El règim talibà a l’Afganistan ha intensificat la repressió contra les dones i nenes, prohibint-ne l’educació, el treball i l’accés a l’atenció sanitària. Malgrat la gravetat de la situació, les activistes afganeses continuen lluitant per la supervivència i els drets de les dones en un context de poca visibilitat i suport internacional.
Beatriu Cardona
Portaveu d’Intersindical Valenciana
Abans que acabara el nefast 2024 –que tants malsons ens ha portat–, vam conéixer l’enèsim atemptat contra els drets humans de les dones i xiquetes afganeses. No era fàcil per als talibans superar la infàmia que iniciaren en agost del 2021 i que han anat intensificant de manera directament proporcional a l’oblit per part l’opinió pública internacional. Al cap i a la fi, açò passa en un tros del planeta que porta en flames durant dècades i que ha sigut tractat com a moneda de canvi en el tauler geopolític global. I, el que és més trist, açò li passa a una part de la població, les dones, que tampoc és que siguen –siguem– peces de valor.
Aquestes afirmacions poden paréixer massa dures, però només prenent-les com a base podem explicar el poc de ressò en els mitjans del calvari diari que estan vivint les vora 20 milions de dones i xiquetes afganeses. Com passa amb tot, el que no es veu, no existeix i els esforços del govern integrista dels talibans està donant els seus fruits: podríem dir, amb tristesa, que elles són ja invisibles.
Si fem una retrospectiva de les mesures concretes posades en marxa fins ara, tenim motius per a espantar-nos, indignar-nos i deprimir-nos a parts iguals. La guerra santa dels talibans contra els drets de les dones, però, no és cap sorpresa. Ja en 1996, quan van aconseguir el control de quasi la totalitat del país, i prenent com a excusa i com a llei les interpretacions més estrictes de les escriptures alcoràniques, van establir un codi de vestimenta que obligava dones i joves a cobrir-se completament, prohibia a les xiquetes anar a escola i eliminava el dret al treball per les dones, amb una única excepció: les treballadores de la salut.
De barbaritats explícites contra les dones, els textos anomenats sagrats de les tres religions monoteistes en van plens. Castics per adulteri diametralment oposats, repartiments ben diferents en les herències paternes, adscripció de rols i estereotips de gènere que sempre impliquen que les dones estiguem en l’esfera privada, històries i paràboles que ens mostren com a despietades, secundàries perpètues, santes o putes, i tan insignificants que ni tan sols biològicament som capaces de portar al món el primer home. Això tampoc no és cap sorpresa. Però és innegable que, en la classificació de la ignomínia masclista institucionalitzada, hui en dia, l’islamisme ultraconservador i integrista que representen els talibans està en el primer lloc. Que trist que puguem fer, fins i tot, un rànquing!
La línia traspassada és massa grossa, massa roja, per a no reaccionar, i de manera contundent. I és que, per si no n’hi haguera prou, tot el que estan patint, des de desembre de l’any passat, les dones afganeses no poden ja seguir cursant estudis relacionats amb la salut. Si a això li sumem que, en algunes zones, no poden ser ateses per treballadors sanitaris, el resultat és d’una magnitud colossal: un greu atemptat contra la integritat física i la vida de les dones. De la integritat psíquica, ja ni en parlem. Des del moment en què, també, s’ha prohibit el so de les veus, les activistes feministes afganeses denuncien que les idees suïcides estan augmentant de manera preocupant. No m’estranya: qui voldria tindre una vida plena de foscor?
L’altra cara de la moneda, sense cap dubte, la representen elles, aquestes activistes que, bé des de l’exili, o bé des de centres educatius i grups d’ajuda clandestins, continuen treballant, ni més ni menys, per la supervivència de les dones i xiquetes afganeses. Sense el suport internacional que es mereixen. Què esperem? Sincerament no acabe d’entendre perquè en la balança no pesa més la vida. O potser és que ho entenc massa.