Just escric aquestes línies quan es compleix un mes de la maleïda barrancada que va devastar els nostres pobles. Un mes després, encara vivim envoltats de fang, pols i brutícia.
Encarna Signes Segrelles
Veïna de Paiporta
Just escric aquestes línies quan es compleix un mes de la maleïda barrancada que va devastar els nostres pobles. Un mes després, encara vivim envoltats de fang, pols i brutícia. Les promeses s’han acumulat, però les solucions continuen sense arribar.
La concentració del 20 de novembre va ser el reflex d’un sentiment generalitzat de frustració i indignació. Va nàixer de mares i pares enfadats i desesperats, farts de no tindre informació sobre les escoles dels nostres fills i filles. Amb les nostres botes encara plenes de fang, ens vam plantar davant de l’Ajuntament per exigir respostes tant al consistori com a la Conselleria d’Educació. Les famílies no podíem esperar més davant del silenci i la descoordinació de les institucions.
El dia 23, aquest malestar ens va portar un pas més enllà. Les famílies ens vam sumar a la manifestació convocada per la plataforma d’ensenyament, on es va demanar la dimissió de Mazón i Rovira. Ho vam fer caminant des de la Torre, en un gest simbòlic per a homenatjar les persones voluntàries que ens van ajudar en els primers dies, quan cap institució va aparéixer per socórrer-nos.
Mentre escric açò, la situació continua igual o fins i tot pitjor. Les escoles de Paiporta encara estan tancades, i cada setmana vivim amb la incertesa de si els nostres fills i filles podran continuar acollits a les escoles dels pobles propers que sí que funcionen. Continuem amb els camins per a accedir als centres plens de cotxes i de fem. Necessitem que les nostres escoles tornen a obrir en condicions adequades i que els xiquets i xiquetes reben el suport psicològic que necessiten, tant en grup com de manera individual, dins del seu entorn escolar. No podem deixar aquesta tasca en mans dels mestres, que no estan preparats per a gestionar aquests traumes ni haurien de carregar aquesta responsabilitat.
Seguim sent un poble florer, ens usen per per avivar discussions a les Corts i al parlament, però els paiportins i paiportines volem celeritat, no papers mullats i discussions buides. Paiporta pareix una zona de guerra. Els nostres carrers estan plens de fang, els garatges continuen intransitables i no hi ha ni rastre d’un pla de reconstrucció. Continuem fent les cues de la fam i ho passem malament cada vegada que hem de demanar aigua o pa. Ara el poble fa pudor perquè baixen aigües fecals pel barranc. Però la brillant idea de la Generalitat ha estat posar al capdavant de la gestió de la crisi a un militar jubilat. Aquesta decisió no només evidencia una manca de capacitat política per a gestionar el desastre, sinó que també deixa en evidència la descoordinació i l’abandonament institucional que patim. Això no és el que necessita el nostre poble. Paiporta no vol imposicions ni jerarquies militars, sinó solucions efectives i humanes.
L’educació hauria de ser la prioritat. Rehabilitar les escoles, garantir un entorn segur i tornar la normalitat als xiquets i les xiquetes és la base de qualsevol reconstrucció real. Però, fins ara, això no passa. On són els plans? Les accions? Un mes després, encara vivim envoltats de fang, caos i desídia.