I de sobte, un s’adona que les dones han arribat als trinquets d’acord amb els temps que ens ha tocat de viure, un present on a penes queden forats sense igualtat —ni que siga simbòlica!—, i on l’estructura patriarcal imperant en tots els àmbits de la societat trontolla de la mateixa manera que trontolla la ignorància dels qui es resisteixen a veure-la desembarcar amb tots els ets i els uts. Ara bé, és tot tan bonic com sembla?
Sergi Durbà
Professor de llengua i literatura i escriptor
En el cas que ens ocupa, cal dir-ho ja des d’un principi: les dones s’han incorporat a la pilota amb naturalitat, perquè els agrada, i perquè del que es tracta, al capdavall, és de perpetuar una pràctica que els valencians tenim encastada ben al fons del nostre particular dedins. Alguna cosa a objectar? Ni de bon tros. La pilota és per a tots. I per a totes. Un joc que sovint ha estat per damunt de les lluites caïnites tan característiques d’aquest país. I un joc, alhora, que necessita les tendreses negades per un present en què la uniformitat dificulta la pervivència d’allò minoritari, divers i ric en singularitats. Són les dones un revulsiu, en aquest sentit?
Bé, per a entendre el que suposa la incorporació imparable de la dona al món de la pilota, cal entendre també l’estructura mateixa d’un joc, diguem-ne, fràgil, a hores d’ara. Perquè les qüestions a resoldre venen de lluny i poden ser delicades. A quins problemes s’enfronten les dones de la pilota? Són els mateixos que afecten els homes? Hi ha marge per a la professionalitat? Per a posar fil a l’agulla, qui millor que tres representants d’un col·lectiu que, en a penes vint anys, s’ha consolidat no ja com un signe del temps, sinó com una necessitat: Joana de Tavernes Blanques, portaveu del sector; i les germanes Noèlia i Anna, de Beniparrell, ambdues amb l’experiència suficient per a assegurar que les dones han propiciat un canvi de mentalitat en els trinquets. «Tenim una referència de gestió i organització llaurada prèviament pels homes, i no és que no siga bona, és que ens ha mostrat el que volem i el que no volem», diu Noèlia. Tanmateix, el repte és doble: la pràctica d’un joc tradicional i, en conseqüència, en crisi; i l’assoliment d’una igualtat econòmica amb el sector masculí, en cap cas mancat de problemes i debats de llarga trajectòria. Anem a pams…
Joana, per exemple, té els peus en terra: no es dedica a la pilota, i té clar que no podria fer-ho atés el seu treball a la Universitat Politècnica de València, on fa classes sobre tecnologia alimentària. No té inconvenient, malgrat això, de representar les aspiracions de totes aquelles que sí que es plantegen fer camí en els trinquets: «Un total de 18 a nivell professional», assegura, «encara que només n’hi ha 12 amb un contracte laboral». És factible, per això, la dedicació exclusiva? No, no ho és. Tot i que ella, en representació de la resta de jugadores, veu un bri d’esperança en un nou sistema d’organització que planteja, entre altres qüestions, que les partides anomenades de raspall femení, ja no se celebren de manera independent, sinó que en la seua gran majoria s’incorporen al calendari rutinari masculí. O dit d’una altra manera: si a Pelayo, per posar-ne un cas, n’hi ha dos partides, l’una ha de ser de dones i l’altra, d’homes. Un canvi ambiciós, sens dubte.
«Aportem un públic molt diferent al tradicional: famílies, xiquetes, xiquets, amigues i amics. Amb nosaltres, la mitjana d’edat canvia de manera dràstica», defensa Anna al respecte. I sí, ben mirat, és així. De fet, només cal comprovar-ho els dies de partida important; o també en aquest acte tan reivindicatiu que se celebra al voltant del dia 8 de Març: VA DE DONA. El futur proveirà, en qualsevol cas. Sobre el tapet, de fet, hi ha molts altres problemes que afecten, igualment, tant la vessant masculina com la femenina: la viabilitat econòmica de l’àmbit professional en tot el seu conjunt, el grau d’implicació de les entitats públiques com a garant de la seua supervivència i la participació d’empreses privades en uns afers que no, certament no responen a qüestions de gènere, sinó a qüestions imperceptibles des d’un punt de vista social i antropològic: minva d’identitat, indiferència generalitzada, insuficient cobertura audiovisual i, sobretot, sobretot, interessos creuats que res tenen a veure amb el fet que les dones juguen a pilota i ho facen d’allò més bé. Només faltaria!
L’objectiu, al capdavall, és aconseguir una relativa normalitat. I Noèlia, per exemple, ho te claríssim: «No es tracta de què poden aportar les dones i no els homes. Es tracta d’igualtat, de tenir els mateixos drets i de no haver de fer res extraordinari per guanyar-se un lloc pel simple fet de ser dona». Punt. Perquè, al cap i a la fi, les reivindicacions són molt senzilles: un calendari fix de partides i un salari que, almenys, cobrisca les despeses de material, els desplaçaments i la preparació física. Uns entrebancs, diguem-ne, de base. Accentuats en el cas de les dones, però en part els mateixos que afecten els xics que comencen i que s’ho deixen perquè les ganes de dedicar-s’hi no compensen la manca de suport econòmic que arrossega la pilota des que la modernitat va fer decréixer, entre altres, el sistema tradicional de travesses i propines. Joana, tanmateix, aclareix aquest punt: «A mi no m’agraden les travesses, molt poques vegades he rebut propines». I és cert. En la vessant femenina de la pilota, les travesses a penes tenen cabuda. I tampoc és que supose cap inquietud, en general. «S’estableix un rànquing anual. Es cobra per partida jugada». Així que el problema principal és el patrocini privat, que sempre demana un retorn. I al trinquet, pel que es veu, aquest no es produeix. És un pou de difícil ancoratge professional, que, tot al contrari, sí que té solidesa en el camp aficionat i de promoció, allí on les xiques tenen el mateix nivell de rellevància que els xics. No debades, es tracta d’un joc genuí, atractiu i, certament, integrador. Diu Noèlia al respecte: «Crec que ara cap xiqueta diu amb la boca xicoteta que li agrada jugar a pilota. I això és un fet que jo, fa 15 anys arrere, sí que vaig viure».
El repte, malgrat tot, és majúscul. En el dia a dia, s’escolen aspectes mai considerats fins ara. Què passa amb els vestuaris, per exemple? De qui és la preferència a l’hora d’utilitzar-los? Homes i dones plegats? En fi, de vegades i salvant les distàncies, les dones recorden els qui tenen la lateralitat en la part esquerra. Fins i tot, les coses més elementals es converteixen en un dilema, i no perquè ho siga en realitat, res més lluny, sinó perquè ningú, —cap home!—, ho ha tingut present fins que la dona ha dit ací estic jo, i ara què fem? La igualtat entre gèneres, en conseqüència, no només és una qüestió monetària; sovint respon a aspectes més complexos que cal afrontar abans que qualsevol desaprensiu sentencie que tot està bé quan, en realitat, tot està per fer. «No volem ser una revolució, i que després tot torne a ser com abans», assegura Anna. Clar com un espill.
I pel camí, algunes altres qüestions com el llenguatge específic de la pilota, un valencià ric i motiu d’estudi, sí, però amb alguns detalls que cal adaptar als nous temps. I no precisament pel desafortunat refrany jugar menys que una dona, desterrat per complet; sinó per aquesta figura diplomàtica que canta les faltes durant el transcurs d’una partida: l’home bo. Que a partir d’ara, per bé que sone postís com assegura Joana, haurà de ser també la dona bona. O així almenys és com es diu en els cursos de formació que moltes fan a fi de convertir-se en un estament de ple dret als trinquets. La dona bona. O la DONA, així, en majúscules. I, mentrestant, la meravellosa estampa de trobar-se escoles i clubs en què multitud de xiquetes i xiquets creixen junts i assimilen plegats els valors de la pilota, allà on la normalitat entre ambdós gèneres s’obri pas a pleret, potser, però també amb fermesa. Endavant!
