La plantilla de Ford davant el futur incert de la factoria
STM-Intersindical Valenciana
Les treballadores i treballadors de Ford Almussafes –i el conjunt de la societat valenciana– vam assistir expectants al procés de negociacions de l’any passat. Negociacions que van finalitzar amb rondes de brindis, fotos i abraçades, la signatura de l’Acord d’Electrificació, i la seua consegüent aplicació a l’actual XVIII Conveni Col·lectiu, que s’aplicarà fins el 2026. Des de l’STM-Intersindical Valenciana el vam qualificar com a “l’acord de la vergonya”. Ha sigut, amb diferència, el pitjor de la història de Ford per als interessos de la plantilla. Es va signar el 27 de gener de 2022 a Colònia. D’esquena a la plantilla, i, damunt, sense ratificar-lo en referèndum, com fins aleshores s’havia fet. És evident que la direcció de l’empresa i el sindicat majoritari tenien por a perdre’l.
El nou conveni ens congela el sou durant els pròxims 4 anys (en un moment en què tenim la inflació més alta dels últimes dècades). Ens augmenta la jornada laboral 15 minuts. Ens obliga a treballar 18 dissabtes a l’any. I, a més, ens lleva el plus addicional de les jornades industrials a partir del 2025… (Gràcies) De res.
Tot això sense perdre la perspectiva dels dos acords anteriors, igualment ruïnosos per a la plantilla, a pesar que també en van traure pit. En primer lloc, el de 2013, l’anomenat de “Competitivitat i ús”. Després, el de 2017, “Acord de competitivitat Horitzons 2020”. Aquests acords ens van llevar els menjadors i la pausa de 30 minuts. Ens van provocar terribles pèrdues econòmiques per la creació de noves categories salarials per a les noves contractacions. Ens van limitar els quinquenis a tres. Ens va congelar del plus de transport. I el “Pla de Previsió de Jubilació” es va poder recuperar gràcies a la pressió de la plantilla i dels sindicats combatius.
Cal assegurar el futur de Ford Almussafes
Donada la dura realitat que patim, a causa del vergonyós acord –que, per descomptat, STM-IV no va signar– i l’anunci de Ford Company que “ajornava qualsevol decisió que tinga a veure amb les inversions relacionades amb l’electrificació”, hem hagut de mobilitzar-nos de nou. Vam convocar una concentració per a reclamar una càrrega de treball que garantisca la viabilitat de Ford Almussafes i també per exigir la restitució de drets i salaris que ens va llevar “l’acord de la vergonya”. En finalitzar la concentració, ens vam solidaritzar amb la plantilla de Renhus. Companys i companyes que estan en procés de negociació d’un ERO extintiu.
Una vegada que coneixem les inversions reals que Ford pretén realitzar a la planta d’Almussafes, caldria negociar de nou les condicions laborals de la plantilla. Negociacions en els quals, en aquests temps tan delicats i incerts, hauria de prendre partit tot el Comité d’Empresa. Reclamem unitat sindical, respecte a la plantilla, i el referèndum pertinent. Només amb aquests tres elements podrem confrontar la desídia i els incompliments de la Direcció de l’empresa, també i avançar en la defensa dels drets de les treballadores i treballadors. Estem convençuts que les coses es poden fer d’una altra manera.
Ford té un deute històric amb la societat valenciana (milers de milions de subvencions) i sobretot amb una plantilla que, durant dècades, li ha generat beneficis multimilionaris. Tal com vam reclamar en la concentració: Càrrega de treball i garantia de futur, ja!!