beatriu Cardona
Portaveu d’Intersindical
Vora tres dècades després que Abdullah Öcalan fora segrestat i empresonat per Turquia, la qüestió kurda continua sent un dels nucs centrals per a entendre —i eventualment resoldre— els conflictes que travessen l’Orient Mitjà i que ja han esdevingut globals amb els atacs d’EUA i Israel a l’Iran. Lluny de ser un problema perifèric o secundari, el reconeixement dels drets del poble kurd s’ha revelat com una peça clau per a qualsevol horitzó de pau estable en una regió marcada per la fragmentació, l’imperialisme i les ingerències geopolítiques.
En tot aquest temps, però, en què la seua veu està silenciada, el moviment kurd no ha restat immòbil. Ans al contrari: ha sigut capaç de reformular les seues estratègies polítiques i socials, tot situant al centre conceptes com el confederalisme democràtic, l’ecologisme i, de manera molt destacada, l’alliberament de les dones. És ací on rau una de les seues aportacions més transformadores i, alhora, més invisibilitzades en els relats dominants.
En territoris com Rojava, al nord de Síria, les estructures d’autogovern han incorporat mecanismes que trenquen amb la lògica estatal clàssica. Les assemblees locals, la correpresentació i, especialment, les assemblees de dones han esdevingut espais reals de presa de decisions. No es tracta només de garantir quotes de participació, sinó de construir una democràcia radicalment arrelada al territori i a les comunitats, on les dones deixen de ser subjectes subordinats per a convertir-se en agents polítics centrals.
Aquest protagonisme no és anecdòtic. En una regió on la guerra ha sigut una constant, les dones kurdes han sostingut tant la resistència com la reconstrucció social. Han organitzat xarxes de suport, han impulsat projectes educatius i han defensat un model de convivència basat en la pluralitat ètnica i religiosa. Ho han fet, a més, enfrontant-se no només a actors armats externs, sinó també a estructures patriarcals profundament arrelades.
És per això que la seua experiència interpel·la més enllà del Kurdistan. En un món on la democràcia sovint es veu reduïda a procediments formals buidats de contingut, aquestes pràctiques apunten cap a formes de participació més profundes i inclusives. La pau, des d’aquesta perspectiva, no pot limitar-se a l’absència de violència armada, sinó que ha d’anar acompanyada de justícia social, igualtat de gènere i reconeixement de la diversitat.
Ignorar la qüestió kurda, o reduir-la a un problema de seguretat, és condemnar qualsevol intent de resolució del conflicte a la superficialitat. Reconéixer-la, en canvi, implica assumir que no hi haurà estabilitat sense democràcia real, ni democràcia real sense el protagonisme de les dones. Potser és ací, en aquestes assemblees, on resisteixen enmig de la guerra, on es comença a dibuixar una altra manera d’entendre la pau.