L’exconseller d’Hisenda analitza l’infrafinançament del País Valencià
Vicent X. Contrí
Àrea de publicacions i comunicació
Vicent Soler ha sigut conseller d’Administració Pública i d’Hisenda i Model Econòmic. Dins del PSPV ha viscut activament l’evolució política en la nostra societat i com a catedràtic d’Economia Aplicada és coneixedor de les necessitats pressupostàries del País Valencià. Amb ell conversem sobre l’infrafinançament, el món de l’empresa i les primeres mesures del govern de dretes a la Generalitat.
Com viu la seua jubilació com a professor universitari i exconseller de la Generalitat?
La veritat és que no pare en torreta. Té molt a vore amb la meua manera de ser. Hi ha una experiència acumulada i la gent em demana papers, conferències i entrevistes. Ara soc president del Consell Social de la Universitat de València i president de la Fundació Adeit Universitat-Empresa de la mateixa entitat. Són uns càrrecs bastant atractius en la mesura que vinc d’una universitat conscient dels problemes que hi havia fora, però que després tenia dificultats per a establir-hi les connexions, sobretot en el teixit productiu que és fonamental en la nostra societat en el marc de la innovació i on cal personal. En aquest sentit, la Universitat de València és potent, com demostren tots els rànquings internacionals. Per tant, com a acadèmic i com a conseller, he estat en contacte amb el món productiu i de l’empresa, vaig pensar que podia ser útil quan se’m va oferir el càrrec.
Entenc que en l’àmbit laboral aplicarà les bones pràctiques, que es reclamen per a les empreses, també en la universitat.
Jo crec que hem anat a millor. Hi ha hagut en el passat alguns problemes que jo no he arribat a conéixer. Problemes, no només en cada lloc de treball, més prompte en la mateixa organització. Ara mateix, es respira un ambient d’adhesió al projecte per part dels treballadors, un aspecte fonamental per al bon funcionament. Soc el president de la Fundació, no el director general, però el que m’arriba és que el clima laboral ha millorat moltíssim.
El Vicent Soler polític, parla amb els exconsellers i les exconselleres? Amb l’expresident Ximo Puig?
Sí. Tenim una molt bona relació tots. No vull exceptuar ningú. Fins i tot amb la persona amb la qual més he discutit sempre, que és la vicepresidenta Mónica Oltra, amb qui personalment em sent molt pròxim i tinc una química i una empatia molt grans. Òbviament parle amb el president, Ximo Puig. L’altre dia vaig participar en un acte de la Fundació Baleària a Dénia, amb l’exconseller d’Economia, Rafa Climent, i vam actuar com si ens haguérem preparat les intervencions i no ho n’havíem parlat abans. Va estar molt bé.
El director de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), Francisco Pérez, xifra en 27.500 milions d’euros el deute que l’Estat hauria de condonar al País Valencià. Com és l’infrafinançament que patim les valencianes i els valencians?
Tenim un deute voluminós, que és el més important per càpita de totes les comunitats autònomes. Té dos components, un de caràcter conjuntural per l’infrafinançament muntat pel Ministre Montoro durant la crisi econòmica i en la qual van fer el contrari del que deien. Van apujar molt els impostos, sobre tot l’IVA, però d’eixe augment dels impostos els ingressos només se’ls va quedar l’Administració central, no es van passar a les comunitats autònomes. I nosaltres continuàrem tenint les mateixes despeses, perquè les despeses en un estat del benestar no són flexibles a la baixa. En el pacte que van fer ERC i PSOE es va concretar que el 50% d’eixa caiguda dels ingressos en les comunitats autònomes es retornara a Catalunya. No van demanar el 100%, van acordar el 50%. Els d’ERC són molt moderats. Això és va aplicar a totes les autonomies. Si a eixe 50% del deute conjuntural li sumes el deute estructural (infrafinançament pel criteri de la població) ix la xifra que ha dit el director de l’IVIE. Això alleugeriria la càrrega, no només els interessos, perquè això sí que és un mos per al pressupost anual. El que toca ara és que si es fa la quitança que toca, perquè el deute d’Espanya no creix, el que passa és que la titularitat del deute passaria de les comunitats autònomes a l’Administració central, que és la responsable del deute perquè ens ha passat les obligacions, però no els diners. Així, amb el deute que quedaria i els ingressos ordinaris de la Generalitat ens permetria tornar als mercats internacionals i endeutar-nos sanament, com toca. Cosa que no podem fer actualment.
I com influiria en la societat civil, en les treballadores i els treballadors?
Podríem emprendre accions amb més vigor. En la Generalitat podríem separar molt bé la despesa corrent ―de funcionament― de la d’inversions. La part de sous i salaris seria suficient, estaria assegurada i podríem fer una millora de les condicions laborals, ja que, recordem-ho, la qüestió dels salaris en la Funció Pública està mediatitzada per lleis pressupostàries estatals, nosaltres el que podem fer és organitzar-nos millor.
Per què tenim eixa percepció que els valencians i valencianes som irrellevants per a l’Estat?
Hem sigut irrellevant des de fa dos cents anys, des de les Corts de Cadis. L’Espanya contemporània és construeix al marge dels valencians. Totes les classes emergents dominants pacten amb els poders centrals de no qüestionar l’Estat a canvi de poder fer els negociets que toca, i això ha tingut una projecció fins fa quatre dies. No ens hem valorat prou en la construcció d’una Espanya moderna, només els bascos i els catalans han sigut capaços de fer-ho. I això és una herència difícil de canviar en una generació, sobretot quan has tingut quaranta anys de dictadura. Recuperar les ganes de ser valencians i exercir com a tals no s’improvisa, costa. Quan estàs en un govern democràtic, que ix de les urnes, has d’intentar, d’una banda, treballar per a superar-ho; tenint en compte que cada quatre anys hi ha eleccions, però sense trencar el vincle amb l’electorat que no té encara una consciència de poble consolidada. Què és l’orgull de ser valencià? És la llengua, que és un símptoma, la castellanització és un símptoma i alhora els interessos geoestratègics dels valencians.
Estaríem davant del debat de valenciania enfront de valencianisme.
És més complex, però per ahí va la cosa. Jo nasc ací i quines conseqüències té això? Els valencians tenim dret a existir? Pregunta important. I si tenim dret a existir quins són els nostres signes d’identitat? N’hi ha un de molt important, que altres no tenen, que és tindre llengua pròpia. Quin valencià se sent orgullós de la seua identitat i no utilitza la llengua? És una contradicció important. Però no s’acaba amb el tema de la llengua i de la cultura. Es tracta d’interessos geoestratègics. Nosaltres sempre hem mirat cap a l’est, cap al Mediterrani, cap a Àsia. És la nostra història. Quan Colom va a Amèrica, Castella es bolca cap a l’Atlàntic. Llavors, la unió monàrquica ens debilita pel que fa a l’estratègia comercial lligada al Mediterrani. Però és que en la nova Europa nosaltres tenim temes com el corredor mediterrani que des del passeig de la Castellana no veuen.
Gràcies al pacte del PSOE amb l’independentisme català ara estem en l’agenda del Gobierno de España. Mai els diputats, diputades, senadores i senadors valencians han plantejat votar en contra d’Aznar, Zapatero o Rajoy per no tindre un finançament just.
Bé, els grups parlamentaris existeixen i tenen disciplina de vot. Són les regles del joc en el parlament espanyol. S’han fet coses. El Consell del Botànic ha actuat sempre posant els interessos dels valencians per damunt dels interessos partidistes. Quantes vegades he tingut jo problemes en el Consell de Política Fiscal i Financera» votant coses que crec que importaven als valencians i que no estava clar si agradaven a Ferraz. Això ho hem fet amb la cobertura d’un president de la Generalitat que tenia molt clar tot això. Hem anat fent molta pedagogia també dins del partit, quan no governàvem i quan governàvem. Oir dins del PSOE que «el cas de València l’hem de tindre en consideració» era impensable fa uns quants anys. Ara es planteja un nou sistema de finançament autonòmic, una alternativa que bàsicament ha sorgit d’ací cap a Espanya, que sense perjudicar a ningú ens beneficia molt a nosaltres. Això ha sigut gràcies a un treball de pedagogia, m’he mogut per totes les comunitats autònomes, he parlat amb tots els consellers, he tret de la invisibilitat el tema valencià. Jo, el president Puig i el govern del Botànic. El que passa és que l’últim pas s’ha de fer en el Congrés dels Diputats, on s’han de tindre majories. Eixes majories només són factibles si el PP també està d’acord, perquè hi ha autonomies del PP que tenen visions diferents i altres del PSOE, que també. Per això és fonamental un acord dels dos grans partits.
Amb el nou govern d’esquerres a Madrid, pensa que serà positiva la reforma laboral?
Jo crec que es donen les condicions perquè siga possible anar avançant amb la millora de les condicions laborals.
Com ha vist l’atac a la investidura de Pedro Sánchez des de diferents sectors del món empresarial.
Els bons empresaris, els que estan en el mercat, innoven i fan la faena que els toca fer ―i no estan pendents de l’amic que estiga en el govern―; els va molt bé amb la socialdemocràcia. Per tant, hi ha coses que no acabe d’entendre. Hi ha inèrcies ideològiques que tenen poc a vore amb la praxis. La praxis d’un bon empresari està en el fet que el govern pose oli en l’engranatge, faça les ajudes objectivables. Mirem el que ha fet la socialdemocràcia en el passat, en les crisis que hi ha hagut. Comparem l’actuació de la crisi de 2008-2009, que sobretot es va gestionar amb el govern de Rajoy amb la crisi lligada a la pandèmia o la guerra, i com l’ha gestionada tant Pedro Sánchez com Ximo Puig. S’ha tractat de manera diferent. Amb els governs socialistes hi ha hagut una actitud bel·ligerant des del punt de vista de la defensa dels interessos de tots, però també de les PIMES i de les empreses valencianes, anant a Brussel·les, demanant l’excepció ibèrica, exigint fons europeus per a projectar la innovació. Una activitat que des del punt de vista empresarial només es pot aplaudir. Per tant, quan es diuen certes coses crec que la gent té un vel en els ulls que els fa no vore la realitat tal com és. El nou model econòmic que necessitem tots ―els treballadors i els empresaris― és a través de la productivitat, de la innovació, de la diferenciació del producte, del treball de qualitat i tot això és capital humà i social, capital tecnològic, capital físic i sobretot ganes d’innovar. L’estratègia competitiva de les nostres empreses ha de canviar, com les velles maneres de competir basades en preus baixos, perquè els costos de producció són baixos i intensius en treball i, per tant, el treball ha de ser precari. Tot això és una etapa històrica que qui vullga tornar a ella s’està equivocant i s’estamparà contra la paret. En aquesta nova etapa econòmica, les polítiques socialdemòcrates són importants i sobretot les polítiques que permeten aquest model europeu de vida, que té a vore amb poder finançar un estat de benestar, tindre les xarxes per a la cobertura social perquè la gent no caiga en l’abisme. Eixe és el model que hem construït després de la Segona Guerra Mundial, amb alguns anys en què hi ha hagut algun dubte al respecte ―amb l’època de Reagan i Thatcher―, però tot això s’ha demostrat amb les crisis que ha d’estar superat. Ha d’haver una nova manera d’entendre les relacions laborals vinculades a un nou model econòmic.
Vosté va ser un dels impulsors de l’Administració valenciana moderna, en recuperar la Generalitat després de la dictadura. Té por que el govern d’ultradreta i dreta desmunte tot el que s’ha aconseguit fins ara?
Hi ha una consigna vergonyosa en l’extrema dreta i la dreta tradicional que és la de tindre un estat mínim, el govern mínim. Què vol dir el govern mínim? Que ho expliquen. Menys sanitat pública de qualitat i universal? Menys educació pública generalitzada i de qualitat? Com es gestiona la dependència, amb quins fons es paga tot això? No hem de parlar només de la despesa, hem de parlar de la fiscalitat i que eixa fiscalitat siga progressiva. Hem d’aconseguir un ús eficient dels recursos del contribuent, els diners públics són sagrats, no són dels polítics. En aquest sentit, és important entendre el tema de l’eficiència dels recursos. Per exemple, a aquella administració que vam crear en els anys huitanta de manera precària, però que s’aguanta, ara estava en un segon pas. Vorem el nou govern què fa. Els pressupostos de 2024 es fan amb una plataforma que es diu Nefis de gestió econòmica i financera que revolucionarà la gestió dins de l’Administració. Això ha costat quatre anys fer-ho. És un salt qualitatiu important, en la transparència, la traçabilitat i en la dada única. I tot això amb el control de la despesa pública, negociat pel manament de la UE. Un fet que permet ser més eficients amb els mateixos diners.
Què pensa de les mesures fiscals que ha pres el govern de Mazón amb la retirada de l’impost de successions, per exemple.
Ací tenim dos elements molt greus. Hi ha menys ingressos i la despesa és la mateixa. Però, a més a més, la mesura fiscal es fa de manera regressiva, que és l’altre aspecte greu. Se’ls lleva la càrrega fiscal a les rendes més altes, quan això va en contra de l’article 31 de la Constitució, que ens diu clarament que pague el que més tinga. No és bo. En el Botànic tenien clar que nosaltres complíem amb les nostres obligacions fiscals com a comunitat autònoma i anem a la mesa de negociació, pel nou model de finançament autonòmic, amb els deures fets. I ho fem sense ruboritzar-nos, demanant allò que és just, perquè hem complit. Si nosaltres ara rebaixem els nostres ingressos, amb una reducció de l’esforç fiscal, amb quina autoritat anirem a negociar.
Té alguna idea de com les esquerres podrien recuperar la Generalitat?
Tenim alternativa. Cal ser didàctic tots els dies. Explicar què fa el nou govern amb els diners dels valencians i quines altres coses es podrien fer. La societat que volem les esquerres és més lliure, més justa. La llibertat i la justícia social han d’estar reflectides en les lleis i els pressupostos.
Al sindicat li causa preocupació el futur dels treballadors i de les treballadores en la sanitat. Ara s’han concretat dos de les tres reversions dels departaments de salut privatitzats. Com veu la situació?
La gestió de la sanitat ha de ser pública. Després pots tindre estratègies per a ser més eficient i pot participar el sector privat. Però mai una empresa privada ha de gestionar un àrea de salut, un territori.
Per al nacionalisme polític valencià Vicent Soler és com el «Llir entre cards» dins del PSPV. S’ha sentit en algun moment en minoria dins del seu partit?
M’he sentit molt bé en el meu partit perquè reflecteix el que és el país. El problema de consciència nacional té a vore amb el país. Crec que el PSPV ha fet una faena important perquè s’ha treballat entre la gent que no tenia eixa densitat de consciència. En altres partits està més clara però el treball no és parlar amb els que pensen com tu, sinó justament ampliar la base, i en eixe sentit el partit socialista ha fet un treball enorme, sobretot amb secretaris generals com Ximo Puig.