El 8 de Març no és una data qualsevol del calendari. És una jornada de memòria, lluita i reivindicació, que recorda que els drets que hui gaudim les dones no han sigut mai un regal, sinó el resultat de dècades i segles de combats col·lectius protagonitzats per dones treballadores.
Èlida Puig Cebolla
Responsable d’Intersindical Dones
L’origen del Dia Internacional de les Dones es troba en les lluites del moviment obrer femení de finals del segle XIX i principis del XX. Dones que treballaven en fàbriques tèxtils, en condicions d’explotació extrema, amb jornades interminables, salaris miserables i sense cap dret polític ni social, van començar a organitzar-se i a eixir al carrer per exigir una vida digna. Una altra data clau en el naixement d’aquesta efemèride va ser quan, en 1910, en la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, la dirigent feminista Clara Zetkin va proposar instaurar una jornada internacional de lluita de les dones. Anys després, el 8 de març de 1917, les dones russes van eixir als carrers per exigir pa i pau, iniciant una vaga que acabaria desencadenant la Revolució Russa. No és casualitat que siga aquesta data la que finalment s’assente com a símbol internacional de la lluita feminista. Fet i fet, la realitat és que el moviment sindical i el moviment feminista han caminat junts per arrancar drets que hui alguns donen per fets: el dret al vot, a un salari, a la negociació col·lectiva, a la protecció social, a la maternitat, a la vaga. Parlar del Dia Internacional de les Dones no és una qüestió simbòlica ni nostàlgica. És un acte polític i de denúncia. És reconéixer que les dones continuem patint una desigualtat estructural en el món del treball, fruit d’un sistema que s’aprofita del nostre temps, del nostre cos i de la nostra força de treball. La bretxa salarial, la precarietat, la temporalitat, la segregació laboral, els sostres de vidre i la sobrecàrrega de treball de cures imprescindible per a sostindre l’economia continuen sent realitats quotidianes, invisibilitzades i no reconegudes. Aquesta desigualtat no afecta totes les dones igual: les dones racialitzades, migrants, amb diversitat funcional o en situacions de major vulnerabilitat pateixen una doble, i sovint múltiple, opressió. Són les més exposades a la precarietat, a l’explotació laboral i a l’exclusió social dins d’un sistema que discrimina, jerarquitza i abandona. Especialment sagnant és el que ocorre en els conflictes armats, on les dones i les xiquetes tornen a ser les que en pateixen les pitjors conseqüències: la violència sexual com a arma de guerra, els desplaçaments forçats, la pèrdua de les llars, la pobresa extrema i una càrrega de cures encara més pesada.