Darrere del màrqueting ètic de les empreses sobre la salut mental, s’amaga una realitat amarga d’estructures laborals caduques que no canvien.
Lola Navarro
Coordinadora d’Intersindical Inclusiva
Després de la pandèmia de la covid de 2020, la salut mental ha ocupat les sobretaules i els titulars amb una ubiqüitat sospitosa. Però hem de saber llegir: sovint, aquesta invocació no és més que un exercici de màrqueting ètic, una cosmètica del patiment que les empreses utilitzen com qui es posa una flor al trau per dissimular la pudor de naftalina d’unes estructures caduques. La retòrica, ja se sap, ho aguanta tot; la realitat, en canvi, sol ser més tossuda i, generalment, més amarga.
Des d’Intersindical Valenciana pensem que ja no valen les adhesions sentimentals. La qüestió ha saltat del divan als tribunals. I és ací, en la dimensió judicial, on la veritat comença a circular sense eufemismes. Perquè el dret, a diferència de la propaganda, té la mania de ser mesurable.
Mirat amb la fredor de l’estadista —aquella figura tan fusteriana que dissecciona els mals de la societat—, el panorama és desolador. No parlem de «tristor», parlem d’una patologia del sistema. Si la mala gestió dels riscos psicosocials pot unflar l’absentisme laboral fins a un 23%, és que el capitalisme està devorant les seues pròpies criatures. Deu milions de dies a l’Estat espanyol sense acudir al treball. Les causes poden ser moltes i variades. Nosaltres sostenim que una gran part d’aquestes és deguda a problemes mentals que la societat encobreix i no aborda amb valentia.
El pes de la llei (o l’Estatut com a dic de contenció)
Estem en 2026 i la indiferència ja no és una opció jurídicament viable. L’article 50 de l’Estatut dels Treballadors s’ha convertit en el garrot del dèbil. Qui podria imaginar que l’autoadespatxament seria la resposta a la tirania del rellotge? Les sentències d’aquests últims dos anys són lliçons d’higiene democràtica. Ja no es tracta només d’anar-se’n a casa amb la indemnització davall del braç; ara, la integritat moral es paga cara. Superar els 100.000 euros per danys morals no és un luxe, és el preu d’haver oblidat que una persona treballadora no és una màquina d’expandir expedients.
Agafem com a referència el cas de Madrid de setembre passat. Una auxiliar administrativa que, en un exercici d’esclavisme modern, veu com la seua càrrega de treball es triplica en un sol any: de 1.461 expedients a més de quatre mil. I el telèfon, aquell instrument de tortura, que ha de ser respost en menys de vint-i-tres segons. Vint-i-tres segons! Heus ací la mesura de la nostra civilització: el temps d’un sospir per a resoldre la burocràcia, sota pena de castic.
L’empresa va augmentar la plantilla, sí, però com qui vol buidar el mar amb una cullera. El resultat: psiquiatria i baixa. La sentència és clara: si l’empresa no preveu, l’empresa és culpable. La salut psíquica forma part de la integritat física. No hi ha dualisme platònic que valga: si l’ànima pateix, el cos s’atura.
Una proposta final
Invertir en salut mental no és una forma de bondat qualsevol; és una estratègia de supervivència. Des de la Intersindical Valenciana ho tenim clar. Cal mesurar el «ROI emocional», la capacitat d’establir vincles saludables amb els que ens envolten, cal protegir l’ésser humà i cal, per damunt de tot, fer que el treball siga un espai d’inclusió i no un escorxador de nervis.
L’any 2026 ens obliga a ser lúcids. Si el treball no és digne, no és treball: és una altra cosa, i té un nom que la història ja coneix massa bé.