Opinió
No ens faran callar
Article d’opinió d’Èlida Puig
Què tenen en comú Ione Belarra, Rita Maestre, Cristina Fallarás o Sara Santaolaya? Algú dirà que provenen de la política, del periodisme o de l’activisme. Però la resposta real és molt més simple i molt més incòmoda per a alguns: són dones feministes, d’esquerres, amb veu pròpia i sense pèls a la llengua.
I per això les ataquen.
Cada vegada que una dona parla clar en l’espai públic, cada vegada que denuncia el masclisme, cada vegada que qüestiona el poder patriarcal o les polítiques reaccionàries, s’activa la mateixa maquinària d’odi. Insults, humiliacions, amenaces, mentides i una violència verbal desfermada que s’escampa per les xarxes socials com una plaga.
No és casualitat.
És una estratègia política.
L’extrema dreta ha convertit l’assetjament digital en una arma. No es tracta només d’insultar o d’intimidar una dona concreta. L’objectiu és molt més ampli: generar por, desgastar, silenciar. Fer que qualsevol dona que pense a parlar, a opinar o a participar en el debat públic s’ho pense dues vegades abans de fer-ho.
És violència política de gènere.
Perquè els insults no són neutres. No ataquen les seues idees, ataquen el seu cos, la seua sexualitat, la seua vida personal. Les amenacen amb violacions, amb agressions, amb mort. Una brutalitat que difícilment reben els homes en la mateixa mesura i amb el mateix component sexualitzat.
I mentre això passa, una part de la societat mira cap a una altra banda.
S’ha normalitzat tant que cada setmana coneixem un nou cas. Ho llegim en la premsa, ho escoltem a la ràdio, ho veiem a la televisió. I sembla que ja no sorprén ningú. Com si fora inevitable. Com si formar part del debat públic sent dona implicara acceptar aquesta violència com a peatge.
Però no és normal.
Ni és inevitable.
És el resultat d’un clima polític cada vegada més agressiu, alimentat per discursos reaccionaris que assenyalen el feminisme com un enemic. Quan determinats partits i opinadors dediquen el seu temps a ridiculitzar el feminisme, a banalitzar la violència masclista o a presentar les feministes com una amenaça, el missatge que envien és clar: atacar-les és legítim.
I després venen les hordes digitals.
Per això no estem davant d’un problema de xarxes socials, sinó davant d’un problema democràtic. Quan una dona és assetjada sistemàticament per les seues idees feministes, el que està en joc no és només la seua seguretat personal. El que està en joc és el dret de les dones a participar en la vida pública en igualtat de condicions.
El que està en joc és la democràcia.
Perquè l’objectiu final d’aquesta violència és expulsar-nos de l’espai públic. Tornar-nos al silenci, a la por, a la invisibilitat. Exactament al lloc on el patriarcat sempre ha volgut que estiguérem.
Però hi ha una mala notícia per a ells: el feminisme ja no pensa callar.
Cada vegada que una dona és atacada per parlar, milers d’altres continuen parlant. Cada vegada que intenten intimidar-nos, més dones decideixen alçar la veu. I cada insult només confirma una cosa: que el feminisme continua incomodant el poder.
I això és precisament el que ha de fer.
Perquè si alguna cosa ens ha ensenyat la història és que els drets no es concedeixen per generositat. Es conquereixen. I el feminisme ha avançat sempre així: parlant quan ens volien callades, ocupant espais que ens volien negar i resistint davant de cada intent d’intimidació.
Per això la resposta no pot ser el silenci.
La resposta és més feminisme. Més veu. Més presència. Més dones en la política, en els mitjans, en el carrer i en el debat públic.
Perquè no ens faran callar.
I perquè quan ataquen una, ens estan interpel·lant a totes.
El comentari no està disponible a l'entrada d'aquest canal.
Normes d'ús