Recordem la inauguració de module II
El dia 21 d’abril de 2016 Elsa Pérez Robles va inaugurar en la Intersindical Valenciana la seua mostra module II. L’exposició segueix la tradició de l’abstracció geomètrica i està basada en els mòduls utilitzats a les xarxes modulars. La tècnica utilitzada és acrílic sobre llenç.
La majoria de colors d'aquesta exposició són de fabricació pròpia
A continuació publiquem el text que l’escriptor Ramon Guillem va llegir en l’acte de presentació i que generosament ens ha cedit.
PRESENTACIÓ DE L´EXPOSICIÓ D´ELSA PÉREZ ROBLES
Ramon Guillem
Hi ha un text de Ramón Gaya titulat Naturalidad del arte (y artificialidad de la crítica) que diu: “Al darnos cuenta, un día, de la naturalidad y verdad del arte, nos damos cuenta al mismo tiempo de la artificialidad y mentira de la crítica artística / Lo más patético del crítico de arte…no es tanto que se equivoque y no entienda, sino que entiende de una cosa que…no comprende”.
Bé, reconec que jo no tinc aquest problema, perquè, com tots sabeu, almenys pel que fa a l´art, no sóc cap crític. En tot cas, com a escriptor, o, millor, com a poeta, puc referir-me a certa intuïció, a certa comprensió que em permet acostar-me a determinada percepció artística, encara que siga de manera molt llunyana i difusa en tant que el poema no és estrictament allò que podríem considerar un artefacte racional (per molt racional que siga, sempre hi ha una part que fuig i se´ns escapa). És aquest el motiu pel qual, tot i certa aparença de veritat, el vertader regne de la poesia és el fingiment, com bé va explicar-nos Pessoa. És a dir: que avui tinc la consciència ben tranquil.la, perquè les meues armes de poeta em lliuren de l´obligació de comprendre (i qui sap si també d´entendre) en tant que no sóc cap crític d´art, i puc acostar-me als camins gloriosos de la incertesa i el dubte amb total impunitat.
És ara, doncs, després d´aquest preambul exculpatori, que puc començar amb la tasca que m´ha estat encomanada. Elsa Pérez Robles va nàixer a Portland, és Llicenciada en Belles Arts (en l´especialitat d´escultura), ha col.laborat en diverses publicacions i ha participat en diverses exposicions tant col.lectives com individuals. Ha estat directora de la sala municipal d´exposicions Els Porxets de Sueca, fou professora de pintura a la mateixa localitat , i des de l´any 2003 és professora de Dibuix d´Educació Secundària. Aquestes serien les dades –fredes si voleu- del seu currículum, que potser no ens explicarien massa el perquè de la tria estètica en les seues creacions. Anem un pas més enllà : en realitat, és professora de Dibuix Tècnic, i és aquesta constant la que li ha obert la porta a desenvolupar un tipus de pintura i de fotografia –ella ens ha dit que de fet ja l´havia començat en els mateixos estudis- relacionada amb la geometria. Potser també com una personal aproximació a l´abstracció geomètrica, amb la figura al fons de Mondrian, o fins i tot del darrer Kandinski (“Una massa de turons de tots els colors que hom pugui i vulgui imaginar. Tots de diferents mides, però de formes sempre iguals », així començava, per cert, « Turons », un poema d´aquest pintor de l´època en què va fer el salt fora de la figuració).
“Colors”, deia el pintor poeta, i és aquest precisament un tema amb el qual Elsa Pérez Robles s´hi troba ben a gust: no debades, una influència a destacar al seu treball és la del disseny gràfic dels anys 50, 60 i 70, però també la de l´Op Art, és a dir l´art òptic, aquell que juga amb els efectes visuals i l´art impersonal, però que en ella apareix sobretot en les composicions on utilitza només el blanc i el negre. Però a més a més, la majoria de colors d´aquesta exposició són de fabricació pròpia, vull dir: que és ella mateixa la que fa la pintura. I la tècnica utilitzada és acrílic sobre llenç. Com ens ha explicat la mateixa autora, l´exposició està basada en els mòduls que configuren les xarxes modulars (de nou, doncs, apareixen el dibuix tècnic i el disseny gràfic), que s´apliquen en la creació de coses pertanyents a la nostra vida quotidiana, com estampats de roba, rejols, catifes…Aquesta indagació, aquesta expressió reflecteix la idea que cada quadre siga un mòdul a partir del qual es podria crear una xarxa modular.
Com veieu açò que us dic només són conceptes, paraules que es perden en el laberint de les idees i que només volen proposar que observeu els quadres amb deteniment: és això el que haureu de fer aviat, i oblidar tota aquesta pretensió de comprensió per la meua part: en tot cas, ara vull recordar una conversa entre el poeta José Angel Valente i el pintor Antoni Tàpies (el llibret es deia Comunicación sobre el muro) on Valente deia: “la materia original sobre la que trabajamos todos es la misma. Es esa materia en la que uno no sabe muy bien qué va a encontrar, esa materia oscura”. La manera d´encarar-se amb aquest buit, amb aquesta fosca, és la que obrirà les portes a determinat tipus de creació. I en Elsa aquesta concepció de l´art –tot i no ser figuratiu, allò que podria semblar-li paradoxal a algú, però que en absolut ho és- s´acosta a la vida quotidiana, en tant que ella hi considera l´art com una part constitutiva, com una necessitat si no de simbiosi sí almenys d´integració o de participació. Perquè l´art no pot existir sense la vida, i jo afegiria a més que tampoc la vida no podria existir sense l´art. Almenys determinat tipus de vida, aquella que alguns podem considerar més profunda i vertadera. I és ara que crec, sincerament, que Elsa Pérez Robles signaria també aquella frase de Miquel Barceló: “Pintem perquè amb la vida no en tenim prou”