Intersindical Valenciana s’uneix a la manifestació a València contra l’aliança bèl·lica d’Israel i els EUA.
L’acció unilateral dels EUA i Israel, contrària al Dret Internacional, està arrossegant el món sencer a una escalada bèl·lica que ja s’ha cobrat la vida de milers de persones arreu del món: especialment a Gaza, que des de 2023 està patint un genocidi sense precedents, però ara també a l’Orient Mitjà, amb l’atac a l’Iran. Un seguit de conflictes generats per interessos econòmics d’uns pocs, que no només posen en perill la vida de milers de ciutadanes i ciutadans d’arreu del món, sinó que, a més, afigen més penúries a la classe treballadora, amb l’increment de la carestia de la vida que tant es nota ja en el dia a dia, cada vegada més costerut.
El “No a la Guerra” es feia, doncs, més necessari que mai, i així ho van entendre milers de ciutadanes i ciutadans valencians que el passat dissabte 21 de març van unir-se a la manifestació unitària convocada per moviments socials, sindicats i partits d’esquerra. Una marxa que va moure de la plaça de l’Ajuntament cap a les 19.00 hores i que recorregué els carrers de Xàtiva, Colom, la Porta de la Mar i Navarro Reverter, i conclogué en la plaça d’Amèrica amb la lectura d’un manifest. Cal recordar que a Castelló ja hi havia hagut la vespra una multitudinària concentració i que Alacant també va clamar contra de la guerra el passat dissabte 28 de març.
La marxa estava encapçalada per un nodrit grup de dolçaineres i dolçainers que arrancaren a caminar tocant els acords de tot un himne per a la classe treballadora, el “Bella Ciao”, la famosa cançó popular entonada pel moviment partisà contra les tropes feixistes i nazis en el context de la Segona Guerra Mundial. Tot seguit, també sonaren altres càntics més propers a nosaltres, com “L’estaca” de Lluís Llach, que va ser entonada per moltes de les persones assistents. I com no, per descomptat, durant tota la manifestació, tornaren a ressonar ben fort crits de “No a la guerra!”.
Ja ho advertírem des d’Intersindical Valenciana: era obvi que el fet de demanar més despesa militar com va fer l’OTAN amb el famós 5%, no era per a guardar tot l’arsenal colgat en terra. L’operació de Veneçuela ja va demostrar que l’imperialisme no s’anava a aturar pel Dret Internacional. Ben bé que ho sap el poble cubà. Primer es queden el petroli veneçolà i ara fan que puge el preu amb la guerra al Pròxim Orient. Per això, denunciem que les armes no són ni un bé de consum ni un bé de producció. Són destrucció en estar pur. Destrucció de vides, d’infraestructures civils i de la cultura de pau. Un desastre que necessita poc de temps per a destruir i molt per a recuperar el que es pot retornar.