El riu anava ple de gom a gom. Tot el poble estava allí mirant-lo, com sempre, quan plou per dalt. Però aquesta vegada hi havia cinc motors en marxa.
Ester Rincón
Veïna de Riola
El riu anava ple de gom a gom. Tot el poble estava allí mirant-lo, com sempre, quan plou per dalt. Però aquesta vegada hi havia cinc motors en marxa. Les xiquetes i els xiquets tenien comboi de no haver d’anar l’endemà a l’escola.
Vaig veure el tio Pepe passar, amb cara de preocupació. Sentíem els uelos i les ueles entre nosaltres, tantes vegades ens ho varen contar…
Recorde cada una de les paraules que vaig compartir amb el meu estimat veïnat, amb la família, amb les amistats, mentre l’enllumenat del poble anava i tornava. També, les advertències de les persones que fan part de l’Ajuntament, que van abandonar les seues cases per informar-nos, per cuidar-nos.
Vaig acompanyar els meus fills a dormir perquè no patiren i, ràpidament, com una mare lloba, vaig començar a pujar les seues cosetes a la planta de dalt: la motxilla de ballet, els legos, alguns records, etc.
I, en un obrir i tancar d’ulls, ma casa va quedar submergida. Em fregava els ulls, però la imatge continuava allí.
A la una del migdia, res havia canviat. Vam traslladar els xiquets i el gos a casa dels meus pares i quan l’aigua va començar a anar-se’n, ma casa es va omplir de família, amistats i de persones voluntàries, al mateix temps que el meu cos s’omplia de gratitud i la meua casa es buidava d’intimitat.
Sentia estima, caliu, amor… Amor pintat de marró i banyat amb una pudor que encara guarde en els meus sentits, plens de significat.
Olor de riuà.
No teníem llum, només treballàvem, ens ajudàvem, ens miràvem als ulls, ens abraçàvem, ens donàvem pa, companatge, menjar calentet.
I, en passar uns dies i alçar una miqueta el cap, el dolor va penetrar en les meues entranyes, exactament entre l’estómac i el pit, com si em travessara, en assabentar-me del que havia passat als pobles del costat del barranc.
No han pogut protegir-se…
No han pogut protegir els seus fills i filles com ho he fet jo…
No han pogut…
I en això estic i estem.
Mami, iaia, gràcies. M’ho contàreu com vàreu poder, guardant per a vosaltres el més dur i dolorós.
Ara queda la postdana. Dormirem, fills meus, passarà el temps i dormirem. I ens podrem despertar. Nosaltres hem sigut cuidats al nostre poble. Altres, no.