L’Estat espanyol no és capaç de modificar la taxa de menors que es troben en risc de pobresa. En 2008 l’INE recollia que era el 27,3%. La dada de febrer passat va ser de 28,9%. Ens hem acostumat al fet que un terç de les xiquetes i els xiquets siguen pobres. Les polítiques, o són inexistents o ineficaces.
Pablo Gutiérrez del Álamo
Periodista i director de El Diario de la Educación
Malgrat l’augment de l’SMI o la creació de l’ingrés mínim vital, cada vegada hi ha més xiquetes i xiquets en risc de pobresa social. La pujada de l’IPC i del preu de l’habitatge fan de contrapés a aquests avanços socials.
L’exministre José Luis Ábalos va dir que «l’habitatge és un dret, però també un bé de mercat que genera activitat econòmica». És clar, per a justificar no fer res, quan és important que les administracions intervinguen un mercat en plena ona especulativa.
Hi ha un Ministeri de Joventut i Infància, com va haver-hi un Alt Comissionat contra la Pobresa Infantil. Aquest va calcular que l’Estat gasta 63.000 milions anuals en els problemes derivats de la pobresa. De moment, pareix no haver millorat res.
En l’anterior legislatura es va anunciar la universalització del 0-3. Una etapa clau per al desenvolupament cognitiu que pot mitigar les desigualtats de partida de les famílies. Pareix insuficient. Moltes administracions no fan l’aposta necessària. Milers d’infants no acudeixen a escoles infantils. Entre les raons, el cost. Centenars d’euros al mes és una cosa que no moltes llars poden permetre’s. Esperaran fins als dos o tres anys per a entrar en un col·legi. Algunes autonomies, de fet, penalitzen l’accés a les famílies amb membres desocupats perquè poden fer-se càrrec del menor.
L’accés a una menjada diària saludable és un altre dels punts en els quals diverses organitzacions posen el focus per a pal·liar els efectes de la pobresa infantil. Cada territori té un sistema de menjadors i de beques i ajudes. ONG com Educo asseguren que la major part del cost l’assumeixen les famílies, algunes de les quals arriben a renunciar-hi pel seu elevat preu. L’ONG va calcular en poc més de 1.000 milions el cost de donar menjar als 2 milions de xiquetes i xiquets de primària dels centres públics. A més, va concloure que només l’11% de les nenes i nens escolaritzats tenen beca a pesar que són el triple els qui es troben en situació de pobresa.
La inflació ha posat contra les cordes la major part del país. Fa uns dies, Juan Roig, amo de Mercadona, anunciava un augment dels beneficis del 40%, fins a superar els 1.000 milions. Paral·lelament, el preu de l’oli d’oliva s’ha multiplicat per tres en dos anys. Vet ací un nou cas de cultura de l’esforç. I mentrestant, milers de criatures empobrides i pobres (el matís és important: la pobresa s’hereta, i, a més, s’estimula amb polítiques depredadores) no fan prou. Les seues famílies, es veu que tampoc.
Els pobres són un recordatori del que passarà si no t’esforces prou. La cultura de l’esforç passa per damunt de la vida de milions de persones (2,4 milions de menors, per a ser exactes) i n’individualitza les solucions. El problema, sent social, es converteix en personal.
Però hi ha hagut i hi ha mostres de suport col·lectiu: des de plataformes com la PAH o el Sindicat d’Inquilines, a les mostres de suport mutu durant el confinament, quan milers de persones es van organitzar per a repartir menjar.
La societat civil organitzada té capacitat de mobilització i de pressió. És important que no desistisca de la seua obstinació perquè la política responga als problemes de les persones i no de les corporacions o dels interessos més o menys espuris d’uns pocs.