Intersindical Valenciana considera que el càlcul per revaloritzar les pensions aprovat al congrés perjudica de manera molt greu el poder adquisitiu de les nostres persones jubilades. Basar-se en l’IPC mitjà, i no en l’IPC anual significa que la vida pujarà el doble que les pensions. Les dades oficials demostren com aquest “augment” resulta ridícul tenint en compte els preus reals que paguem cada dia quan fem la compra, quan posem gasolina, o quan paguem la factura de la llum i la calefacció. Aquesta és, ens temem, la penúltima afrenta del ministre Escrivà. En aquest article, que publicàvem al número 77 de la Revista Intersindical, trobareu un repàs de la situació, i també un homenatge a la lluita insubornable dels col·lectius de pensionistes.
En els darrers anys, de manera molt intensa, governants, patronal, agents socials, dictàmens de pactes i notícies ens alerten d’una fallida imminent del sistema públic de pensions. Quant hi ha de cert? És més, ens conten alguna veritat? O és una pel·lícula de ficció amb trames ocultes?
‘José Luis, el brut’
Per a moltes persones, José Luis Escrivá Belmonte, ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, passarà a la història per haver sigut la primera persona a la que escolten utilitzar una paraula anglesa que es refereix a les persones nascudes des de finals de la segona guerra mundial fins la meitat de la dècada dels 60: ‘boomers’. El terme té origen estatunidenc i és la versió curta de ‘baby boomers’, que al·ludeix al fet que va haver una explosió demogràfica posterior a la finalització d’un conflicte
bèl·lic que va canviar el paradigma polític i econòmic del món.
A casa nostra, bona part d’eixa generació ‘boomer’ que el ministre menciona amb tanta frivolitat va ser la que va combatre la dictadura franquista i va contribuir de manera inequívoca a la caiguda del règim feixista. Lluita organitzada i clandestina, amb exili i presó en alguns casos. També van ser persones que patiren repressió sistemàtica amb més o menys intensitat, tant si n’eren conscients com si no. Dones d’aquelles a les que el nacionalcatolicisme incitava a no treballar quan es casaven, o que necessitaven la signatura de son pare per estudiar, o un certificat de la secció femenina per poder traure’s el carnet de conduir. Gent que s’ha jubilat a partir del final dels 80 fins l’actualitat. Fins i tot el mateix ministre hi està inclòs.
Però, a pesar de la importància que han tingut els i les ‘boomers’ per a la nostra història recent, ara són la diana perfecta, objecte d’assenyalament per part del govern, i fins i tot de ridiculització: usar una paraula aliena a la nostra cultura facilita que la resta de persones consideren que la cosa no va amb nosaltres. El que els passe a ‘boomers’, no ens passa a nosaltres. I, si analitzem el subtext de les declaracions del ministre, arribem fàcilment a la conclusió que mira quina sort tenen eixes persones, que encara com cobren una pensió, mentre que la resta no ens anem a jubilar mai. És com si foren, fins i tot, responsables de la futura fi del sistema com el coneixem, amb el seu afany per reclamar unes pensions més altes.
Sembla mentida com un govern que es diu progressista jugue tan brut, amb un ministre que es dedica a desprestigiar tot un col·lectiu i, el que és més perillós, el sistema públic de pensions -sempre ens quedaran les pensions privades. Però, no ens enganyem, a ningú no li agrada explicar tota la veritat de les seues polítiques de retallades, menys encara si afecten a quasi 9 milions de persones que han treballat tota la vida i que mereixen una jubilació digna. Eixes notícies no ens alegren el dia.
‘La guerra de les revaloritzacions’
En canvi, sempre és agraït contar que alguna cosa millora, ni que siga mínimament. És el cas de la recent reforma de la llei perquè les pensions es revaloritzen segons l’IPC mitjà anual, que és del 2,5%. Mirat així és una bona notícia: millor cobrar 412€ que cobrar-ne 402€. Però, com en tot, cal tindre en compte el context global, que és bastant més cru, ja que el cost de la vida ha pujat un 5,6€ en 2021. Açò vol dir que, encara que l’any que ve les persones pensionistes cobraran un poc més del que cobren ara, el seu poder adquisitiu baixarà perquè les coses són -i es preveu que seran- més cares.
Però, clar, la lletra menuda no se sol publicitar tant com el gran titular i ara (després d’una crisi pandèmica quan semblava que ens recuperàvem de l’estafa del 2008) calen mesures i anuncis que eviten una revolta social. La precarietat galopant és un autèntic perill per a la classe treballadora i, per al neoliberalisme, és la garantia de tindre la ciutadania atemorida per perdre el poc que té i, com a tal, submissa. Però, per sort, n’hi ha gent que no calla. Que la COESPE ens acompanye!
‘Algú va volar sobre la caixa de les pensions’
El moviment pensionista, vertebrat per tot l’estat i aglutinat a la COESPE, exemple de reivindicació des de la base, ha estructurat tota una sèrie de propostes sòlides i ben argumentades per contribuir no només a valoritzar les pensions actuals, sinó també a garantir-ne les futures. A més, ha tingut clar que calia també estar presents al carrer i combinar, així, la protesta amb la proposta. Les seues solucions per previndre una hipotètica fallida del sistema de pensions porten l’aval de nombroses veus expertes en economia i en dret i comencen per una necessària auditoria que aclarisca les causes reals de les mancances del sistema i, sobretot, on han anat a parar els diners que s’han extret del fons de reserva de la seguretat social, més conegut com a ‘caixa de les pensions’. Analitzar en profunditat l’origen dels problemes és imprescindible per dissenyar els mecanismes per solucionar-los.
No obstant, la COESPE no ha sigut ni tan sols rebuda pel govern, que no considera el col·lectiu com a interlocutor vàlid i prefereix altres agents més proclius a la concertació. Recorda massa a allò de “tot per al poble, però sense el poble”. Això sí, després d’haver enregistrat 285.000 signatures, d’haver impulsat mocions locals, d’haver anat a Europa, i d’haver xafat les places dels pobles durant mesos, la COESPE ha aconseguit que per fi s’auditen les despeses impròpies que s’han pagat a costa dels diners de les pensions.
‘Desdejuni amb pancartes’
Cal posar en valor la lluita pensionista i reconéixer el paper fonamental que ha tingut perquè es produïsquen passos endavant, encara insuficients, però passos al cap i a la fi. Cap millora de la classe treballadora s’ha aconseguit a un despatx: la mobilització és fonamental. Com ‘boomers’ que són, això ho saben bé: ho aprengueren en l’època en què les xarxes socials eren el boca-orella i les vietnamites amagades imprimien pamflets. Als pobles i ciutats hem vist nombroses concentracions i manifestacions, sovint al matí, on pensionistes d’ara lluiten per les pensions de demà. I encara n’hi hauran més, perquè eixe és el camí.
Ara toca que la resta de generacions aprenguem i, sobre tot, prenguem partit. Perquè tenim dret a pensions públiques dignes, presents i futures.