Pressupostos 2024
Francesc Gamero Lluna
Secretari autonòmic d’hisenda de la Generalitat Valenciana entre 2019 i 2023
De totes les valoracions sobre el primer projecte de Pressupostos de la Generalitat del nou Consell PP-Vox que he pogut llegir (que la veritat, no han sigut massa, si descartem les oficials del govern i la dels dos partits de l’oposició, de manera que trobe a faltar un major interés i participació de la societat civil valenciana en la que és l’eina fonamental de les polítiques públiques), m’ha cridat molt l’atenció la que va fer la Confederació Empresarial Valenciana (CEV), que es va afanyar a destacar el seu “realisme” i la “rigorositat en la dotació de les partides”, només unes poques hores després de la seua presentació.
El PP (i Vox, però eixe és un altre cas) es va passar tot el Botànic acusant el Consell d’unflar la despesa pública amb “partides fictícies” d’ingressos, que segons ells, no anàvem a rebre mai, tinguérem o no dret (que en teníem), i per eixe motiu, no hi podíem comptar. En primer lloc, la partida reivindicativa per l’infrafinançament. Són els famosos 1.336 milions d’euros que fa 8 anys es va calcular que ens faltaven per a arribar a la mitjana del finançament de les comunitats autònomes (que ara en serien prou més) tot i que, no oblidem, la Generalitat Valenciana hauria de rebre més de la mitjana, perquè els valencians i valencianes estem vora 15 punts per baix de la renda per càpita d’Espanya. Però també el 50 % de la Dependència, que segons la Memòria Econòmica de la Llei, ha d’aportar l’Estat; o el deute per l’assistència sanitària als no residents (FOGA), que el Ministeri de Sanitat (la nova ministra n’hauria de prendre nota) paga “tard i malament”. Totes estes partides reivindicatives són la contrapartida d’ingressos per a fer certes despeses que, d’acord amb la legalitat, la Generalitat està obligada a fer. Per què la Conselleria de Serveis Socials pot deixar de resoldre expedients de Dependència quan s’esgoten els fons (ja que no arriben al 25 % els que aporta ara l’Estat)? O la de Sanitat pot negar-se a atendre els turistes, madrilenys o europeus?
De totes estes partides, que tant criticaven en l’oposició, el Projecte de Pressupostos de la Generalitat per a 2024 només suprimeix la de l’infrafinançament (Dependència i FOGA es mantenen). Però la supressió d’eixos 1.336 milions, que ara pretenen fer vore que era l’única que qüestionaven, intentant distingir dialècticament partida “fictícia” de “reivindicativa” (però ahí està l’hemeroteca) té truc. Ha sigut possible gràcies que la recaptació tributària de 2022 (l’Estat “liquida” a les comunitats la seua participació en els tributs dos anys després), que la Generalitat ingressarà l’estiu de 2024, va ser especialment elevada.
I encara més, també han afegit una nova partida reivindicativa (que ells hagueren qualificat de “fictícia” com la resta, fa un any), com és la compensació per la reducció de l’impost d’electricitat i de l’IVA (la recaptació íntegra del primer i el 50 % del segon, són autonòmiques), acordada pel Govern central per a fer front a la inflació i la pujada de l’electricitat: +463 milions d’euros. En canvi, contràriament a tot principi de bona gestió (i de justícia fiscal), han renunciat a ingressos certs, bonificant al 99 % l’impost de successions i donacions: -392 milions d’euros.
Per tant, la primera conclusió és que el quadre d’ingressos del Projecte de Pressupost dista molt de ser “rigorós” o “realista” en el sentit en com s’ha volgut utilitzar. Però és que allò que és realment rigorós i realista és el que s’ha fet durant els huit anys anteriors. Considerar que si la despesa existia en el pressupost i era obligatori fer-la, també havia de contemplar-se els ingressos necessaris encara que a qui legalment li corresponia (l’Estat) no els abonara (els devia). De fet, eixa mateixa argumentació ha dut a la Conselleria d’Hisenda a incloure esta última partida reivindicativa, és a dir, a considerar que és un deute que té l’Estat amb nosaltres, i que és del tot correcta i justa.
No obstant, este intent del Consell PP-Vox de fer vore que mantenien la seua “coherència”, ens ha eixit car. Perquè mentre la resta de comunitats disposaran en 2024 de més diners per a invertir en serveis públics i polítiques públiques que contribuïsquen a compensar la pujada del cost de la vida i l’increment de les hipoteques així com a fomentar el desenvolupament econòmic i social sostenible dels seus territoris, ací no es comptarà amb eixe “extra” perquè Mazón ha decidit que tornem a ser ciutadans de segona com abans de 2015.
Per què “ciutadans de segona”? Perquè la partida reivindicativa dels 1.336 M€ (que, com hem dit, només compensava parcialment la falta d’un finançament just) servia per a acostar-nos a la mitjana autonòmica d’inversió pública per habitant. Un nivell al qual, en 40 anys d’autogovern, només vam arribar en 2021. És a dir, en lloc de resignar-nos a invertir menys, eixa partida traslladava els diners que no rebíem per les transferències del Sistema de Finançament Autonòmic (SFA) al Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), és a dir, a un préstec intern entre l’Administració General de l’Estat i la Generalitat Valenciana. Tot dins el “Reino de España”.
Anem ara a analitzar “el rigor” i “el realisme” pel que fa a l’apartat de despeses del Pressupost, que el Consell (i certa premsa afí o que n’ha fet una lectura superficial), han afirmat que “creixen”. Efectivament, la despesa creix però la inversió pública baixa. L’acumulació de deute públic, pel dèficit tècnic i estructural que tenim a causa del mal funcionament del SFA (infrafinançament), unit a la ràpida pujada de tipus d’interés pel BCE, ha incrementat de forma molt important el cost del deute públic. Un increment al que cal afegir la revalorització de les retribucions de les persones empleades públiques acordada a Madrid.
Pujada d’interessos i revalorització dels sous, seran assumides per la resta d’autonomies amb eixa injecció extra per la liquidació excepcionalment alta del SFA (la qual cosa és lògica, perquè en la major receptació tributària ha influït la inflació; i la inflació ho ha fet en la pujada de tipus i en la necessitat de revaloritzar els salaris). Com ho té previst fer la Generalitat Valenciana? Doncs a costa de reduir la inversió pública per a 2024 respecte de 2023. Tant en serveis públics: menys inversió en infraestructures (p. ex. plans Edificant i Convivint), menys substitucions de personal, etc. com en polítiques econòmiques i de foment de l’ocupació (les baixades de pressupost en Economia i en LABORA són molt significatives). De fet, el Pressupost real, baixarà.
Un pressupost rigorós i realista seria aquell que fora garantia i motor del nostre benestar i de la nostra prosperitat, present i futura, sent la Generalitat, com a institució d’autogovern del poble valencià, el seu garant, per molt que altres administracions no complisquen les seues obligacions. En canvi, alguns entenen eixe rigor i realisme des de la falta de justícia fiscal i la retallada de la inversió pública, sense les quals, la Gran Recessió de 2008 i la covid ens ha demostrat sobradament que un país no pot tirar avant, ni socialment ni econòmicament.