Canvi climàtic

Al setembre mobilitzacions internacionals contra el canvi climàtic

Article del company Òscar Simon (@simongorjeos), professor de tecnologia i membre de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC).

28 / 07 / 2019 | Intersindical

Cent indústries del món són les responsables del 71% de les emissions del CO2 des de l’any 1998.

La destrucció del planeta és principalment cosa dels amos del món que ens culpabilitzen i ens amenacen a les treballadores per a que res canviï.

Darrerament hi ha una campanya per no fer servir plàstics i contra els cotxes dièsel i /o antics,  dues coses que majoritàriament fa servir la gent treballadora. El moviment ecologista colla i les multinacionals que són les responsables de la devastació ecològica fan campanyes lacrimògenes sobre els hàbits de consum. En cap cas vull dir que no sigui necessari plantejar-se alternatives, reduir la producció de residus domèstics, reciclar o utilitzar el transport públic sinó que només fent això no podrem aturar i revertir la crisi ecològica que ja estem vivint.

Tanmateix el que no podem acceptar és que aquells que gestionen el sistema en benefici seu ens culpabilitzin de la destrucció ambiental. Un dels exemples més grans d’aquesta tònica és l’anunci d’Estrella Damm, les incoherències dels quals estan molt ben descrites a l’article “Damm pinta les seves llaunes de verd” d’en Víctor Mitjans publicat a La Directa el 20 de juny de 2019 . El treball d’en Víctor explica molt bé el que significa pintar-se de verd.

Què és el canvi climàtic?

El canvi climàtic, és el conjunt de fenòmens que s’estan donant a la terra ocasionats per la pujada de temperatures produïda per l’acumulació sense precedents a l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle generats, principalment, per la crema de combustibles fòssils a l’activitat industrial. Aquesta frase crec que és una mica complexa així que miro d’explicar-la. Cremar petroli, gas, carbó, plàstic, merda, etc. produeix CO2 (diòxid de carboni). Un gas inodor, insípid i incolor amb unes propietats molt maques. Per exemple, és el “menjar” principal de les plantes i nosaltres no podríem sobreviure sense la captació i transformació que en fan aquestes perquè bàsicament mengem carboni la C del CO2.

El CO2 té una altra propietat flipant i és que reflecteix la radiació infraroja, o sigui la calor. Sense el nostre amic i altres gasos com el vapor d’aigua a la terra la temperatura mitjana seria de -13ºC. El que passa és que ara en tenim massa. EL CO2 és com aquelles visites que quan són les justes ens alegren la vida i quan es passen de llarg ens la foten enlaire. De manera natural, en aquesta època climàtica, de cada milió de molècules de gas que hi ha a l’atmosfera 200 haurien de ser de CO2 però com la indústria ha cremat, en 200 anys, bona part del carbó,gas i petroli acumulats després de més de milions d’anys resulta que estem per sobre de 400 (per ser exactes unes 415 molècules de CO2 per cada milió). Això dels números és curiós a 200 tantel colesterol com el CO2 són lo seu i en canvi a 400 has de fer quelcom o l’infart pot estar a tocar. Doncs clar arriba l’energia solar, la terra s’escalfa però desprès no té com refrigerar-se perquè l’excés de CO2 no li deixa, en reflectir la radiació infrarroja. Llavors es lia parda, puja la temperatura, es redueix la superfície de gel polar que deixa de reflectir la llum i la terra s’escalfa encara més. Alguns ecosistemes com les tundres (unes planes immenses semicongelades principalment situades a la Sibèria i al Canadà) emeten més metà  (que fa el mateix que el CO2 però amb més mala llet perquè amb menys quantitat reflecteix més escalfor) i encara creix més l’efecte hivernacle i llavors tot el metabolisme del planeta s’altera més i més ràpid, per això els resultats a dia d’avui són pitjors que les previsions de fa 10 anys. És com el colesterol si en tens molt el greix s’acumula a les artèries, a més aquestes es tornen més rígides i el cor que a sobre ha de fer més força pot acabar quedant bloquejat i el risc d’infart no para de créixer, a més com et canses més ràpid cada cop fas menys esport i la cosa empitjora. Amb l’acumulació de CO2 passa el mateix, puja la temperatura, canvia el clima i els de Torres s’han d’anar a plantar vi a les muntanyes perquè saben que d’aquí uns anys el de certes zones a les que ara fan vi negre serà tot “amontillado”. El mateix passa amb plantes animals i persones que es veuen oblidades a marxar dels seus hàbitats. De fet no pocs dels conflictes als Sahel ( les zones seques però no desèrtiques al sud del desert del Sahara)estan causats per la desertització que avança. Un altre exemple és la reducció d’ocells de muntanya que en nevar més veuen com el bosc puja i els prats on vivien es redueixen,  llavors es veuen forçats a viure cada cop amb menys territori, com si tu estiguessis a una piràmide rodejada per un llac que no para de pujar de nivell. Aquí sorgeixen una cadena de preguntes dignes dels detectius Colombo o Conan (segons l’edat que tinguis), famosos per aplicar el mètode deductiu per arribar a conclusions:

Preguntes amb resposta

  1 Si reduïm les emissions de CO2 pot baixa la seva concentració? Sí perquè  principalment les plantes i el plàncton vegetal poden absorbir-lo de l’atmosfera i transformar-lo en carboni llest per menjar, fusta, fibres vegetals etc…

2 Llavors ens hem de plantejar qui està emeten per veure com reduïm l’entrada de CO2 a l’atmosfera i d’aquí neix la següent pregunta: Som nosaltres les gent obrera les responsables d’això?  Com diria Aimi Whitehouse: NO, NO,NO. Resulta que 100 indústries del món són les responsables de 71% de les emissions del CO2 des del 1988. Empreses petrolieres , gasístiques i carboneres ocupen els primers llocs. Per aquestes dates tal com es veu al gràfic la concentració era de 350 aproximadament, quan aproximadament al 1919 era de 300.  La gràfica indica clarament que a mesura que el capitalisme arriba a més llocs del planeta el CO2 es dispara, especialment amb el procés anomenat globalització neoliberal, que a part de deslocalitzar empreses va camí de carregar-se l’únic planeta en el que vivim.

Per tant podem dir ben clar que la gent obrera no som responsables del canvi climàtic, ho són les empreses en particular i el sistema en general. El que passa és que ens fan el següent xantatge, o ho fem així o no hi ha feina diuen els amos. Aquesta és l’estratègia té dues potes, la primera utilitzar la por a passar necessitat i la segona persuadir-nos de que nosaltres som les responsables igual que passa amb el tema dels plàstics i dels cotxes diesel.  Majoritàriament no tenim molt de temps per anar al mercat, portar “tapers”  i bosses de roba reutilitzables, jo ho faig sempre que puc, però segons els horaris de feina no pots anar a comprar més enllà dels supermercats franquiciats ja siguin generalistes de carn, peix o drogueria i allà tot, absolutament tot està plastificat i replastificat, de manera que és fàcil de distribuir des dels grans centres envasadors i fàcil d’emmagatzemar. La gran agroindústria i les productores d’aliments poden vendre milions de tones de magdalenes doblement plastificades,  de sobres de 100 g de pernil dolç  amb 25 g de plàstic, i per no parlar del menjar preparat com per exemple els nous fideus “ultramoderns” amb envàs de plàstic termoestable d’usar i llençar. El productor ens ven un envàs d’un sol ús que desprès nosaltres hem de portar al contenidor correcte, contenidor que també paguem. Com cantava la Polla Records – Come mierda y pagalá!- doncs ara a més d’això compres escombraries i les pagues dos cops. Aquest “fenomen” tindria una solució senzilla. Tot canviant la llei de l’envàs, com fan a altres països de l’entorn, es podria aconseguir per exemple que la Damm recollís les seves llaunes, però cal anar una mica més enllà, cal plantejar-se clarament la lluita contra la crisi ecològica des d’una perspectiva de classe treballadora.

Què podem fer des del sindicalisme?

Des del sindicalisme es porta temps plantejant la reducció de la jornada laboral sense reducció de salari. Això significa repartir la riquesa i perquè no dir-ho acabar amb el malbaratament que significa l’obsolescència programada. També es porten anys denunciant el dumping laboral mitjançant el qual les multinacionals deslocalitzen la producció cercant zones amb normatives mediambientals inexistents i drets laborals mínim. Aquest sistema genera enormes quantitats de CO2 conseqüència del transport marítim i aeri necessari per tenir un sistema global de distribució. A més som les treballadores les que vivim a les zones més contaminades, mengem aliments de pitjor qualitat i treballem a les indústries contaminants per tant són les més afectades per aquesta societat tòxica en la que vivim. Tanmateix s’ha de reconèixer que moltes vegades el sindicalisme no ha estat capaç d’incorporar ni pràctiques ni discurs ecologista per por al tancament d’empreses i/o per desconeixement. No sempre ha estat així, existeixen exemples com les green bans, prohibicions verdes, que a la Sidney dels anys 70 agrupaven a les treballadores de la construcció i el veïnat en defensa dels barris, o les “errades” de les treballadores que construïen la central nuclear de Lemoiz que amb la seva “falta” de perícia endarrerien les obres o la negativa de les estibadores del Cantàbric a descarregar el reactor de la mateixa central. La lluita de la gent d’Uralita, o la del metro de Barcelona contra l’amiant també es podrien emmarcar en la recerca d’ una producció no tòxica ni pel medi ni per les persones.  Tanmateix queda molta feina a fer i ara tenim una oportunitat o millor dit la necessitat d’involucrar-nos des del sindicalisme en la lluita contra la crisi ecològica en general i contra el canvi climàtic en particular. Sense una aliança entre el sindicalisme i el moviment ecologista ens podem trobar a una situació de disputa entre persones amb consciència ecològica i treballadores defensant els llocs de feina, mentre els amos de les indústries continuen gastant-se els beneficis a un club situat a un paradís natural.

La setmana de 20 al 27 de setembre està plantejada una setmana d’accions i lluites internacionals, durant els dies 21, 22 de setembre els caps d’Estats i governs es reuniran per parlar un cop més de com reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i molt probablement com a les anteriors vegades no passaran de declaracions d’intencions.. El jovent especialment està passant a l’acció i renovant i reforçant el moviment ecologista des del sindicalisme no podem restar al marge. Cal que ens afegim, que promovem la mobilització als llocs de feina, que plantegem alternatives a la societat tòxica que ens escurça la vida etc. De fet la lluita per salvar el planeta és forçosament intrernacionalista, fem nostra el vell i bell eslògan del moviment ecologista: pensa globalment actua localment.




Deixa un comentari






  • Aquesta és l'opinió personal de les i dels internautes, no d’Intersindical Valenciana.
  • No està permés fer comentaris o manifestacions que atempten contra el dret a la llibertat d'expressió legalment establit ni que siguen contraris a l'honor, intimitat o dignitat de les persones o organismes.
  • Ens reservem el dret a eliminar els comentaris que considerem que incompleixen el punt anterior o que tracten qüestions alienes a la temàtica dels articles.
  • Els comentaris seran publicats una vegada hagen sigut revisats.
  • No és acceptable la publicitat i serà tractada com a "spam" o correu no desitjat.
  • Està prohibit l'ús de noms o identitats falses. Cas que es detecte aquesta situatió, el comentari serà esborrat. Així mateix, està prohibit incloure en els missatges o comentaris dades de caràcter personal o qualsevol altra informació que revele la identitat de les persones físiques o jurídiques, especialment relatives a menors d'edat.