Llums i ombres del sindicalisme en Ford Almussafes

Article de Paco González, portaveu de l’STM-Intersindical valenciana en el Comité d’Empresa de Ford Almussafes

31 / 08 / 2020 | Intersindical

La societat valenciana és perfectament coneixedora del que significa Ford València, tant en termes d’ocupació com de riquesa o PIB generat. Fins i tot gran part d’ella sap els multimilionaris beneficis acumulats per Ford, des que es va implantar a Almussafes l’any 1976 i especialment els últims 6 exercicis econòmics presentats. També saben que les i els vertaders artífexs que aquesta planta valenciana de Ford siga la factoria líder a Europa, són les treballadores i treballadors. Som planta referència a Europa per la qualitat amb què produïm, però també per la “productivitat” i per una increïble versatilitat a l’abast de molt poques plantes en el món, ja que fabriquem cinc cotxes diferents amb desenes de versions.

Però lamentablement, i malgrat els assoliments i credencials anteriorment assenyalats, la plantilla veu com, en lloc de ser recompensada pel seu bon fer, acumula 15 anys amb retallades salarials, de drets laborals i “socials”.

STM-Intersindical Valenciana, i jo com a Portaveu en el Comité d’Empresa i cap de llista en les tres últimes conteses electorals, desitja que Ford Almussafes continue sumant beneficis, però també portem anys reclamant que es valore i atenga la plantilla com mereix, per ser la vertadera generadora del prestigi i els beneficis acumulats per Ford a València.

De la mateixa manera que també fa molts anys que denunciem que l’actual majoria sindical és la gran responsable d’aquesta pèrdua de salaris i drets. Però, perquè no s’entenga aquesta afirmació com una disputa o enfrontament sindical, crec que el millor és que fem un exercici de memòria històrica i repassem dades contrastades. I per a això, crec que el millor és retrotraure’ns uns 30 anys arrere, i així compararem els quinze anys anteriors a la primera majoria absoluta d’UGT aconseguida l’any 2003 (període 1988-2003), amb els 15 posteriors.

Fins a l’any 2003, podem afirmar que cada conveni o procés de lluita sindical es traduïa en noves conquestes de drets laborals, socials i econòmics. Llavors hi havia una majoria sindical ferma, decidida i sense “cap” hipoteca amb l’empresa, fet que li feia entendre a la Direcció que estava molt bé que Ford Almussafes guanyara molts diners, però que eixos guanys també havien de repercutir en els qui els generem, és a dir, en la plantilla.

Així, en el període 1988/2003, a més de protegir i defensar conquestes anteriors, manteníem unes càrregues de treball molt inferiors a les actuals. També gaudíem de mitja hora de descans durant la jornada, en la qual féiem ús del menjador en el qual menjàvem dos plats, postres, pa i beguda per menys de dos euros (any 2003). També vam aconseguir nombrosos plusos i ajudes socials i la fixesa de 600 eventuals en 1990, (per estricte ordre d’antiguitat. Sense tripijocs, endolls ni amiguismes). Amb el canvi de segle, a més, signem plans de prejubilació i rejoveniment de la plantilla.

Però juntament amb aquests assoliments, a través de la mobilització i una acció sindical ferma, durant aquells anys aconseguim:

- Pla de Previsió per a la Jubilació pel qual l’empresa, des de 1998, ens aporta cada mes l’1% del nostre salari brut.
- En 1990 aconseguim la gratificació especial, que cobrem cada mes de gener.
- Pel que fa a vacances (19 dies laborables en 1980), passem de 24 dies laborables en 1988 als 33 en el 2003. És a dir, nou dies més de vacances.
- Respecte a la jornada laboral, durant eixe mateix període, aconseguim passar de les 1904 hores laborables anuals a vora 1700. I passem de les 40 hores setmanals a les 38:45 actuals.
També a principis dels anys 90 aconseguim que el grau salarial 5 fóra el mínim per a tota la plantilla, ja que fins llavors la immensa majoria tenia el 3, la qual cosa va suposar incrementar per sempre en quasi 2.000 euros el nostre salari anual. I, per l’efecte cascada, els que tenien el 5 van passar al grau 6 (Uns 2.500 euros anuals més que el 5), els que tenien el 6 van passar al 7 i així successivament.

Llavors, què va succeir a partir de l’any 2003?

Doncs va succeir que l’empresa va fer una aposta totalment descarada per a potenciar al sindicalisme més còmode per a ella, llavors i ara encarnat per la Unió General de Treballadors (UGT). Prova de la relació tan especial i pròxima que sempre ha tingut aquest sindicat amb la Direcció, és que és l’únic sindicat de Ford que ja llavors tenia, i hui continua tenint, totes les delegades i delegats absolutament alliberats de treballar ni un sol minut en tot l’any. O que en produir-se més de mil contractacions, sobre 2003-2004, per les prejubilacions amb contracte relleu, no es tingueren en compte criteris objectius i transparents, sinó tot el contrari, es va prevaldre el clientelisme i la vinculació a eixe sindicat.

En aquestes condicions de “dopatge” sindical, i sense unes mínimes garanties d’igualtat entre les organitzacions sindicals, concorrem a les eleccions sindicals del 2003 en les quals UGT va aconseguir la seua primera majoria absoluta, que mantenen 16 anys després. Els qui desconeixen la situació interna en Ford Almussafes, legítimament poden pensar que si tenen el 90% de la plantilla afiliada al seu sindicat i sumen majories absolutes, no serà només per les seues amistats perilloses i/o tripijocs amb l’empresa, sinó també pel seu bon actuar sindical. I podria ser així, però llavors perquè hi ha una gran part de la seua afiliació que NO els vota? Servisquen com a exemple el resultat de les últimes eleccions sindicals (febrer 2019), en les quals UGT, amb eixe 90% d’afiliació, no va arribar al 55% dels vots en el col·legi d’obrers i especialistes, mentre que l’STM-Intersindical valenciana, amb tot just l’1% d’afiliació, va comptar amb el vot de 1.700 companyes i companys (el 31%).

Però tot té un preu i així, si en els 15 anys anteriors a eixa majoria absoluta (1988-2003), entre moltes altres coses, aconseguim 9 dies més de vacances, treballar unes 200 hores menys a l’any, gratificació especial de gener, Pla de Pensions i que el grau salarial 5 fóra el mínim, en els 16 anys posteriors, amb les successives majories absolutes d’UGT tot va canviar.

2003/2018, quinze anys de majoria absoluta d’UGT (Després de les eleccions de febrer del 2019, aquesta majoria s’allargarà fins al mateix mes de l’any 2023)

Durant aquests 16 anys, no aconseguim ni un sol dia més de vacances, ni reducció de jornada, ni augments de graus generals. Però si podem fer una llarga i trista llista de drets perduts, pactats entre el bipartit Empresa-UGT i amb el suport de CCOO en algunes ocasions (com, per exemple, els Acords previs als dos últims convenis, 2014/2018 i 2019/2021). Entre moltes altres plusos i drets:

Ens van llevar els menjadors amb els seus 30 minuts de descans. Van establir els graus 21, 22 i 3 durant cinc anys, per a les noves contractacions (a pesar que el nostre conveni garantia el 5 com a grau mínim i que això suposava que cobraren milers d’euros menys cadascun d’aqueixos cinc anys). Van signar anys de congelacions salarials i/o pujades salarials ridícules, que ni garantien l’IPC .També van signar dissabtes obligatoris a canvi de jornades ordinàries. Van reduir els quinquennis que podíem cobrar a 6 per a les veteranes i veterans i a 3 per a les fixes i fixos posteriors al 2013. També van eliminar el Pla de Previsió per a la Jubilació per als qui van entrar a treballar els últims 7 anys, encara que l’aconseguim recuperar just abans de les passades eleccions i gràcies a la pressió de la plantilla i de la resta de sindicats.

Clarament la vida ens mostra que la majoria absoluta d’UGT ha tirat per terra anys de lluita i històriques conquestes. Això sí, les seues delegades i delegats segueixen absolutament alliberats, continuen comptant amb el favor de l’empresa i, amb 21 persones delegades en el Comité d’Empresa, disposen de més de 500 m² de locals sindicals en el centre de la factoria. Mentrestant l’STM, que té 9 delegades i delegats, compta amb tot just 35 m² per a atendre la mateixa plantilla i el local, en una cantonada de la fàbrica.



Comentaris
Bpb
03 / 09 / 2020 - 2:22

Pot ser tingues tota la rao del mon pero t’has oblidat que al 2013 varem trobar faena a aquesta empresa mols dels que hui son els nostres companys i estaba la UGT com a sindicat majoritari.


Javier
03 / 09 / 2020 - 13:53

Muy buena descripción de la situación de la factoría y en concreto en montaje. Espero que sirva para abrir los ojos a los compañeros



Deixa un comentari






  • Aquesta és l'opinió personal de les i dels internautes, no d’Intersindical Valenciana.
  • No està permés fer comentaris o manifestacions que atempten contra el dret a la llibertat d'expressió legalment establit ni que siguen contraris a l'honor, intimitat o dignitat de les persones o organismes.
  • Ens reservem el dret a eliminar els comentaris que considerem que incompleixen el punt anterior o que tracten qüestions alienes a la temàtica dels articles.
  • Els comentaris seran publicats una vegada hagen sigut revisats.
  • No és acceptable la publicitat i serà tractada com a "spam" o correu no desitjat.
  • Està prohibit l'ús de noms o identitats falses. Cas que es detecte aquesta situatió, el comentari serà esborrat. Així mateix, està prohibit incloure en els missatges o comentaris dades de caràcter personal o qualsevol altra informació que revele la identitat de les persones físiques o jurídiques, especialment relatives a menors d'edat.