Opinió
De la marea al tsunami verd
Portem tres setmanes de vaga indefinida, d’assemblees, de concentracions i de manifestacions massives. Tres setmanes de marea verda en què hem expressat i compartit els nostres malestars, les necessitats de les aules i les nostres reivindicacions. Veus que desitgen protegir la vida i la dignitat humana davant del desengany i la pèrdua de sentit.
Ha estat un vaivé emocional intens: ràbia, tristesa, alegria, impotència, força, esgotament, germanor i amor. Com diu Vicent Maurí: «La persistència de les mobilitzacions demostra que el conflicte educatiu no respon a una qüestió puntual ni exclusivament salarial, sinó a un profund malestar acumulat per anys de deteriorament de l’educació pública i de les condicions laborals del professorat.»
Ací estem, espentades per una força que ve de lluny, de generacions i generacions de mestres que han cregut i treballat per una educació pública de qualitat i en valencià. Ara ens hem reconegut...
Hem vist la força col·lectiva que naix de la vocació docent i de l’estima de mestres, educadores i professorat per l’escola pública. De les assemblees de centre ha germinat una consciència renovada de servei públic que, igual que la sanitat, hem de defensar entre totes i tots davant dels intents de degradació i privatització de l’actual govern de la Generalitat.
Hem pres consciència, ens hem reconegut en malestars compartits i estem decidides a evitar que ací es reproduïsca el procés de degradació i privatització de la sanitat i l’educació públiques que pateix la Comunitat de Madrid. Aquestes polítiques neoliberals condemnen una part creixent de la població a veure limitades les seues oportunitats de prosperar i d’accedir a unes condicions de vida dignes.
Durant aquestes setmanes de vaga i aquests mesos de mobilitzacions hem sembrat consciència, hem visibilitzat la realitat que es viu a les aules, hem denunciat les retallades i hem despertat l’empatia d’una part important de la societat. També hem demostrat el compromís de les docents, del PAS i del PAE que defensem el bé comú i ens neguem a acceptar les injustícies que ens volen imposar.
Aquest moviment col·lectiu m’ha reconciliat amb la meua vocació docent. Bertolt Brecht ens advertia que no acceptàrem allò habitual com una cosa natural. En una època en què l’arbitrarietat adquireix força de llei i la humanitat corre el risc de deshumanitzar-se, res no hauria de semblar impossible de canviar.
Davant de les polítiques genocides i ecocides del patriarcat, hem d’actuar des de l’optimisme de la voluntat. Aquesta lluita ha enfortit els vincles entre totes les persones que estimen una educació pública de qualitat. Hi ha moments en què perdem l’esperança, però el futur no és l’únic que importa. Allò que compta és el present, l’ací i l’ara. Per això lluitem: no només per guanyar, sinó perquè és coherent amb allò que som i amb allò que defensem. Per dignitat.
Eixim al carrer perquè no acceptem la resignació. I hem de dir ben alt i ben clar: prou! Amb aquesta vaga hem aconseguit una cosa que feia anys que semblava impossible: deixar de mirar-nos el melic i unir-nos per objectius comuns que van més enllà dels interessos particulars. Hem tret a la llum la realitat que vivim a les aules davant de les mentides i les manipulacions de l’administració.
La incertesa i la confusió ens acompanyen des de l’11 de maig. Han sigut molts dies als carrers, suportant una calor semblant a la que patim a les aules, amb cartells, pancartes, para-sols, xiulits, càntics i música. També han sigut dies de digerir la decepció i la incomprensió davant d’uns responsables polítics que es neguen a negociar i que ajornen sistemàticament el diàleg. Volen fer caixa amb la paciència dels docents. Estem fartes de les seues fal·làcies i demagògies. Quan es tracta de l’escola privada o de determinats interessos ideològics, els recursos apareixen a cabassos.
Malauradament, fa massa temps que suportem unes condicions de treball que generen un gran desgast psicoemocional. També hem patit canvis continus de lleis educatives que no arrelen als centres i que sovint només serveixen per incrementar el control burocràtic. Amb els recursos actuals és impossible atendre adequadament la diversitat i garantir una inclusió real.
Patim un sistema educatiu progressivament deshumanitzat, on prevalen massa sovint els interessos del mercat i on es debiliten la curiositat i el desig d’aprendre de l’alumnat. Un sistema que, lluny d’afavorir l’emancipació, contribueix a reproduir desigualtats socials. Per a moltes famílies de classe treballadora, l’accés a estudis superiors s’està convertint en una carrera privatitzada plena d’obstacles.
S’hem retrobat amb mestres jubilades que van protagonitzar la vaga indefinida de 1988. Ens han inspirat, ens han animat i ens han acompanyat aquests dies. També hem sentit el suport de les famílies i de l’alumnat. Hem redescobert la importància de les organitzacions sindicals com a eina de defensa dels drets col·lectius i dels serveis públics.
Segons Viktor Frankl, el sentit de la vida radica a trobar un propòsit i assumir responsabilitats, perquè això ens proporciona la força necessària per afrontar les adversitats. Nosaltres hem despertat i hem teixit un propòsit col·lectiu que ens dóna força per enfrontar-nos a una Conselleria autoritària i insensible.
Ací estem, espentades per una força que ve de lluny, de generacions i generacions de mestres que han cregut i treballat per una educació pública de qualitat i en valencià. Ara ens hem reconegut com a comunitat educativa. Hem parat i hem parlat. Hem compartit assemblees, hem pres els carrers amb la força d’allò col·lectiu i hem defensat el bé comú. En definitiva, hem donat una autèntica lliçó de dignitat.
Lluitem per una educació pública de qualitat i en valencià perquè volem una societat valenciana on totes les persones puguen viure lliures, amb drets, dignitat i pau.
El comentari no està disponible a l'entrada d'aquest canal.
Normes d'ús