La Intersindical i el Col·lectiu Ovidi Montllor van analitzar recentment els reptes de l’Estatut de l’Artista com a fita clau del sector cultural.
Xema Sànchez Alcón
Coordinador de l’Àrea de cultura d’Intersindical Valenciana
El passat 27 de novembre, en una trobada de la Intersindical Valenciana i el Col·lectiu Ovidi Montllor, vam reflexionar sobre una de les conquestes més complexes del sector cultural: l’Estatut de l’Artista. No parlem d’un fred llistat d’epígrafs en el BOE, sinó de la crònica d’una resistència. És la història de com un sector intermitent ha lluitat per encaixar la seua realitat en un sistema laboral dissenyat per a la rigidesa de la fàbrica i l’oficina.
El pecat original: la intermitència ignorada
Històricament, l’artista a l’Estat espanyol ha sigut un estrany en el paradís administratiu. La normativa general, ancorada en la idea del contracte indefinit, era incapaç de llegir la naturalesa del treball per projectes. Durant dècades, no va existir una distinció clara entre l’atur i aquelles fases invisibles de preparació tècnica o creació. Vivíem sota un reial decret de 1985 que, malgrat els apedaçaments recents, continuava tractant l’art com una anomalia i no com una indústria.
El punt d’inflexió va arribar en 2018 amb l’informe de la Subcomissió del Congrés, i es va accelerar, paradoxalment, gràcies a la cruesa de la pandèmia. La crisi sanitària va ser el catalitzador que va despullar la nostra fragilitat estructural, forçant l’Estat a entendre que «l’excepció cultural» necessitava, per fi, un blindatge jurídic real.
Conquestes que ja es toquen
Les victòries tangibles pareixia que estaven cada vegada més a prop. La més rellevant: el reconeixement de la protecció per desocupació específica. S’havia trencat la barrera de les cotitzacions impossibles; ara, l’Estat reconeix que la intermitència no és ganduleria, és la naturalesa pròpia de l’ofici.
A això se suma una victòria moral: la compatibilitat total entre la jubilació i la creació. S’ha acabat la crueltat d’obligar un autor a triar entre la seua pensió o la seua vocació. El talent no caduca als 65 anys, i la llei, encara que obligue a «passar per caixa», ja ho reconeix.
A més, la reforma de l’any 2022 sobre el contracte laboral artístic ha permés que el personal tècnic i auxiliar —columna vertebral de qualsevol espectacle— se sume a esta protecció, sempre que la temporalitat estiga justificada i no siga un abús sistemàtic de l’article 15 de l’Estatut dels Treballadors. En l’aspecte fiscal, l’alleujament de les retencions de l’IRPF al 2% per a contractes curts i l’ajust de rendes irregulars permeten que la progressivitat de l’impost no castigue els pics d’ingressos després d’anys de sequera creativa.
Les bastides d’una obra inacabada
Ara bé, el to de la jornada no va ser d’autocomplaença, sinó de vigilància. L’Estatut és una obra amb bastides visibles. La gran assignatura pendent continua sent la cadena de valor tècnica: il·luminadors i regidors que encara habiten zones grises de protecció.
Ens falta abordar la «transició professional». Què ocorre amb un ballarí o un artista de circ als 50 anys quan el cos diu prou? La llei manca d’un sistema de reciclatge de talent. Així mateix, persisteix el repte d’erradicar el fals autònom i controlar eixes «cooperatives de facturació» que sovint només serveixen per a desprotegir la persona treballadora.
Conclusió: de la norma a la realitat
Des d’Intersindical Valenciana defenem que l’Estatut de l’Artista és un avanç substancial, però el seu èxit real depén de la formació. Necessitem artistes, gestors i funcionaris que coneguen aquesta nova arquitectura jurídica perquè els drets no es queden en el paper per pur desconeixement.
I per a això, res de millor que tindre com a referència el model francés. França té un sistema de Seguretat Social únic per a les i els artistes i tècnics: si treballen un mínim d’hores a l’any, reben una prestació els dies que no tenen contracte. Aquest fet evita la precarietat i permet que l’artista es dedique a investigar i crear sense la pressió d’un treball no artístic.
En el nostre cas, estem transitant d’una legislació generalista a una que entén l’especificitat cultural. Queda molt per fer. El repte ara és la vigilància activa: garantir que la flexibilitat necessària perquè crear no es convertisca, mai més, en la precarietat de qui crea.
(Un agraïment especial a la presència en la jornada de l’advocat laboralista d’artistes David Miguel García Gómez, advocat director del Departament Jurídic de Iuris Art).