Genealogía feminista
Marifé Arroyo és coneguda com “la mestra”, un sobrenom que, donada la seua trajectòria vital i professional, s’ha guanyat a pols. Nascuda a la Font de la Figuera (Costera) en 1946, en e si d’una família originària de Salamanca, i filla de guàrdia civil, va ser una de les primeres introductores del valencià a l’escola pública i ha estat vinculada als Moviments de Renovació Pedagògica sorgits a la darreria del franquisme. Com ella mateixa ha explicat en diverses ocasions, va ser una altra dona, la pedagoga Raquel Payà, la que durant els seus estudis de Magisteri la va ajudar a obrir els ulls a una altra manera d’ensenyar i de relacionar-se amb l’alumnat: “Trencava les formes i la distància entre el professorat i l’alumnat. Ens posava l’examen i ella eixia de l’aula, podíem consultar tots els llibres… Va ser la primera persona que va dir que això de separar per sexes no podia ser”. Així doncs, Marifé Arroyo va apostar des de ben prompte per un model d’escola popular, democràtica i en valencià. De fet, només traslladar-se a l’escola de Barx, va demanar al seu alumnat que li ensenyara la llengua perquè volia parlar com ho feien ells, un fet que en 1982 li va comportar l’expulsió de l’escola. El següent destí va ser el col·legi Roís de Corella de Gandia, on va acaba sent directora.
Després de més de 30 anys de compromís pedagògic i lingüístic i de país, es jubilà en 2007. L’escriptor Víctor Gómez Labrado va convertir-la en la protagonista de la novel·la La mestra, publicada el 1995 i contínuament reeditada, i ha sigut també homenatjada en la cançó “La mestra”, del grup ZOO. El 4 d’octubre passat va ser la preestrena de la pel·lícula documental amb el mateix nom, dirigida per Sergi Pitarch Garrido i coproduïda per Ambra Llibres.
“LA MESTRA”, DE ZOO“
“... I en eixe context arriba una mestra rebel, decidida, valenta
La infància en disputa és conquesta
El dictador mor, es comenta
Tenebres s’emporta el difunt
Canviem els costums, morta l’obediència
Trenquem el rosari, cremem els apunts
Davant del futur, la innocència…
Vinguen l’alcalde, la guàrdia, inspectors
A defendre l’absurd, a donar-li lliçons
No van poder, mai no podran, d’aquella mestra
Hui som alumnat avantatjat!...”