Al País Valencià, la privatització sanitària no ha sigut només una opció de gestió. Quan l’Estat transfereix milers de milions a asseguradores privades i les mútues assumeixen funcions essencials, el missatge és clar: la salut es converteix en objecte de mercat i el dret col·lectiu s’agrana davant la lògica empresarial.
Hui, una de cada cinc persones al País Valenciá ha vist passar la seua targeta sanitària de mans públiques a empreses com Ribera Salud, Sanitas o DKV. Més de 7.500 milions d’euros van alimentar la facturació privada entre 2003 i 2018, mentre els deutes i els rescats eren socialitzats per la Generalitat. El resultat: la sanitat pública pateix retallades, plantilles extenuades i una fugida de professionals que legitima el pas al “doble assegurament”.
Del dret universal a la mercantilització
Aquest canvi de paradigma no se sosté només en l’aparell econòmic i legal, sinó en una xarxa de consensos i representacions que s’infiltren en la nostra vida quotidiana a través de cada mútua, cada assegurança, cada col·laboració pública-privada presentada com a progrés.
Així doncs, La llei 15/1997 no va significar només una porta burocràtica a la gestió privada, sinó un catalitzador del desplaçament cultural: el pacient va passar de subjecte de dret a client, la salut de bé comú a nínxol de negoci.
Concerts, concessions i derivacions institucionalitzades marquen la gramàtica del nou neoliberalisme sanitari dut a terme per empreses que comprenen que l’hegemonia es construeix en el dia a dia de la consulta i la sala d’espera. Els actors d’aquest bloc, com Ribera Salud, Quirónsalud, Vithas, IMED, Asisa, DKV i Sanitas, no són només empreses; són part d’un conglomerat comunicatiu i associatiu que legitima la privatització com a solució inevitable. Patronals i fundacions, informes i plataformes, enforteixen el discurs del “no hi ha alternativa”, naturalitzant sobrecostos i desigualtats. En eixe procés, el consentiment es reforça amb cada notícia sobre eficiència, cada silenci sobre els deutes milionaris i el rescat públic.
El model MUFACE permet que milions de funcionaris trien asseguradores privades amb diners públics, normalitzant que cures essencials depenguen del mercat i no del dret. L’Hospital Intermutual de Levante i el teixit de mútues alimenten quotidianament un circuit on l’Estat finança l’excepcionalitat privada. Cada euro ací és erosió del sòl comú, multiplica la sensació el que és públic és residual i només per a qui no pot permetre’s “una altra cosa”.
La privatització no sols gestiona recursos, sinó subjectivitats: la selecció de pacients, els incentius empresarials, la segmentació constant, són pedagogia silenciosa. Els casos “barats” van a la privada, els costosos a la pública i, en el procés, el relat de la ineficàcia pública s’autoenforteix. Fragmentar el cos social és dividir la seua capacitat de resposta.
Per no parlar de les portes giratòries: càrrecs públics i empresarials giren i difuminen límits, institucionalitzant la naturalitat del que és privat en la presa de decisions col·lectives. Així, l’hegemonia es reforça no sols per manament, sinó per consens i costum.
Enfront de l’estratègia del deteriorament quotidià, organització col·lectiva
Massa vegades sentim que les dificultats de la sanitat pública són inevitables. L’infrafinançament, derivacions seleccionades, la normalització de l’assegurança privada… Tot contribueix a convertir el deteriorament en una mena de rutina social silenciosa. Però açò pot revertir-se si l’organització col·lectiva li planta cara amb una contrahegemonia activa i en això la resposta sindical és una de les claus. Des d’Intersindical Salut-IV lluitem dia a dia per tractar de revertir concessions, cobrar deutes, frenar el drenatge via mútues i blindar l’atenció primària. Perquè cal disputar el terreny de les idees i dels recursos. Fer pedagogia en acció, per transformar el que sembla inevitable en espai d’alternativa concreta. Des d’Intersindical Salut no ens cansarem de lluitar per a aconseguir-ho.