Alba Redondo (Albacete, 1996) és una davantera ràpida, hàbil en l’u contra u i amb molta personalitat dins del terreny de joc. L’any 2023 ha sigut màgic per a la jugadora del Llevant: màxima golejadora europea amb 28 gols, candidata al Baló d’Or i campiona del món amb la selecció espanyola. Amb ella hem parlat del que ha suposat aquesta victòria per a les dones en un àmbit tan masculinitzat com és el del futbol.
Manel Àlamo
Àrea de Publicacions i Comunicació
Campiona del món, màxima golejadora de les lligues europees, candidata al Baló d’Or… Poc més li pots demanar al 2023.
Va ser una temporada molt bona. Ens va eixir tot rodat. És cert que vam passar per diverses fases, però dels moments complicats vam aprendre molt, i l’equip va aconseguir lluitar per tot fins al final. Aquesta temporada també ho intentarem, però els equips ja saben com han de jugar contra nosaltres. Treballem moltíssim per poder guanyar i regalar victòries a l’afició granota.
Quin moment tries del passat mundial?
Han sigut moltes vivències, totes inoblidables. Impossible triar-ne només una. Des del primer dia de concentració fins al moment d’alçar la copa amb totes les meues companyes.
Ha servit aquesta victòria històrica per a donar l’espenta que necessitava el futbol femení?
El futbol femení feia molt de temps que estava creixent (tant a escala estatal, com internacional), però aquesta victòria ha sigut molt top. Ha sigut una fita reivindicativa tant per a la dona, en general, com per a l’esport femení espanyol.
Una llàstima que aquesta gran victòria haja sigut enfosquida pel comportament menyspreable de l’aleshores president de la Federació, Luis Rubiales, durant la celebració.
Totes hauríem desitjat que les celebracions hagueren sigut netes i sense cap tipus de problemes. Fa malícia, perquè l’atenció dels mitjans es va centrar en aquests aspectes extraesportius i no en el que era veritablement important, és a dir, haver guanyat el mundial. Afortunadament, el tema ja està en mans de la justícia.
El futbol femení ha hagut de mobilitzar-se en els últims anys (vagues, jugadores que van renunciar a jugar en la selecció, etc.) per demanar dignitat.
Si arribem a eixes situacions límit serà perquè cal canviar alguna cosa, no? Hi ha hagut reunions, negociacions, s’han buscat consensos. Les persones implicades treballen perquè no tornen a repetir-se moments tan desagradables com els que hem viscut.
Què li falta aconseguir encara al futbol femení?
Cal treballar en molts àmbits encara: des de les condicions dels camps d’entrenament i de joc fins als drets televisius. Com a jugadora professional que soc reivindique poder treballar amb unes condicions mínimes. Ningú no ha d’oblidar que som futbolistes professionals.
La maternitat és un tema tabú en l’esport femení?
Un futbolista és pare i no passa res, mentre que quan una futbolista decideix ser mare tarda un any o més a recuperar el nivell esportiu previ a l’embaràs. S’ha d’avançar en aquest aspecte.
Com moltes xiquetes vas començar amb gimnàstica.
Jo era una xiqueta molt activa i els meus pares, per a canalitzar tota eixa energia, van pensar que seria bo que practicara algun esport. I, llavors, em van apuntar a gimnàstica esportiva. Però com que en el col·legi jugava a futbol i ho feia bé, un any més tard, em van donar l’opció de canviar la gimnàstica pel baló. Ells tenien clar que l’important era que fera el que més m’agradara.
Quins eren els teus referents futbolístics?
Quan era menuda em cridaven l’atenció jugadors com Figo o Ronaldo. Però, després, en començar a jugar, vaig descobrir Andrés Iniesta, que és el meu ídol. Pel que fa al futbol femení, prompte em vaig fixar en les jugadores de l’Albacete, on jugava. En veure els seus partits, jo pensava que volia ser com elles. Després vaig seguir la trajectòria d’algunes jugadores del Barça, de l’Athletic o de l’Atlètic de Madrid. Però la jugadora que més m’ha marcat ha sigut Vicky Losada.
Parla’m dels entrenadors i entrenadores que has tingut. Com t’han influït?
Quan vaig començar en l’Albacete, amb 6 anys, ens entrenava Llanos, una de les jugadores del primer equip femení. Ella va ser una de les que més em va marcar, juntament amb Matías Martínez, el següent entrenador que vaig tindre. Ell va aconseguir que jo continuara jugant en l’equip masculí (fins als 13 anys els equips poden ser mixtos). Gràcies a ell, vaig millorar la meua forma física i el ritme de competició. En passar a l’equip femení, ens va entrenar Mila Martínez, que és l’actual entrenadora del Tigres de Mèxic, amb ella vaig créixer molt. Després vaig tindre a Carlos del Valle. En fitxar pel Llevant, vaig tindre a María Pry, Ángel Villacampa i José Luis Sánchez Vera. Gràcies a totes elles i ells he arribat on estic.
El futbol femení ha evolucionat molt. Afortunadament, les dones estan més presents en el futbol professional.
Sí, cada vegada hi ha més entrenadores en equips d’elit. Inclús àrbitres, fixa’t, per exemple, en Guadalupe Porras, que ha actuat com a assistent en Primera Divisió masculina. El futbol femení ha canviat una barbaritat. Jo recorde que al principi jugàvem en camps de terra. Alguna vegada hem arribat a canviar-nos en l’autobús o posar-nos les botes en el servici. Som la generació que està avançant, però els canvis es produeixen a poc a poc.
I també heu aconseguit l’atenció dels mitjans de comunicació.
El futbol femení interessa. El mundial passat ha sigut el més vist i el que més repercussió ha tingut a escala internacional. Sabem que encara no estem al nivell del futbol masculí. Però sabem que en un futur pròxim el futbol femení estarà al capdamunt. Si hem guanyat un mundial, podrem aconseguir un fum de coses més.
Vos heu convertit en les referents per a les jugadores del futur.
Les xiquetes ja tenen en qui fixar-se. No només en les que hem guanyat el mundial. Tots els equips de Primera Divisió femenina són professionals. Totes les jugadores treballen dia a dia per a mostrar la seua millor versió. Fa vint anys no hi havia referents femenins perquè els mitjans no prestaven atenció al futbol femení. La situació ha canviat, hui dia les xiquetes poden fixar-se en moltes jugadores.