La terra del vi, de Juan Tárrega

Abans de començar,m’agradaria donar les gràcies al sindicat per la col•laboració a l’hora de cedir aquest espai per tal que es puguen penjar els quadres. Ja sabeu que som a casa de l’STEPV, el sindicat del TU DECIDEIXES!! Ei alerta, que com els del constitucional siguen cosncients que ací porteu 35 anys decidint tal volta us il•legalitzen i us tanquen a tots a la presó.

Bé, en principi em toca presentar l’exposició. Però com que no tinc ni idea de pintura parlaré bàsicament del pintor. Millor dit, del vitipintor.  Neologisme creat per ell mateix i al meu parer molt encertat.
De Juan diré que es guanya la vida treballant en un col•legi d’Aldaia i que al llarg de la seua trajectòria artística ha fet nombroses exposicions tant col•lectives com individuals a diferents sales i indrets de l’estat. A més, gestiona un blogg anomenat “cepaypincel” que com bé anuncia el títol és capaç de sintetitzar en un mateix eix tant la perspectiva pictòrica com la vinícola. Al seu blogg trobareu molta informació relacionada tant en el món de la pintura com el del VI. 
Vosaltres no us heu adonat però abans he pronunciat la paraula VI en majúscula perquè per a Juan el VI és tot. Dit d’una altra manera per a ell el VI no és només el líquid resultant d’un procés de plantació, recol•lecció, maceració i fermentació d’una fruita. El vi és terra, és treball, és compromís, és respecte, és estudi, és coneixement, es sentiment, és pintura.  Són tantes coses, no Juan?

Quan em va comentar que exposava ací i que havíem de buscar un títol estiguérem barallant unes quantes possibilitats. Ja sabeu la famosa pluja d’idees. I d’entre totes ens quedàrem en “La Terra del Vi”, que segons la teoria dels títols és remàtic. És a dir, concreta molta informació en poques paraules. I ara,  us podríeu preguntar: ¿quina és la informació que amaga “La Terra del Vi”? El que amaga el títol és una declaració d’intencions pel que fa al respecte a la terra i al treball de la terra. Una terra mimada amb molta cura aprofitant només el que la mateixa terra produïx de manera natural sense productes químics nocius que alteren l’ecosistema propi de l’entorn.  Hem d’agrair quan Juan ens explica de manera molt didàctica que tal planta que la gent retira o aniquil.la només per una funció estètica és en canvi bona perquè a mesura que es va marcint afavorís l’humus que a posteriori compartirà nodriments amb les arrels del cep. Si em permeteu l’atreviment diria que Juan és a la terra i al cep el que l’STEPV és al sindicalisme. Respectuós en la manera de ser però constant, compromés i lluitador en la manera de fer.

Quan contempleu els 7 quadres exposats heu de traslladar-vos a uns paratges concrets. A unes terres amb nom i cognom. Perfectament delimitades per uns marges que se situen tots a les Marines, aquell tros de territori que esdevé per alguns una espècie de semiparadís natural.

Per ordre de fora a dins trobem vinyes que representen el terroir més pròxim i immediat de Juan i que palesen el passat ancestral que hem tingut i el futur que només serà nostre si hi ha un autèntic compromís per part de tots els que estimen el nostre territori, el nostre paisatge i també, com no, la nostra llengua. En definitiva el nostre País que apareix a les pintures.
En concret, el dos primers quadres són de Marnes, partida ubicada al terme de LLíber, el tercer i últim ens acosten a la Vall de Laguar, el quart és el Morro Blau a Tàrbena, municipi que conserva el parlar salat com a herència lingüística dels repobladors mallorquins que vingueren al segle XVII, aquell d’allà  és la Serra de Ferrer, entre Bèrnia i el Carrascar, i aquest últim és a Benimaurell.

La interpretació que cadascú farà dels quadres serà única i personal i per tant subjectiva. Ara bé, no busqueu el blau clar de les platges, ni el verd dels pins que encara queden en aquelles comarques.
Mireu i comprovareu com a través del treball del pintor es reconeix una terra, la de l’interior de les Marines, perfilada per taques grogues, rogenques, blavoses,  de cudols i oliveres, d’ametlers i llentiscles. Una terra agresta i àrida que suporta amb estoïcitat,  com no pot ser d’una altra manera, la insolació dels xafogosos dies d’estiu quan el pàmpol esdevé una mena de para-sol natural per als insectes mentre que a l’hivern es manté impertèrrita contemplant sigil•losament i silenciosa com el cep es va tancant a poc a poc com un puny per tal de salvaguardar i protegir la saba que més avant li caldrà per fer reviure el sarment adormit.

Bé, no voldria estendre’m més ja que l’objecte de l’acte són els quadres de Juan. Però abans de cedir-li la paraula esatria bé que quan torneu a casa i recordeu les pintures   busqueu aquell poema de Josep Mª de Segarra musicat per Llach que diu: