Per a Intersindical Valenciana l’anomalia és el ministre Escrivà
El Sindicat considera completament inapropiades les declaracions del ministre en les quals insinua que s’hauria de treballar fins els 75 anys
Aquest dies, una vegada més, la polèmica està servida amb les declaracions del Ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, Jose Luis Escrivà. Sense ànim de traure de context les seues declaracions , el que Escrivà ha dit, a grans trets, és que a l’estat espanyol cal un canvi de la cultura del treball que hauria de promoure, entre empreses i treballadors i treballadores, la idea que ell concreta amb un “s’ha de treballar més entre els 55 i els 75 anys”. A més, ha afegit que “som una anomalia a Europa”.
Certament, el Ministre està obsessionat en la reducció de les despeses de les pensions i, en aquest cas, ha seguit amb el seu discurs unidireccional, fonamentat a limitar les jubilacions anticipades i a incentivar la pròrroga voluntària de la vida laboral activa més enllà de l’edat legal de jubilació. Segons ha matisat en declaracions posteriors, en cap cas volia fer una manifestació en el sentit d’ampliar l’edat legal de jubilació. La qüestió, però, és que no ens ho creiem, perquè la referència als 75 anys ben pot interpretar-se com un acte que, tot i el desmentit del ministre, revela certa intencionalitat en aquest sentit.
Pel que fa a l’afirmació en què ens considera una anomalia a Europa, on diu que és una pràctica comuna prorrogar la vida laboral, no sabem si és certa; sí que sabem, però, que fer una generalització tan contundent, quan a Europa hi ha tantes fórmules de jubilació com països (cada un amb una norma específica sobre l’edat mínima de la jubilació, la jubilació anticipada, períodes de cotització i l’ import de la pensió), és certament agosarat. Si, a més a més, considerem que aquesta valoració sobre les jubilacions ha d’anar indissolublement lligada a les peculiaritats del mercat laboral de cada país, ja no és una gosadia sinó un disbarat.
Des d’aquest prisma, potser l’anomalia no haja de buscar-la en l’edat de jubilació real. Potser estiga més vinculada a les característiques del nostre mercat laboral i, en particular, a la precarietat laboral i a les taxes d’atur. En aquest sentit, una anomalia, sense pal·liatius, és que la taxa d’atur a l’estat espanyol, especialmente la de la gent jove i la de les dones, duplique la de la zona euro. Per tant, pretendre garantir la sostenibilitat de la caixa de les pensions amb una hipotètica prolongació de la vida laboral, sense abordar els vertaders problemes (l’atur, la redistribució del treball i la precarietat salarial) és un altre disbarat.
És bastant obvi que si es fomentara la redistribució del treball i s’aconseguira reduir les xifres d’atur a la mitjana de la zona euro, s’incorporarien al mercat laboral més d’un milió i mig de persones; la qual cosa redundaria en un increment excepcional del 10% dels ingressos de la caixa de les pensions. Si, a més, el salari mínim interprofessional s’equiparara al 60% del salari mitjà, com recomana la Unió Europea, també seria un bon impuls addicional per a aquests ingressos. Però clar, d’això no se’n recorda el ministre.
Una anomalia és que tot un ministre parle de cultura del treball, quan la preocupació dels treballadors i treballadores és molt més bàsica: tenir un treball. Superada aquesta, la següent preocupació és que el treball siga d’unes condicions laborals acceptables; circumstàncies que no concorren en la realitat laboral de la immensa majoria de les persones treballadores i, per tant, arribats a l’hora de complir l’edat de jubilació, no hi ha cap dubte que l’alternativa de seguir en actiu no és gens atractiva. En definitiva, parlar als treballadors i treballadores de cultura del treball en un context d’un mercat laboral extremadament precari és un altre disbarat.
Arribats a aquest punt, potser la conclusió siga que l’anomalia per excel·lència és el mateix ministre. No sols perquè es tracta d’un ministre en un govern d’esquerres en què no encaixa el seu discurs, sinó també perquè aquest és absolutament aliè a la nostra realitat laboral i social, amb la qual cosa sol estar farcit de disbarats. Com sol dir-se, cada vegada que parla, puja el pa. Una conclusió que té dues conseqüències: considerar el Ministre Escrivà una amenaça per als interessos de la classe treballadora i alhora reforçar la mobilització social en defensa del sistema públic de pensions, que ens duu a participar activament en la manifestació del 16 d’octubre a Madrid.
Normes d'ús