HÒMENS, UNA ULLADA A LES MASCULINITATS

Aprenem històricament, culturalment, a representar uns rols socials i familiars així com uns rols de gènere determinats imitant conscientment o inconscientment al nostre entorn per a no ser exclosos. Aprenem el llenguatge de l’amo, el patriarcat, i hem de fer un gran esforç de presa de consciència per alliberar-nos d’aquests patrons heretats. Tot i que la societat evoluciona i tant els rols com els estereotips canvien segons el moment, les relacions de poder, assetjament i submissió continuen en peu. Els hòmens per semblar hòmens han de negar allò que es considera femení per no ser exclosos del clan dels hòmens purs i no ser considerats maricons, tota una humiliació. Un home encara hui en dia en molts contextos de la nostra societat no ha de mostrar cap empatia, dependència, debilitat, emocionalitat ni cura. I tots volem pertànyer, i acabem amagant una part nostra, una part de tot ésser humà que culturalment s’ha considerat femenina, però que és pròpia de totis. Açò aprenem a fer-ho des de la infantesa i, sobretot, a l’adolescència. I cal ser molt conscient i molt valent per eixir-se’n del camí marcat pel patriarcat, la família, la religió, la societat… Mentre que algunes persones poden alliberar-se dels dogmes de gènere, la majoria acabem vivint sota la dominació del que se suposa que és el correcte socialment. Ens autoregulem inconscientment per representar els ideals socials d’home o dona. No ens han educat per sostindre la culpa, la vergonya o el menyspreu per no seguir els manaments socials.

Què és ser un home encara hui al segle XXI

En primer lloc, allò femení, igual que allò masculí, la dona com l’home, són construccions culturals. No naixem hòmens ni dones, naixem amb uns genitals sobre els quals s’inscriuen des del minut zero l’ordre simbòlic amb tots els seus manaments identitaris i els seus «has de ser». Has de ser dolça, afectuosa, maternal, però també una mica puta. Has de ser fort, valent, proveïdor, però també sensible i tendre. Laura Llevadot 2022, Mi herida existia antes que yo. Feminismo y crítica de la diferencia sexual.

Ser un home encara al segle XXI implica no ser una dona. Els hòmens de veritat no es comporten com se suposa que s’han de comportar les xiquetes. No es vesteixen de rosa, no juguen a jocs de cures o cuina, no expressen emocions, no mostren debilitat. (Octavio Salazar, Cadernos de psicoloxía n37, 2020).

Com veieu la identitat masculina es basa molt sovint en el rebuig d’allò que es considera femení i així apareix l’homofòbia com a temor a ser considerats com una xica, traïdors al propi gènere. Tant als xics com a les xiques i les persones no binàries se’ns educa en el fet que ser home és ser: Independent, fort, valent, analític, segur d’un mateix, amb lideratge i poder, autosuficient, decidit, objectiu, ambiciós, agressiu, competitiu, actiu, defensor de les seues creences, arriscat, proveïdor i cap de família, amb èxit laboral, saludable… a la recerca del reconeixement social i econòmic.

Tots aquests manaments que entren per l’inconscient col·lectiu fins a l’última cèl·lula de cadascun de nosaltres té unes conseqüències terribles tant per als hòmens com per a la resta de la societat.

En primer lloc, com ja vam veure a l’article Riscos laborals de les masculinitats patriarcals més del 90% de les víctimes en accident de treball són hòmens. A la feina no podem queixar-nos ni mostrar debilitat, hem de semblar superhomes.

Però, en segon lloc, nosaltres mateixos ens perdem aspectes importantíssims de la vida, les relacions i l’expressió dels afectes. Ens tornem discapacitats emocionals, incapaços de gestionar els nostres problemes. A més a més, no saber gestionar les emocions, les crisis laborals i les pèrdues, entre altres coses, fa que dels més de 4.000 suïcidis anuals a Espanya, 3 de cada 4 són hòmens. Açò vol dir 4 vegades més que els morts per accident de tràfic i 15 vegades més que els vora 200 assassinats que es produeixen a Espanya cada any. El suïcidi encara ara és un tema tabú en la nostra societat, tot i que es comença a parlar tímidament a les aules del País Valencià gràcies a projectes educatius com Suïcides joves parlem.

Segons Eva Cifre i Pilar Domínguez, en cadernos de psicoloxía n37, 2020: Les emocions i els sentiments són amagats en els hòmens amb aquesta identitat masculina tradicional davant la por de ser considerats com a femenins o vulnerables. Aquesta ocultació es relaciona amb nivells de malestars psicosocials, que poden ser expressats adoptant hàbits no saludables, com el consum d’alcohol i tabac, i altres addiccions.

Tanmateix, altres dades que ens han de fer reflexionar són que el 79% dels morts en accident de tràfic segons la sèrie de la DGT des de 2012 a 2020 són hòmens, pujant al 82% el 2021 i el 2022. Alguns d’ells segurament suïcidis encoberts. El 85% dels atropellaments de ciclistes a Espanya són produïts per hòmens. La majoria de víctimes per ofegament o caigudes accidentals també són hòmens. Tal vegada, a més de les hormones i, principalment, tinga a veure la cultura patriarcal as-sumida que ens ha fet confiar en excés en la nostra força i valentia i assumir riscos innecessaris.

I si parlem dels vora 200 assassinats que es produeixen a l’estat Espanyol cada any, el 90% dels assassins són hòmens i el 70% de les víctimes. El 62% dels homicidis són d’h hòmens a hòmens i el 28%, d’ hòmens a dones; mentre que només el 7% dels homicidis són de dones a hòmens; i el 3%, de dones a dones. Per cada 10 hòmens que assassinen a la seua parella o ex parella només una dona ho fa. La major part de les morts es produeix en baralles o batusses (22%), moltes d’elles relacionades amb el consum d’alcohol i drogues a la nit, en episodis de violència de gènere (21%) i en la resta d’actes de violència domèstica o familiar (20%). (Interior Ministry releases in-depth analysis of murder rates in Spain, psicòleg José Luis González) La violència masclista és la principal causa de mort violenta de les dones.

L’home ha entès el seu cos com a màquina per competir, ser fort i triomfar. No escoltem al cos, les seues advertències en forma de dolor, les seues vulnerabilitats o les seues malalties fins que, de vegades, ja és massa tard. Tampoc se’ns ha educat a escoltar les nostres emocions, parlar d’elles i saber gestionar-les ecològicament. Com hem vist, molts transformen les seues frustracions i inseguretats en violència cap a l’alteritat o cap a un mateix, com fa el patriarcat amb ells.

Amb aquestes dades i estudis, només vull obrir el debat sobre la necessària reflexió no només per part dels hòmens, però principalment, sobre els models de masculinitat que practiquem i transmetem. Per tant, són necessaris més cercles d’hòmens on escoltar-se, prendre consciència dels automatismes adquirits, canviar d’hàbits i ser proactius per educar a casa i en l’escola en masculinitats igualitàries i diverses.