Una película de Isabel Coixet basada en la novela un amor, de Sara Mesa
Begoña Siles Ojeda
Direcció: Isabel Coixet
Guió: Isabel Coixet i Laura Ferrero, a partir de l’adaptació de la novel·la homònima de Sara Mesa
Fotografia: Bel Rourich
Repartiment: Laia Costa, Hovik Keuchkerian, Hugo Silva, Luis Bermejo, Ingrid García Josson, Francesco Carril, Violeta Rodríguez.
Any: 2023
John Berger deia que el cinema ens porta al que és desconegut. Ens allunya del que és familiar i ens converteix en viatgers del que és ignot. I és el que sentim en veure Un amor, una de les grans pel·lícules d’enguany. L’últim film d’Isabel Coixet col·loca l’espectador, igual que la seua protagonista, Nat (Laia Costa), davant d’un món emocional complex d’entendre des de la consciència. Podríem dir que Un amor parla d’una cosa més pertorbadora que l’amor.
La història d’aquesta dona s’inicia quan s’instal·la en un poble rural de l’Espanya buidada on pensa, ingènuament, trobar la serenitat que necessita després de deixar el seu treball com a traductora en un associació d’ajuda als refugiats, a causa de l’angoixa que li produeixen les històries esquinçadores de les persones emigrants. Aquesta visió ingènua de la vida de poble, afable, en harmonia i respecte a la naturalesa, pròpia de l’imaginari de les persones urbanites, a Nat se li afona immediatament. Prompte advertirà que després de l’assossegat ambient del poble s’amaga una brutalitat en concordança amb la imponent muntanya que l’envolta. Una bestialitat que la directora va exposant in crescendo tant en la trama com en la posada en escena.
I encara que últimament alguns títols del cinema espanyol, com el cas de As bestas, de Rodrigo Sorogoyen, col·loca com a tema o conflicte de la història la desconstrucció de la idea naïf de la vida rural, seria absurd supeditar tot el significat de la història d’Un amor de Coixet, igual que el film de Sorogoyen, a eixe sol assumpte: totes dues pel·lícules van més enllà i no es queden només en una visió moralista d’aquest imaginari.
És més, en Un amor , la rudesa de la naturalesa, en concret de la immensa muntanya, és una metàfora de l’estranyesa de Nat davant d’eixe brau desig sexual que el rude i hermètic personatge del poble a qui hom es refereix com “l’alemany” (Hovik Keuchkerian) ha despertat en ella, arrossegant-la a un complex i problemàtic desvari sexual i amorós. Un desig que pertorba Nat, en proporcionar-li un gaudi desconegut, a més d’enigmàtic, que trenca tot el seu equilibri, perquè està fora de tot ordre lògic i sentit amorós.
Per això, Un amor no parla d’amor, malgrat la demanda de Nat per extraure-li alguna paraula d’amor a eixe home, “l’alemany”, que només la pot transportar a un estat de felicitat gojosa. Però no ens enganyem, no hi ha cap paradoxa en el títol de la pel·lícula i el llibre de Sara Mesa, Un amor: les autores, de manera inconscient, saben que parlar-estimar-gaudir és la seqüència necessària de la vida eròtica femenina.