Daniel Raventós és doctor en Ciències Econòmiques i professor titular de Sociologia en la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona. És un dels principals defensors de la renda bàsica. Va ser un dels fundadors de la Xarxa Renda Bàsica, que presideix en l’actualitat, i ha publicat nombrosos llibres per explicar-ne la viabilitat. Raventós defensa que l’aplicació de la renda bàsica acabaria amb la pobresa i posaria els fonaments d’una societat més lliure.
Manel Àlamo
Àrea de publicacions i comunicació
Què és la renda bàsica?
Hi ha diverses definicions, però la més senzilla és la següent: una assignació monetària pública, universal i incondicional.
«Universalitat» significa que inclús les persones que treballen també la cobrarien?
Diguem-ho més provocativament: si em preguntes si Amancio Ortega rebria la renda bàsica, la resposta és sí. Però pagaria molt més, via impostos, del que li tocaria rebre.
Quines diferències hi ha entre la renda bàsica i un altre tipus de subsidis?
Actualment, hi ha una sèrie de subsidis, com ara l’ingrés mínim vital. Per a cobrar-los has de complir algun tipus de condició: ser pobre, no arribar a determinat nivell de renda, estar en l’atur, etc. Malauradament, aquests subsidis condicionats han fracassat: no acaben amb la pobresa, tenen uns costos d’administració i de gestió immensos, i generen una estigmatització a la gent que els rep. Per posar-te un exemple de la seua ineficiència, es calcula que el 90% de persones que haurien de rebre l’ingrés mínim vital, no l’han cobrat.
Per què va sorgir la idea de la renda bàsica?
Hi ha moltes raons que justifiquen l’aplicació d’una renda bàsica. Tècnicament, com demostren els números, és factible. Però, fonamentalment, perquè és justa: ningú no és lliure si no té l’existència material garantida. Aleshores, la renda bàsica seria una forma de fer-ho possible, que és la condició necessària per a la llibertat.
Com es finançaria?
En termes de PIB, a l’Estat espanyol suposaria invertir-ne entre el 0,98 i l’1,27%. Per finançar-la caldria, en primer lloc, una reforma de l’IRPF. En l’actualitat, aquest impost no redistribueix la riquesa com caldria. Amb la reforma que proposem, se suprimirien totes les bonificacions i totes les deduccions, a banda d’estalviar una sèrie de despeses que a hores d’ara té l’Estat: totes les assignacions públiques monetàries inferiors a la renda bàsica desapareixerien. Amb aquest canvi del model fiscal, el 80% de la població guanyaria, perquè ens situaríem al nivell dels països nòrdics europeus.
També s’hauria d’aplicar un impost a les grans fortunes (afectaria unes 410.000 persones a l’Estat espanyol, menys de l’1% de la població). Els més rics pagarien més, lògicament, però vaja, Amancio Ortega continuaria sent immensament ric després de pagar aquest impost.
Quins efectes positius rebria immediatament la ciutadania?
El més immediat és que s’eliminaria la pobresa. I després, com l’existència material estaria coberta, viuríem en una societat més lliure. Aquest últim aspecte el tenen clar alguns sectors de la dreta. Fa uns anys un directiu de la patronal catalana –que és de les més dures del món– em va reconéixer que, si férem números, la renda bàsica ix. Però que la classe treballadora tindria una llibertat que no té ara. Per tant, no els interessa.
Es pot quantificar en diners la renda bàsica?
Sí, és igual al llindar de la pobresa. És a dir, el 60% del PIB per càpita de la zona on l’apliquem. Si una persona no arriba a aquest percentatge, és una persona pobra. Perquè tingues una idea, a l’Estat espanyol, un 20% de la població és oficialment pobra, que és una xifra aborronadora.
Posar en marxa una renda bàsica implicaria retallar recursos, per exemple, en educació, sanitat o pensions?
En absolut. Ni tan sols proposem llevar un euro a la Casa del Rei ni a l’exèrcit (actualment l’Estat espanyol gasta el 2,1% del pressupost –real– en l’exèrcit). No tocaríem res de tot això. I molt menys d’allò realment important com són l’educació, la sanitat o les pensions.
S’ha aplicat ja en alguns països? Quin balanç se’n podria fer?
L’únic lloc del món on s’ha aplicat, tot i que amb un sistema de finançament molt particular –que difereix molt del que nosaltres plantegem– és Alaska. Ells tenen una fundació semipública que reparteix entre tota la població els beneficis que extrauen del petroli. La quantia que reben depén dels beneficis que obtinga la fundació. L’any que més han repartit ha sigut uns 2.300 dòlars per persona i any. Els resultats han sigut tan positius que no hi ha cap partit polític, ni de dretes ni d’esquerres, que la vullguen llevar. Gràcies a aquesta mesura simple, sense reforma fiscal, s’ha aconseguit que Alaska siga l’estat més igualitari dels EUA.
Quins suports té la renda bàsica actualment, tant a l’Estat espanyol com a la resta del món?
Hi ha organitzacions polítiques que la duien en el seu programa i després, per les raons que siguen, l’han abandonat. A Catalunya, tenim dos partits que hi donen suport: Esquerra Republicana i la CUP. La dreta que dona suport a la renda bàsica és només filosòfica, no política. Però sembla que els partits que la defensen, en arribar al poder, se n’obliden. Entre altres coses perquè significaria tocar moltes coses del sistema actual. Caldria tindre uns polítics fets d’una pasta especial.
Quant als sindicats, a l’Estat espanyol, la renda bàsica la defensen organitzacions, com ara la IAC (a Catalunya), la Intersindical Valenciana, la CGT o el sindicat basc ESK. CCOO i UGT, tot i que hi tenen gent a favor, oficialment, hi estan en contra. Tot el que no siga el treball assalariat –per miserable que siga– no els interessa.
Ara bé, cal dir que des de la pandèmia, s’ha fet un salt qualitatiu. A banda de col·lectius de joves, de dones o de malalties mentals, personalitats com el papa, el secretari general de l’ONU o el mateix Financial Times, que representa el món més ortodox de l’economia, s’hi han pronunciat a favor. Aquest periòdic, en un editorial, va afirmar que «coses estrambòtiques com un impost a les grans fortunes o una renda bàsica, haurem de començar a tindre-les en compte». Inclús, alguns economistes contraris a la renda bàsica van proposar que s’aplicara, almenys mentre durara la pandèmia. Per contra, el que es va aplicar va ser el fracàs de l’ingrés mínim vital.