Pensades
Què he fet jo per a meréixer-me açò?
Les veritables raons per les quals els governs retallen
La immensa majoria de les persones respondrà a aquesta pregunta amb un “jo no he fet res” ni com a individu ni com a professional dels diferents sectors dels serveis públics. O potser sí que ha fet alguna cosa, des d’un punt de vista col·lectiu: les societats occidentals s’han deixat atrapar en la trampa parada des del neoliberalisme, que ha convençut fins i tot els seus adversaris polítics que “no es pot fer una altra cosa” que el que proposa aquest corrent ideològic, l’únic objectiu del qual és destruir l’Estat. El neoliberalisme se serveix de la crisi per a aplicar el seu programa de màxims.
La crisi de l’euro es pot resoldre amb més estat. Concretament, amb més estat europeu
Els governs europeus estan aprovant retallades que afecten l’estat del benestar per a “eixir de la crisi”, segons diuen. Però se sap que amb aquestes retallades en els pressuposts públics, amb la minva de la despesa pública, no n’eixirem més prompte, sinó que probablement en patirem una de ben llarga i profunda i de què resultaran unes societats europees més empobrides i més injustes. Aleshores, per què ho fan?
Actualment, el mapa polític de la Unió Europea és blau; els governs de dreta dominen amplíssimament en quasi tots els països, llevat de Grècia, que ha estat intervinguda. Aquesta hegemonia ha permés que la democràcia cristiana, transmutada en neoliberalisme, impose la seua visió de l’economia i que la socialdemocràcia actual, atesa la feblesa ideològica dels seus líders, no els haja pogut o sabut parar els peus.
Liberalisme, neoliberalisme
Aquests dos conceptes es confonen sovint en els mitjans de comunicació. El liberalisme és un corrent ideològic que arranca de la Il·lustració, es referma amb les revolucions burgeses –des de la francesa fins a les de les independències americanes i les revolucions democràtiques del segle XIX–, i conforma el substrat del que s’ha anomenat “democràcia formal”, la forma de govern de les democràcies occidentals i europees. D’una banda, doncs, hi ha en la base del consens de totes les forces democràtiques, ja que propugna valors com la llibertat individual enfront de la tirania, el poder per al poble i no per al monarca, i a ella li devem la declaració dels drets humans, entre altres beneficis.
Els partits liberals havien tingut importància a les acaballes del segle XIX i la primeria del XX. La Primera Guerra Mundial els arracona, i després de l’episodi dels feixismes dels anys trenta, es consoliden els partits conservadors i democratacristians com a opcions majoritàries de la dreta democràtica.
El neoliberalisme és una opció ideològica tributària dels economistes de l’Escola de Chicago, amb Milton Friedman al capdavant, que neguen la bondat de la intervenció del l’Estat en l’activitat econòmica. Segons aquesta teoria, el mercat s’autoregula, de forma que l’únic que cal fer és laissez faire, laissez passer (deixar fer, deixar passar). Aquesta teoria va ser completament bandejada en el moment de la seua formulació, al començament dels anys cinquanta, ja que aquella època, dominada per les tesis de John Maynard Keynes, que propugnava la intervenció de l’Estat en l’economia amb polítiques anticícliques, que permeten “aplanar” els pics dels cicles econòmics del capitalisme. El neoliberalisme es va estrenar al Xile de Pinochet, i va agafar volada amb Margareth Thatcher a la Gran Bretanya i Ronald Reagan als Estats Units. Des del començament dels anys huitanta, va aconseguir anar retallant els instruments de control econòmic i financer dels estats democràtics sobre els mercats, especialment el financer.
Hui en dia és la ideologia econòmica dominant en el món occidental, atés que s’ha aconseguit identificar les polítiques socialcristianes i socialdemòcrates amb el socialisme real dels països comunistes, política reputada com a fracassada, arran de la caiguda del mur. Aquesta identificació, que parteix d’una base falsa, no ha estat combatuda pels partits socialdemòcrates europeus, sinó que, més aviat, molts d’aquests han aplicat polítiques liberals i, fins i tot, neoliberals. L’exemple més proper el tenim en la política del govern “socialista” de Rodríguez Zapatero a partir del maig del 2010.
Estat espanyol: el saqueig de la cosa pública
A l’Estat espanyol, les evolucions burgeses no acabaren mai de triomfar; com tampoc les revolucions obreres del primer terç del segle XX. Es va acabar imposant un feixisme que va anar derivant cap a un règim patriarcal i conservador: l’anomenat nacionalcatolicisme. Econòmicament, va començar amb l’autarquia, que va empobrir el país durant vint anys, i va derivar cap a una economia planificada, estatitzada, amb elements prestats dels països europeus, com ara la seguretat social obligatòria, etc.
La jove democràcia va anar privatitzant amplis sectors de l’economia que havien estat estatitzades: mines, drassanes, metal·lúrgia, telefonia, petroli, gas, automòbils, etc. Paral·lelament, l’entrada en la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) i el desenvolupament de l’estat autonòmic, va impulsar un incipient estat del benestar a tot l’estat i, òbviament, al País Valencià.
Els atacs als serveis públics provenen de la primera etapa de governs del PP a l’Estat espanyol (1996-2004), i a la Generalitat (des de 1995 fins a l’actualitat). Els atacs han consistit a augmentar exponencialment les “noves formes de gestió” de la sanitat i de molts altres serveis públics, l’externalització/privatització de serveis, les assistències tècniques excessives i la creació d’empreses i fundacions públiques que han duplicat una administració autonòmica òrfena de competències i finalment, de liquiditat.
La crisi: la gran excusa
L’esclat de la crisi econòmica, primerament del deute, després de la rajola i ara de l’euro, ha sigut aprofitada pels think tank neoliberals per a forçar els estats a salvar el sistema financer, i després d’utilitzar el mateix sistema financer liberalitzat per a atacar els estats pel deute contret per salvar-lo.
La crisi de l’euro es pot resoldre amb més estat. Concretament, amb més estat europeu. Estan posades les bases materials, polítiques i ideològiques –la major part de la ciutadania europea aposta des de fa dècades per més Europa– perquè siga així. En canvi, no es fa perquè la ideologia dominant entre les elits europees és, com hem dit, el neoliberalisme. Això està entrebancant l’eixida de la crisi en el context europeu, cosa que ens condueix a una nova recessió europea en 2012, que enllaçarà amb la que encara pateixen alguns països, com ara l’Estat espanyol.
Així, la solució de retallar en l’estat del benestar té un objectiu declarat –la disminució del dèficit i del deute públic– que se sap que no es pot complir, ja que les retallades tenen un efecte econòmic contrari al que es diu que es persegueix. Aquesta onada de retallades té un objectiu –el veritable objectiu– no declarat, però evident per poc que es grate la superfície del discurs dominant: fer evident a l’opinió pública el suposat fracàs dels serveis públics gestionats públicament que conformen l’estat del benestar, establir com a veritat incontrovertible que no “podem tindre un estat del benestar que no podem pagar”, i, en definitiva, deixar via lliure al capitalisme en els sectors educatius, sanitari, d’atenció al dependent, i, per què no?, en l’àmbit de la seguretat i la justícia.
Si els cicles històrics es repeteixen, no oblidem que l’imperi romà va caure dominat pels comerciants, que van crear unes oligarquies locals que es van defensar, cada una pel seu compte, dels atacs externs a l’imperi, oblidant la solidaritat mútua. Els municipis van deixar de funcionar, les diòcesis i convents esdevingueren demarcacions purament militars, sense govern civil i, inevitablement, va desaparéixer la civilització i va sorgir l’edat mitjana. Que no us sona de res açò?
Normes d'ús