Diàleg sobre l’educació enfront de la barbàrie
Zuhur Dalo
Mare palestina
Ariadna Maurí Folgado
Antropòloga i membre de BDS País Valencià
“Fill, no som blanques. Això vol dir que ens trobem a l’altra banda del límit abismal de la civilització i la humanitat. Que les categories morals dels drets humans només s’apliquen a les seleccionades per la història com a vencedores. Que vivim una distopia en què uns animals són més iguals que altres, i has de continuar amb el teu dia a dia assumint que moltes vides que estimem valen menys que les de les persones que t’envolten, que a penes s’hi han immutat.
Davant l’hecatombe, el meu repte com a mare és tractar d’omplir de llums i explicar a la innocència d’un palestí de 4 anys la discreta reacció del seu reduït entorn emocional i social, en el qual conviu i creix, davant de l’aniquilació del nostre poble. És possible que siga que el dolor, quan és alié, és molt més tolerable?”
Palestina torna a ser protagonista als telenotícies. Persones de tot el món ixen als carrers per mostrar suport al poble palestí. Aquest esclat de violència és l’últim episodi de l’apartheid colonial que pretén sotmetre el poble palestí. El passat 29 de novembre, Dia Internacional de la Solidaritat amb el Poble Palestí, va fer 76 anys des que es va aprovar el pla de partició de Palestina de l’ONU, que va servir de plataforma per la neteja ètnica de la població palestina.
“El passaport com a salconduit. La injustícia de qui no serà mai alliberat per Rafah, i romandrà sota els bombardejos, fins al darrer bombardeig, fins a la darrera gota d’aigua, fins al darrer tros de pa, fins al darrer dia, amb la seua nit tremebunda, fins al darrer silenci còmplice. La culpabilitat de no haver de patir-los per no haver nascut en un camp de refugiades i viure refugiades en una assimilació racista que ens ofereix els rols de bones salvatges, o de terroristes.
Fill, 75 anys m’interpel·len a través de tu. Em preguntes qui som, i jo tinc la responsabilitat d’ensenyar-t’ho. De mostrar-te que ets hereu d’una cultura, d’una terra i d’una de les lluites antifeixistes més ferotges del món. De transmetre’t que la teua vida, la teua existència, com la de totes i cadascuna de les deu milions de refugiades palestines, és un acte de resistència.”
La situació descrita és la conseqüència del règim colonial contemporani de l’estat d’Israel, creat i mantingut a través de crims de lesa humanitat. En dos mesos s’han superat les atrocitats de la Nakba (en àrab, catàstrofe), quan el 1948 es van expulsar de les seues cases i terres 750.000 persones i 15.000 van ser assassinades. Hui, entre 1,5 i 2 milions de palestines i palestins han sigut desplaçats dins de Gaza sense tindre opció a refugiar-se a altre lloc. I ja són 20.000 persones assassinades, el 70% dones i criatures.
“La còrnia se m’ompli de cadàvers i la gola de ràbia. Més criatures assassinades en poques setmanes que en totes les guerres del món durant un any. El pitjor extermini humà que ha vist mai el secretari general d’afers humanitaris de l’ONU. Igual que la resta de televidents. Ens han robat milers de xiquets i xiquetes amb els quals mai podràs jugar.”
Aquests crims són ben coneguts per organismes com el Consell de Seguretat de l’ONU, que ha emés nombroses resolucions de condemna a Israel i exigint el compliment del dret internacional. Israel ignora sistemàticament les resolucions i actua impunement gràcies a les complicitats i al silenci dels governs de l’Atlàntic Nord.
“Com ignorar que mentre l’Europa colonial redactava la Declaració Universal dels Drets Humans amb una mà, creava amb l’altra una de les més atroces violacions? Que potser aquells que conceben les definicions de genocidi, estan ara mateix projectant una nova delimitació jurídica per tal d’evitar jutjar els criminals en els tribunals internacionals? Com protegir-te de la bufetada d’entendre que tindre la raó, i no la força, fa que altres donen nom a les coses? Que potser la legitimitat i la legalitat del teu costat no garanteix la justícia?”
Enfront de la complicitat dels interessos econòmics, la societat civil s’ha mobilitzat davant d’aquesta barbàrie, però no és suficient. En aquest context de protestes el teixit social actiu i compromés ha donat suport al poble palestí. Però on és la resta de la ciutadania i les institucions? Hem vist obrir les nostres portes a pobles en guerra i articular tots els mecanismes de protecció als tres nivells de l’Administració. Ens hem vist autoorganitzades activant la solidaritat persona a persona. Què ocorre ara? On estem?
S’han organitzat manifestacions a València, Castelló i Alacant i en molts altres municipis de nord a sud i d’est a oest del País Valencià. En el marc de la manifestació del 25 de novembre, l’Assemblea Feminista de València va donar espai per visibilitzar i denunciar la violència colonial i estructural cap a les dones palestines.
“Però les teues arrels beuran a través de mi, de les nostres poetes, de la música, de la llengua de les àvies, de l’alegria de saber-te part. Els cossos de les mares palestines com a murs de contenció de la violència, la difamació i la indiferència. Testimonis vius d’una memòria que no sucumbeix en quatre generacions d’ocupació criminal, que res poden les bombes contra l’educació, que la pàtria és una cultura transnacional.”
La comunitat educativa valenciana ha mostrat el seu suport adherint-se a la vaga estudiantil internacional i ha organitzat concentracions de rebuig a l’apartheid israelià a desenes de centres educatius. A més, es convoquen altres activitats com ara xarrades, vigílies o performances. I cada setmana, assemblees del BDS (Boicot, Desinversions i Sancions) de barri autogestionades per a planificar accions en suport al poble palestí.
El moviment internacional BDS i les organitzacions palestines i propalestines demanem l’aturada dels bombardejos, l’embargament d’armes i el trencament de relacions amb l’apartheid israelià. La fi de l’ocupació i la colonització de totes les terres palestines, la fi de l’apartheid, i el respecte i la protecció del dret de les persones palestines refugiades a tornar a les seues cases i terres. En definitiva, acabar amb les complicitats amb Israel. El poble palestí porta 75 anys sent l’exemple més gran de resistència anticolonial i no podem permetre la normalització del genocidi.
“Les persones mobilitzades braç a braç amb nosaltres saben que la cultura de la pau no s’ensenya des del sofà i que l’alliberament del poble palestí és responsabilitat de tota la humanitat. No passaran. No ens aturarem. Boicot a Israel. Eduqueu, eduquem. O la barbàrie del feixisme colonial engolint les vides de 20.000 persones ens urgeix a fer-ho, o serà massa tard”.
Hem d’exigir el compliment del dret internacional i dels drets humans. No deixem de parlar de Palestina i, sobretot, no deixem d’ensenyar Palestina perquè Palestina ens ensenya vida.