Guille, propietària d’una llibreria de Picanya, relata com va sobreviure a la dana amb la seva família, refugiant-se a la terrassa i llançant-se a l’aigua per salvar-se, gràcies a la solidaritat dels veïns
Guille Spiekermann
Llibreria-papereria Passarella. Picanya
“Quan la teua vida depén d’una decisió… mires avant i veus només una opció”. El 29 d’octubre del 2024 em va canviar la vida. Soc Guille, propietària de la llibreria papereria Passarella Store S.L., de Picanya, i vull explicar-los el que va passar aquella vesprada. Vaig arribar a la botiga amb el meu fill a les quatre i mitja per arreplegar mercaderies, ja que el pronòstic de l’oratge advertia de pluges fortes. Per precaució, vam decidir no obrir. Mai vaig imaginar que aquesta decisió ens portaria a viure l’horror de la dana a casa. En eixir de la botiga, l’aire era estrany. Vaig deixar el meu fill al seu pis, vaig aparcar el cotxe i vaig caminar cap al meu, sense imaginar-me que tot canviaria. Prompte van començar a arribar missatges i telefonades alertant sobre el desbordament del barranc. Vam rebre un vídeo del col·lapse de la passarel·la del barranc, que es va desplomar com si estiguera feta de furgadents, i, la nostra botiga també desapareixia sota l’aigua. La meua família i jo intentàrem arribar a casa de la meua filla a Paiporta, però, en veure vindre l’aigua, vam decidir tornar al pis. A mesura que l’aigua pujava, ens refugiàrem a la terrassa, pujats sobre una taula, aferrant-nos a les reixes. Dues hores després, l’aigua ens arribava a la cintura, el fred ens calava i els rellamps ens recordaven l’alerta. Ens tocaven per telèfon, però les respostes eren escasses.
Amb el caos al nostre voltant, un veí –Juan– ens encoratjava. Després de debatre’ns entre la vida i la mort, la meua filla va decidir llançar-se a l’aigua. Després de 70 metres, va arribar amb alguns colps. Ens va cridar perquè ens tiràrem també. La meua veïna es va llançar i em va demanar que l’agafara, perquè no sabia nadar. Així, juntes, anàrem arrossegades per l’aigua, amb l’esperança d’eixir-ne vives. El meu marit anava davant guiant-nos, no recorde aquest tram, potser he volgut esborrar el record. Tot i la por, la força ens va mantindre unides.
Finalment, vam aconseguir sobreviure, i una vegada fora de perill, experimentàrem la solidaritat més gran que una família pot rebre. Gràcies a la família Rovira Vicente. Gràcies immenses.