El malson de la catàstrofe recentment patida a les nostres terres, amb conseqüències doloroses que han calat a la consciència del poble, l’estem vivint també a escala global.
Miguel Àngel Ferrís Gil
Periodista
No podem esperar que una majoria de poders mediàtics, polítics i econòmics ens avisen dels veritables riscos que estem corrent, ni molt menys que ens posen al davant les solucions més adients. Quan sonen per fi les alarmes, estarem amb l’aigua al coll del retrocés mundial en totes les àrees on havíem progressat i ens enfrontarem a les conseqüències de tanta desinformació, negacionisme i normalització dels models i solucions autoritàries i lliberticides.
Qualsevol analista internacional haurà contemplat les campanades que anunciaven l’entrada del 2025 amb una tremolor interna i profunda preocupació. Tres mesos després, el tsunami de què ja s’havia parlat arribava a les costes dels cinc continents i produïa un estat de xoc i desorientació que bloquejava les possibles accions de salvaguarda col·lectiva. Aquesta vegada no eren les víctimes propiciatòries tradicionals, es tractava de foc amic, dels nostres aliats , que a més ens exigien submissió i un alt preu per a mantindre una suposada pau, benestar i seguretat militar.
Als greus problemes que ja patíem, com la crisi del model econòmic neoliberal, l’acceleració del canvi climàtic o l’ascens del feixisme, ara s’estaven també destruint tots els consensos que permetien un contrapés enfront de la barbàrie que ens envolta, com ara els del respecte als drets humans, a la solució pacífica i diplomàtica dels conflictes, a les convencions internacionals, a les cimeres climàtiques, al paper de l’OMS i al mateix funcionament de les institucions lligades a les emmudides Nacions Unides.
Les ‘noves amenaces’ a les quals s’enfrontem
En primer lloc, el rearmament i l’extensió del discurs bel·licista enfront de les solucions diplomàtiques i la busca de la pau. Trump ha reviscolat la famosa “doctrina Monroe” i les velles polítiques expansionistes que ja coaccionen Groenlàndia, Panamà, el Canadà, Palestina, etc. No cal recordar qui són els que se sacrifiquen en les guerres, sense distinció, mentre els fabricants i traficants d’armes fan el negoci de la indústria de la mort.
També destaca la persecució dels migrants, lligada al rescat del racisme i la xenofòbia, creant un nou enemic intern, que a la vegada és suposadament utilitzat per l’enemic extern (Veneçuela, Mèxic, Colòmbia i ara Cuba) per tal de fer petar el país a força de delinqüència organitzada i expansió del narcotràfic.
En tercer lloc, ens preparem per a la guerra comercial, un veritable colp a la lògica del lliure mercat i de la globalització econòmica. Les sancions de Trump suposen també el sotmetiment de l’economia mundial al diktat de la potència guanyadora de la guerra freda i al mateix temps la negació d’un sistema multilateral de governança mundial.
I si no els para ningú? Quines conseqüències patirem?
Suposant que, malgrat les reticències oposades als propòsits de Trump, a la fi el magnat aconseguira imposar la seua agenda liquidacionista, els probables efectes d’agreujament de les condicions de vida de la classe treballadora, tant en el món occidental com a escala internacional, resulten molt alarmants.
D’una banda, trobem el predomini dels interessos del capital sobre qualsevol política redistributiva o d’una certa justícia social, model que, si es propagara, provocaria el reforçament de les desigualtats, i el desmantellament o reducció al mínim dels serveis públics, com ja ha mostrat recentment Trump amb l’ordre executiva de supressió del Departament Federal d’Educació.
D’altra banda, hi haurà la criminalització d’un important sector de les classes treballadores, fins ara considerades com a mà d’obra barata per la lògica neoliberal: els migrants en general i els sensepapers, en particular. Les polítiques de segregació, persecució i expulsió podrien estendre’s a diferents escenaris geogràfics, com ara el d’una possible Unió Europea amb majories ultra i conservadores.
S’agreujaran les condicions de vida dels sectors populars, amb l’extensió de doctrines negacionistes climàtiques i sanitàries, promogudes per lobbies ultres i multinacionals, eliminant progressivament els sistemes d’alerta i prevenció.
Assistirem també a l’augment de discriminació dels sectors més vulnerables i exclosos del sistema productiu; és a dir, els joves precaris i empobrits, les dones de reduïda formació, els sectors racialitzats pel seu origen, persones amb diversitat funcional, víctimes de maltractament o estigmatitzats com a LGTBI+, etc.
I, naturalment, la negació als pobles del sud global del seu dret humà al desenvolupament econòmic, social i cultural, amb els atacs freqüents a les anomenades economies emergents (països llatinoamericans, BRICS, etc.) poden fer retrocedir encara més les seues condicions laborals i de vida.
Les classes Treballadores als peus dels cavalls ?... O no!
Des de fa ja uns quants anys, tant als Estats Units ―amb l’emergència d’un nou sindicalisme combatiu on es destaquen els joves, les dones i els migrants― com a França i altres països, s’estan produint mobilitzacions que rescaten el concepte de lluita de classes. En certa mesura, s’està resignificant aquesta com el veritable motor de la història.
A França, les agressions governamentals als sectors populars, la immigració, els joves i els jubilats, són confrontades per la riposte, terme molt més enllà d’una contestació puntual, formant part d’una memòria col·lectiva que s’arrela a la revolta de la comuna i que forma part de les seues tradicions de lluita.
D’altra banda, es a l’Amèrica Llatina on s’estan donant els millors avanços, combinant la constitució de governs d’esquerres amb voluntat transformadora ―Colòmbia i Mèxic en són dos bons exemples― amb un suport massiu al carrer i a l’opinió publica. L’Argentina n’és l’exemple contrari, i un cas extrem.
Finalment, el conjunt de la Unió Europea es prepara per a fer front als efectes de la croada hegemonista de Trump, que ja imposa, per exemple, l’eliminació de polítiques de discriminació positiva o DEI (diversitat, equitat i inclusió) al si de les empreses franceses que vulguen treballar amb el govern dels EUA. Les elits europees no saben com reaccionar enfront als desafiaments i atacs rebuts, però no amaguen que fer-hi front suposarà retallades a l’estat del benestar o un increment del deute pressupostari elevat.
Per tant, com en altres moments claus on les forces dominants arrossegaven les poblacions al colador de la història, l’única eixida es deixar la militància digital, les lamentacions i pregàries vàries i prendre els carrers i les places. Al País Valencià, ja ho sabem i esperem ben prompte els resultats. La riposte comuna de les classes treballadores, des dels EUA fins a l’últim racó de la UE o del planeta, és imprescindible per a evitar que els senyals d’alarma que estem ja rebent ofeguen les nostres esperances de futur.