Presentacions de llibres

De Descartes al planeta dels simis

Un viatge cinematogràfic de Chema Sánchez Alcón

Un moment de l'acte.
Un moment de l'acte.
30 / 03 / 2015 | Dolors Jimeno

Tot açò va passar durant la presentació de la novela Un café sol, de Maluy Benet.

Fa tan sol uns dies vos prometia el magnífic text de Chema Sánchez Alcón. Ací el teniu:

NOVA YORK, UNA CIUTAT DE CINEMA
Xema Sánchez Alcón
Professor de Filosofia
Descartes, el filòsof francés del segle XVII, es plantejava si la realitat és part d’un somni. Hui, fent una analogia, podem pensar que la realitat és part d’una pel·lícula i que com deia Luís Eduardo Aute, “toda la vida es cine y los sueños cines son.”
L’última novel·la de Maluy Benet, Un café sol,  també està envoltada per aquesta atmosfera on, en aquest cas, el personatge principal, Margarida Borràs, realitza un viatge. “Madame Bovary sóc jo”, deia Flaubert per a expresar la intrínseca relació amb la seua criatura. Jo, ara mateix, també sóc Margarida i alguns dels llocs que ella ha somniat en la novel·la. Un d’eixos llocs és Nova York. Nova York no solament és una ciutat sinó què és part de la nostra memòria. Possiblement molts de nosaltres no hem estat mai a la ciutat real però segurament tots tenim a la nostra ment imatges i records de carrers i edificis i situacions que hem viscut de mà d’actors i actrius mítiques.
Us convide a fer un passeig, el meu propi passeig, acompanyat per Margarida i per eixos personatges del cinema, un passeig per la ciutat de Nova York com si estigués dins d’una pel·lícula.
Comencem?
El meu recorregut comença a la Quinta Avinguda. Apareix en pantalla el títol “Cowboy de Medianoche” (1969) de la pel·lícula i sona la cançó “Everybody Talking” de Harry Nilson. Jo sóc John Voigh i arribe a la ciutat plena de gent. Estic conveçut del meu tríomf i de què es complirà el meu somni, el somni americà. Encara no he conegut al tuberculós Dustin Hofmann i no he acabat fent de gigoló per a les dones d’alta societat.
El passeig continua, com no podrà ser d’altra manera, alçant els ulls i mirant els imponents gratacells. Jo em quede amb el Empire State i observe com King Kong tracta de defendre dels temibles avions. Ell estima a Anna i no vol fer-li res. Han sigut els homes qui han portat a l’animal fora del seu habitat.
No m’agradan molt les joieries però estic prop del Carrer 57, creua amb la Quinta Avinguda. Acudix, com també Margarida fa en l’obra de Maluy, Un Café Sol, a la tenda on Audry Hepbrun es va aturar per a veure l’esplendor de Tiffanis. Com he dit, no m’agraden les joies; tanque els ulls per a escoltar, en mig de la borera, “Moon River” de Henry Mancini, la cançó que apareix en la pel·lícula “Desayuno con diamantes” (Blake Edwards, 1961).
El cor se m’acelera perquè estic prop del Carrer 51, prop d’unes simples reixes de ventilació. Em pose damunt o millor al costat perquè ara jo sóc Richard, el senzil corrector editorial i estic mirant el vestit i la figura de Marylin Monroe. (La tentación vive arriba, Billy Wilder, 1955)
És l’hora de menjar i observe a Wall Street un montó d’executius agressius eixint del cor de les finances. M’en recorde de Charlie Seen i el seu dilema: no sap bé per on deu anar, si escoltar la veu dels principis ètics representat en el pare sindicalista, Martin Sheen, o la veu de l’èxit social, Michael Douglas. Oliver Stone, a l’any 1987, en Wall Sreet ja anuncia els perills del sistema econòmic actual, el neoliberalisme salvatge que convertix a les persones en nombres.
En pare a menjar un “sandwich” de… pastrami al Carrer Houston, al restaurant Katz Dells, el mateix lloc on Harry va trobar a Sally i en fique en el mateix lloc on Meg Ryan va sentir el famós orgasme. 
Com jo sóc jo i els meus personatges no sé si em passarà el mateix. (Cuando Harry encontró a Sally, 1989)
Després de menjar, anirè a descansar un poquet a Washintong Square Park. Preferix aquest parc millor que l’atapeit Central Park. En sec al mateix banc om va seure Roberd Redford a la pel·lícula “Descalzos por el parque” (1967) patint per l’amor perdut de Jane Fonda. Estem al sud de la Gran Manzana i, mirant l’ambient que m’envolta, m’en recorde d’altra època al mateix lloc, l’època de la immigració quan es configura l’espèrit de la ciutat i d’Amèrica. Els immigrants arriven pel riu Hudson a l’illa d’Ellis i després són desplaçats als suburbis del Lower East Side.
M’imagine a Robert de Niro i a James Woods buscant-se la vida mentre escolte l’excepcional banda sonora d’Ennio Morricone en Erase una vez Amèrica (Sergio Leones, 1984). O també, als mateixos barris, uns anys després, imagine la veu ronca de Don Vito Corleone, Marlon Brando, el capo de la Cosa Nostra a la ciutat. Per suposat, parlem d’El padrino (1973, Coppola)
És el moment d’agafar el metre perquè m’agradaria trobar alguns dels llocs que han configurat els meus gusts musicals. En primer lloc, sempre recordaré l’adolescència i aquelles boles de cristal brillant que giraven i giraven mentre sonava la música disco. La discoteca que inventà açò està, o millor estava ací, a Nova York, a Brooklyn, al barri Bay Rigde, Odissey 2001. Ara ja no existeix però mentre mire l’absència m’en recorde de Toni Manero, de Joh Travolta ballant i tractant de conquerir a Stephani, la xica major que l’atrau. La música no pot ser altra que la dels Bee Gees i la pel·lícula Fiebre del Sabado Noche (1977).
Ja estant a la universitat comença a interessar-me la música negra, el blues, el jazz i per això aniré  a altre lloc mític, en aquest cas, a Harlem. M’assabente que existeix el club però que és una còpia de l’original que no està al Carrer 125 sinó en altra. M’en vaig decepciont escoltant de fons la veu profunda d’Ella Fitgeralt, Nat King Cole, Duke Ellintong o Billy Holliday al costat de Richar Gere en la pel·lícula Cotton Club. (1984, Coppola)
M’acoste al final del meu recorregut. He comencat la pel·lícula este matí amb il·lusió i buscant el somni americà i ara acave sentint nostàlgia per allò que no existeix. S’apodera de mi una sensació apocalíptica i, m’‘imagine que estic en el futur a l’any 3978. Estic escoltant la veu del doctor Zaus que diu. “Según los indicios creo que la sabiduría va de la mano de la estupidez. “ Alce els ulls i, oh sorpresa, estic davant del gran símbol neoyorquí, del gran símbol americà, l’estàtua de la llibertat però està soterrada per la meitat, sola, sense la ciutat desapareguda. Jo sóc Charlton Heston i, clar, estem dins d’El planeta de los simios (1968).
Apareixen els títols de crèdits i, aleshores, comprenc que estic dins d’una pel·lícula, és a dir, d’un somni. De seguida en desperte amb la sensació d’haver fet un bonic viatge mental.




Deixa un comentari






  • Aquesta és l'opinió personal de les i dels internautes, no d’Intersindical Valenciana.
  • No està permés fer comentaris o manifestacions que atempten contra el dret a la llibertat d'expressió legalment establit ni que siguen contraris a l'honor, intimitat o dignitat de les persones o organismes.
  • Ens reservem el dret a eliminar els comentaris que considerem que incompleixen el punt anterior o que tracten qüestions alienes a la temàtica dels articles.
  • Els comentaris seran publicats una vegada hagen sigut revisats.
  • No és acceptable la publicitat i serà tractada com a "spam" o correu no desitjat.
  • Està prohibit l'ús de noms o identitats falses. Cas que es detecte aquesta situatió, el comentari serà esborrat. Així mateix, està prohibit incloure en els missatges o comentaris dades de caràcter personal o qualsevol altra informació que revele la identitat de les persones físiques o jurídiques, especialment relatives a menors d'edat.