La pràctica generalitzada de l’esport arriba amb els temps moderns. Entre la darreria del segle XIX i la primeria del XX, s’inicien les competicions esportives tal com les coneixem. La lliga de futbol anglesa, per exemple, va arrancar en 1888. La primera edició de Wimbledon va tindre lloc en 1877 i els jocs olímpics moderns van nàixer en 1896. Totes aquestes competicions eren únicament masculines. En conseqüència, les dones, també en l’esport, van haver d’empoderar-se.
Manel Àlamo
Àrea de Publicacions i Comunicació
L’esport femení actual no es pot entendre sense la lluita de dones, com ara Charlotte Cooper, Lilí Álvarez, Katherine Switzer o la valenciana Alejandra Soler. La tenista Charlotte Cooper va ser la primera campiona olímpica de la història. Va ser en els Jocs Olímpics de 1900, celebrats a París, els primers en què van poder participar les dones. Cooper va aconseguir dos medalles d’or: una en individuals i una altra, en dobles mixtos.
Lilí Álvarez va ser la primera espanyola que va disputar unes olimpíades. Va ser en l’edició de 1924 a Chamonix. Va destacar, sobretot, en tenis, disciplina en què va disputar 3 finals consecutives del torneig de Wimbledon. A banda d’aquest esport, també va practicar patinatge, automobilisme, golf, natació i esquí.
Katherine Switzer va passar a la història per ser la primera dona que va finalitzar la Marató de Boston. La fita va ocórrer en 1967. Fins aleshores, les dones no podien participar en aquesta prova, ja que els organitzadors consideraven que era massa dura. Switzer, per passar desapercebuda, es va inscriure amb la inicial del seu nom i el cognom. Però quan un jutge va distingir que era dona, va intentar detindre-la. Per sort, el seu entrenador ho va impedir i Switzer va aconseguir creuar la meta.
Al País Valencià, la pionera va ser Alejandra Soler, que també va ser mestra republicana represaliada pel règim de Franco. El simple fet de practicar esport en la societat valenciana patriarcal de principis de segle ja constituïa un acte de rebel·lia. Va de les primeres atletes valencianes. Els seus rècords van tardar anys a ser batuts, ja que durant el franquisme, per la moral del nacionalcatolicisme imperant, es van frenar els avanços que les dones havien aconseguit durant la República.
Barcelona 92: medalles valencianes en judo i gimnàstica rítmica
El camí encetat per aquestes pioneres va cristal·litzar en els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. En aquestes olimpíades dos judokes valencianes van adquirir un gran protagonisme: Miriam Blasco i Almudena Muñoz. Blasco es va convertir en la primera esportista espanyola que va guanyar una medalla d’or en un jocs olímpics. Juntament amb aquest honor, Blasco va guanyar set medalles en campionats internacionals entre 1989 i 1994. Posteriorment es va convertir en entrenadora. Dos de les seues deixebles, la il·licitana Isabel Fernández (bronze a Atlanta 96 i or a Sydney 2000) i la madrilenya Yolanda Soler (bronze a Atlanta) també van estar en l’elit mundial d’aquesta disciplina. Almudena Muñoz va aconseguir la segona medalla d’or de la delegació espanyola a Barcelona. Va ser en la categoria de menys de 52 kg. Aquest va ser el major triomf de la judoka valenciana, tot i que, a més, va guanyar tres metalls més en diversos campionats internacionals.
Més inesperada va ser la medalla de plata que va guanyar la gimnasta d’Oriola Carolina Pascual. Tenia tan sols 16 anys i sorpresivament es va imposar a esportistes ucraïneses i búlgares amb una trajectòria més consolidada. Tan sols la russa Timoshenko va superar la puntuació de l’oriolana.
Dorna Godella, el millor equip de bàsquet d’Europa
Uns pocs mesos abans de les olimpíades de Barcelona, un equip de bàsquet de l’Horta, el Dorna Godella, guanyava la màxima competició europea. Va ser el primer títol internacional per a un equip de bàsquet femení de la lliga espanyola. La final es va disputar el 26 de març de 1992 a Bari. L’equip de Laura Grande, Anna Junyer i Razija Mujanovic es va imposar 66-56 al Dinamo de Kíiv. Un èxit que les xiques entrenades per Miki Vukovic repetirien l’any següent al pavelló Pla de l’Arc de Llíria davant el Como Jersey italià.
La gran artífex de l’èxit d’aquest equip va ser Dolors Escamilla. Aquesta dona de Borbotó agafà l’equip del Sagrado Corazón de Godella i el va catapultar a l’elit del bàsquet europeu. Ella va ser qui va convéncer els responsables de l’empresa Dorna perquè patrocinaren l’equip. A banda de les dos copes d’Europa, l’equip de Godella va guanyar 6 lligues i 4 copes de la Reina. Aquesta etapa exitosa va finalitzar en 1996 quan José Ramón Guimaraens, responsable de Dorna, va decidir emportar-se els drets federatius de l’equip a Getafe.
La vinculació de Dolors Escamilla amb l’esport femení va continuar. Aquell mateix any va agafar les regnes del club de futbol Sant Vicent de València, que no va tardar a transformar-se en el Llevant Femení, un dels equips de futbol femení més destacats de l’Estat espanyol.
Cristina Mayo, l’alma mater de l’handbol femení valencià
Cristina Mayo és una de les grans referents de l’esport valencià contemporani i una dona molt compromesa amb el feminisme. Va arribar a l’històric Mar València com a jugadora i en 1978 va compaginar aquesta tasca amb la d’entrenadora. En deixar la pràctica activa de l’handbol va continuar en el club com a màxima responsable tècnica. En 1994 l’equip es va traslladar a l’Eliana i en 2004 a Sagunt, on va romandre fins la seua desaparició en 2012, per motius econòmics. Durant aquestes temporades el club va guanyar nombrosos campionats entre els quals destaquen 27 lligues espanyoles, 20 copes de la Reina i, a escala internacional, la Lliga de Campiones i la Recopa.
Seria injust acabar aquest repàs a les nostres esportistes pioneres sense esmentar la tenista Anabel Medina i la saltadora Conxa Montaner. Anabel Medina va guanyar 11 títols WTA en categoria individual i 28 en dobles. L’èxit més important va ser la medalla de plata que va aconseguir en els Jocs Olímpics de Pequín (2008) formant parella amb Vivi Ruano. Només les totpoderoses germanes Williams van poder amb elles.
Conxa Montaner va ser subcampiona d’Europa en pista (2007) i set vegades campiona d’Espanya. També va participar en els jocs olímpics de Sydney (2000), Pequín (2008) i Londres (2012). La seua millor marca personal la va aconseguir en 2005 a Madrid, amb un salt de 6,92 metres.
Gràcies al talent, a l’esforç i a la lluita d’aquestes esportistes, les xiquetes actuals compten amb referents i exemples vitals que els mostren el camí. Deixem-les que volen ben alt.