Periodista de reconeguda trajectòria, Mariló Gradolí ha treballat en mitjans com el diari Levante o Ribera Televisió, i també com a assessora de comunicació a la Diputació de València. Vinculada estretament al seu poble, Catarroja, la filla d’Arturet, el de la tenda, i de Lolín, la Sepa, viu al barri del Mercat, en la casa familiar on va créixer.
Clara Esteve
Àrea de Publicacions i comunicació
Des d’allí, a peu de carrer, va gravar un vídeo als pocs dies de la dana en què, a cor obert, denunciava la situació de desesperació i abandonament en què es trobaven les persones afectades. Així va connectar amb el que milers de persones sentien i, en poques hores, es va fer viral. Des d’aleshores, Mariló Gradolí és una de les veus més destacades en les mobilitzacions per a la dimissió del president Mazón.
Aquesta entrevista té lloc quan fa just tres mesos del fatídic 29 d’octubre, dia de la dana. Com et trobes, a hores d’ara?
La veritat és que estem en un dol col·lectiu, independentment del que vam viure aquella nit cada u de nosaltres. A totes les persones que vivim en la zona zero, en la zona afectada, ens ha colpit la barrancada d’una manera o una altra. Qui no ha perdut una persona, que és el més dur que et pot passar, ha perdut una casa, un negoci, el cotxe, els records, o està tancada en un pis perquè no té ascensor. Hi ha diverses circumstàncies personals, però totes es poden resumir en un sentiment de dol. Cadascú de nosaltres estem en una fase diferent, però crec que l’abandonament que vam sentir en els primers moments se’ns va clavar dins i encara continua.
Quin record conserves d’eixe dia?
Aquella nit es va viure de maneres molt diferents, perquè hi van haver víctimes, ho hem de dir tantes vegades com calga: hi van haver 224 persones que van perdre la vida i 3 que encara continuen desaparegudes. En el meu cas, ho recorde com una nit surrealista. De sobte, vingué l’aigua i veia com pujava per l’escala i pensava en la cançó popular: «Marieta, vaig pel primer escaló, Marieta, vaig pel segon escaló, Marieta, vaig pel tercer escaló». I angoixada em preguntava quan pararia. Recorde el so de l’aigua, el fang i el moment, cap a les quatre de la matinada, quan ja es va quedar eixa ratlla que marca fins a on va arribar l’aigua, i vam pensar: «Ja està, s’ha acabat». Però no estava, perquè al sendemà, en eixir al carrer vaig veure tot el fang. I la primera persona que em vaig trobar em va dir: «Ma mare s’ha mort ofegada». Ahí vaig començar a entendre la dimensió del desastre que havíem patit.
Als cap de pocs dies, vas saltar a l’opinió pública amb un vídeo en què des de la porta de ta casa contaves a cor obert en quina situació et trobaves. Què et dugué a gravar-lo?
Els dies després de la barrancada, en què el fang ho va cobrir tot, ens vam sentir molt abandonats. De fet, el meu germà estava al Cercle Polar Àrtic i el meu nebot a la Xina, van arribar ells abans que cap persona d’algun cos de seguretat a ajudar-nos, per culpa de la inoperància del govern de la Generalitat. Les úniques que arribaren molt prompte foren les persones voluntàries. Cinc dies després de la barrancada vaig ser conscient que havia perdut les meues coses i els records de la meua família i li vaig dir a la meua cunyada que em gravara un vídeo recordatori amb tot el que estava amuntonat al carrer. Vaig començar a relatar, amb els residus darrere de mi, com d’agraïda estava amb les voluntàries que m’havien donat la seua roba i les seues sabates; amb les persones de totes bandes d’Europa que van vindre a traure tot el que havia arrasat el fang. Vaig recordar la veïna del carrer del costat ofegada a sa casa i també el tio Paco, que es va salvar pels pèls. Em vaig dir: «Açò no és una qüestió de ja està, ja ha passat, és una tragèdia humana perquè no es va donar una alarma». I aquesta alarma era responsabilitat del president de la Generalitat, que no estava on havia d’estar.
Des d’aleshores t’has convertit en una de les veus significades en quasi totes les mobilitzacions
que s’han fet per a demanar la dimissió de Mazón per la seua actuació durant la dana.
Com a president de la Generalitat, Carlos Mazón tenia una obligació, i era protegir la població. Però eixe dia, un dia d’alerta roja per pluges, no estava on havia d’estar. Particularment, vaig anar a vore com anava el barranc a les 15:30 de la vesprada i a eixa hora ja anava ple de gom a gom. Però Mazón digué que a les 18 hores els efectes de la dana ja se n’haurien anat. Si ningú avisa i diuen això, no penses que estàs desprotegida. Hi ha gent que no sabia com anava al barranc i estava a sa casa tranquil·lament, com la persona que es va ofegar. Això té una responsabilitat, fins i tot més enllà de la política.
Aniré a cada manifestació, com molta altra gent, perquè la falta d’avís a la població va provocar que un desastre natural, que era inevitable, es convertira en una tragèdia humana que s’hauria pogut evitar.
Les que sí que van estar van ser els milers de persones voluntàries, una mostra de solidaritat que va fer viral la consigna de “Només el poble salva el poble”. Què en penses, d’aquest lema?
Pense que el voluntariat va ser vital els primers dies de la dana, i que mai agrairem prou a tota la gent que va vindre a ajudar-nos, primer des de València i dels pobles de la contornada, i en acabant des del restant de l’Estat espanyol, i inclús d’uns altres llocs d’Europa. Però això no significa que ens hàgem d’oblidar dels serveis públics, que són importantíssims. Depenem dels serveis públics per a la reconstrucció. Una reconstrucció que s’ha de fer amb criteris de benestar social amb mirada feminista i amb mesures efectives per a l’ordenació sostenible del territori i garantir el finançament necessari per a desenvolupar infraestructures que mitiguen els riscs de futures barrancades. Tot això amb una xarxa de serveis públics socials forta i ben estructurada. Perquè sense justícia social la recuperació serà molt més lenta, desigual i traumàtica.
T’has referit a una reconstrucció en clau feminista. Pots desenvolupar aquesta idea?
Com a dona compromesa amb els col·lectius veïnals, considere que la reconstrucció de les poblacions afectades s’ha de fer també amb clau feminista. Des de la Confederació d’Associacions Veïnals de la Comunitat Valenciana participe en el disseny d’estratègies d’actuació amb perspectiva de gènere a través de la Xarxa de Dones Veïnals. Els tres punts sobre els quals treballa aquesta xarxa són, en primer lloc, la reivindicació amb la complicitat de la Coordinadora Feminista; en segon lloc, les activitats, organitzades des de l’enfocament formatiu amb punt de trobada per a debatre i generar estratègies sobre la corresponsabilitat, o la participació ciutadana, entre altres assumptes; i la tercera, l’anàlisi de les necessitats de la ciutadania amb perspectiva de gènere, com aportar una mirada feminista sobre l’urbanisme. I en aquests moments de reconstrucció, la mirada feminista sobre el territori que habitem i l’urbanisme és encara més important.
Entre les persones voluntàries hi havia moltes dones, la majoria molt joves. També han sigut moltes les periodistes que han fet la cobertura des del terreny. Són els fruits que la lluita feminista lliura des de fa segles. Ara que s’acosta el 8M, quins reptes queden pendents, en aquest sentit?
El sostre de vidre laboral, les violències masclistes, en definitiva, el patriarcat continua. Hem de seguir denunciant la violència que s’exerceix sobre les dones i reclamar polítiques públiques per a erradicar-la. Des dels mitjans de comunicació i la joventut com a grans amplificadores del missatge, caldria assumir sense complexos el llenguatge no sexista i la reivindicació del feminisme, al mateix nivell que la defensa de la democràcia, la veritat i l’ètica. Tenim molt de fang als peus com a conseqüència de molts anys de lluita i ja és hora d’espolsar-se’l.
Ets una persona molt vinculada al teu poble, tant personalment com professionalment.
Quin seria el vídeo que faries ara, a peu del teu carrer del barri del Mercat de Catarroja, mesos després de la dana?
Seria de record a les víctimes mortals. El record a les 227 persones que van perdre la vida perquè no es va donar l’avís que calia. Ara el carrer que eixiria en imatge, el meu carrer, està net. Però les cases estan buides. Encara estem reconstruint-nos. També anunciaria, de fet ho he fet, que hem constituït l’Associació de Víctimes de la Dana 29 d’Octubre, amb gent de totes les comarques afectades, des de Xiva, Pedralba, Alfarb, Algemesí, Aldaia, Forn d’Alcedo o Catarroja per reivindicar les ajudes, ajudar-nos a eixir del fang, i exigir les responsabilitats penals, polítiques i socials al president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón. Perquè la justícia també és reparació.