En pocs mesos de vida dels governs de dreta i ultradreta, hem pogut constatar polítiques censores pròpies del feixisme. Zero sorpreses: les feministes sabíem que érem l’objectiu.
Beatriu Cardona i Prats
Portaveu d’Intersindical Valenciana
Al gener, des de l’any 2016, se celebrava a la ciutat de València una festa infantil molt poc habitual i que constitueix una manifestació cultural i igualitària de primera magnitud. En primer lloc, és una festa laica; és a dir, no està relacionada amb cap esdeveniment religiós i s’emmarca en el calendari corresponent al solstici d’hivern ―el canvi de l’any― sense voler apropiar-se el seu significat, contràriament a altres. El segon tret distintiu és que les protagonistes són dones, en concret tres, que representen els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat-sororitat, sense disfresses: amb la cara i la identitat descobertes. I, per acabar, però no menys important, estan acompanyades per altres dones (que representen les sufragistes, aquelles dones valentes que van aconseguir el dret de vot femení) i per entitats culturals arrelades a la ciutat i al conjunt del País Valencià, tant tradicionals com originàries d’altres indrets. Feminisme, valencianisme i multiculturalitat: un còctel tan necessari en el món en què vivim, com perillós per al feixisme. Per això ha estat censurada per l’Ajuntament, amb excuses tècniques fàcilment rebatibles. La reacció de la ciutadania, que va acudir massivament a la manifestació de suport a la llibertat d’expressió, demostra de quina banda està la societat. Com deia Maria Mercé Marçal, la cultura és sempre l’opció més revolucionària a llarg termini.
Precisament el dia abans de les Magues de Gener, saltava una altra notícia: la Conselleria de Justícia, en mans de VOX, eliminava el 30% dels llocs de treball funcionarials de les fiscalies de violència de gènere que operen en les comarques de València. Aquest funcionariat retallat estava contractat de reforç, com a resposta a l’augment de casos i per a atendre el nou jutjat especialitzat que entrava en funcionament a final de mes. Val a dir que en tot l’Estat, el model a seguir pel tractament judicial de la violència masclista és el valencià, que tampoc no és perfecte, però que en els darrers huit anys ha experimentat un salt qualitatiu i quantitatiu innegable, de la mà del govern del Botànic. De fet, som el primer territori de l’Estat en fiscalies i jutjats especialitzats en la matèria i l’espill en què es miren d’altres per millorar. La reacció del moviment feminista va ser unànime i immediata, ja que la tisorada posa en risc de mort moltes dones i les seues criatures i, per altra banda, valida el discurs negacionista de la violència de gènere, que comença a calar de manera preocupant entre la gent més jove.
El negacionisme, a més, ha impregnat també les institucions valencianes i els pressupostos. Des que l’extrema dreta està en les Corts i en molts ajuntaments, és impossible fer pronunciaments institucionals per al 25 de novembre o el 8 de març. Açò ja fa cinc anys que ocorre. Però que el PP acabe acceptant eliminar els termes “violència masclista” en pancartes institucionals, i “perspectiva de gènere” en partides pressupostàries d’habitatge i urbanisme, és novetat. Acceptar el suport parlamentari de feixistes, et converteix en còmplice necessari. I per molts discursos que es facen, pels fets els coneixereu, com diuen els textos bíblics.
I precisament acabem amb un element de marcat contingut religiós: la creació d’oficines antiavortament municipals, la primera d’elles a Alacant. En un clar intent d’estigmatitzar les dones de classes populars i de coartar els seus drets reproductius, s’invertiran diners públics per a “orientar aquelles dones que es troben en una situació difícil o vulnerable en el moment de descobrir el seu embaràs i es troben en un carreró sense eixida”. Només falta que, al costat, s’instal·le una oficina de compravenda de criatures. Així, es podrà tancar el cercle i tornar a la dictadura franquista.
Sabíem que un dels seus objectius més directes i que requeria accions tant a curt com a llarg termini seria el feminisme i els avanços que ha suposat en la vida diària de les dones. La paraula vida no només afecta les condicions materials de l’existència, sinó que també pren tot el sentit literal del terme: el que és oposat a la mort. Això sí, no deixa de colpir la celeritat i l’eficàcia (perquè aquesta és la paraula, tristament) a l’hora de posar en marxa mesures anunciades en campanya i, en alguns casos, fins i tot recollides en els programes electorals. Davant de tot açò, cal una resposta contundent del conjunt de la societat, perquè la meitat d’ella ―ni més ni menys― està amenaçada. Les feministes estem preparades. Portem segles lluitant i seguirem.