“El meu somni no és guanyar el Dakar, és tindre les eines per a poder lluitar en igualtat de condicions”. La frase de la pilot Laia Sanz, fa uns quants dies en una entrevista al diari El País, revela les barreres a les quals encara hui s’enfronten les dones en el món de l’esport.
Minerva Mínguez
Periodista del diari Levante-EMV
S’ha avançat en matèria de drets, és cert, però és que es partia quasi del no-res. Queda un llarg tros per recórrer en salaris, condicions laborals, baixes maternals i, sobretot, en visibilització en els mitjans de comunicació. Una altra assignatura pendent, aquesta última qüestió. Ells continuen ocupant, i copant, més espais en periòdics, televisions o ràdios. Un gol de Vinicius o Messi es repeteix fins a l’avorriment i des de tots els angles possibles. Ocorre el mateix amb un d’Aitana Bonmatí o Alèxia Putellas? Clar, després alguns tenen com a argument que ells guanyen més perquè generen més audiències. L’èxit de la selecció espanyola de futbol en el Campionat del Món femení, al marge del bes furtat a Jennifer Hermoso per part de Luis Rubiales, s’ha vist com un suport per a la professionalització definitiva que porten anys reclamant les esportistes d’elit. Una espenta també, esperem, per a l’esport base. Les milers de xiquetes que fins fa no tant eren qüestionades per triar una disciplina abans només d’homes, tenen ara referents en les quals mirar-se. Aspirar a cobrar salaris similars fa l’efecte que encara és una utopia en un món, el de l’esport, on el sostre de vidre és una realitat a combatre també. María José López, advocada especialista i autora de ‘Dona, Discriminació i Esport’, recalca en la seua obra que el món de l’esport és un dels àmbits on més desigualtat existeix. Una cosa que pot resultar sorprenent per ser tan mediàtic però que segons ella “parteix d’un concepte de segregació que ha posicionat a homes i dones en situacions molt diferents”. Per a aquesta experta no pot esgrimir-se que cobren menys perquè generen menys ingressos.
La història més recent està plena de combatives esportistes que van transcendir més enllà de les seues gestes en el terreny de joc. Fa mig segle la tenista Billie Jean King ja reivindicava igualtat de premis en els tornejos. El títol de Wimbledon suposava en la dècada dels anys seixanta més del doble d’ingressos per al guanyador que per a la guanyadora. Només a partir de 2007 es van equiparar salaris en tots els Grand Slams. Les germanes Serena i Venus Williams van tindre molt a veure ací. No obstant això, en disciplines com el futbol o el bàsquet els homes guanyen encara hui en dia entre un 15 i un 100 % més. En l’NBA femenina han anat incrementant-se les nòmines de les jugadores en els últims anys, però elles encara cobren deu vegades menys que els seus companys de la lliga masculina. En el País Valencià també va haver-hi dones que es van barallar amb qui fera falta per reconduir els desequilibris entre homes i dones. Lola Escamilla va ser una d’elles. Directora i gestora esportiva amb una llarga i reconeguda trajectòria en clubs com el Dorna Godella i el Llevant, va perseguir sempre la participació activa de la dona en l’esport. Llàstima que no poguera gaudir del moment del títol mundial femení.
La veritat és que cada vegada és més freqüent la presència de dones en espais d’homes, tant en les redaccions esportives com en els terrenys de joc. Ho veiem en la premsa escrita, però també en la ràdio o la televisió. Potser el fet diferenciador respecte a fa alguns anys és que ara les dones no es dediquen només a comentar els partits on intervenen altres dones. S’ha fet el salt, ja tocava, i estan cantant gols des de qualsevol estadi o com a analistes de competicions masculines. Sí, masculines. És el cas de l’exjugadora Amaya Valdemoro, a la qual pot seguir-se en la lliga ACB de bàsquet. Cada vegada som més. Dins i fora de les pistes. L’única cosa que reclamen les dones esportistes són oportunitats, més i millors instal·lacions, més camps, més inversió en els planters i horaris convenients. No ser considerades ciutadanes de segona, en definitiva. Voler córrer en el Dakar, jugar al futbol o pilotar en Fórmula 1 no és una moda passatgera. És pretendre ocupar els mateixos espais que ells, sense obstacles però tampoc paternalismes. “Estem ací per a quedar-nos, per a ajudar a les que vindran, perquè queda molt de camí per recórrer”. La reivindicació la feia l’equip campió del món aquest estiu. Ahí estem totes, en la mateixa lluita.
Vint anys en la secció d’esports
Vaig arribar quasi per casualitat a la secció d’Esports de Levante-El Mercantil Valenciano al març de 1995. Era una cosa temporal em va dir el director, sabedor que a mi el que realment m’agradava era Cultura i Societat. En aquell moment calia cobrir una eixida, el contracte era bo –quins temps aquells en els quals el periodisme era encara digne– i una vegada dins del periòdic ja es veuria. Bàsquet, futbol, golf, tenis, handbol, ciclisme, atletisme… Vaig acabar cobrint quasi totes les disciplines dominants i vaig viatjar per mig món seguint els millors equips valencians d’aquells temps. Tant d’homes, com de dones. Vist amb la perspectiva del temps, un autèntic regal i el millor rodatge possible per a una professió on sempre s’escriu contra el rellotge. Reescriure una crònica per un triple letal en l’últim segon et prepara per a quasi tot.
Els inicis van ser apassionants, encara que no sempre fàcils. Algun cap de premsa del qual recorde perfectament el seu nom, però no citaré per a evitar-li l’escarn públic, va arribar a vaticinar-me que ho tindria molt difícil pel fet de ser dona en un món d’homes. Encara recorde aquell moment, aquell pavelló com si fora hui. S’equivocava, clar. Les coses estaven ja canviant encara que alguns es resistiren. Mai vaig detectar en cap jugador ni entrenador un tracte diferenciador pel fet de ser dona. Vaig estar vint anys en Esports i vaig arribar a ser la màxima responsable d’aquella secció, amb redactors i redactores a càrrec meu. Cap d’ells ni d’elles va escometre mai una crònica, reportatge o entrevista millor ni pitjor pel fet de ser home o dona. Eren, són, periodistes d’esports.