Presentacions de llibres
Durbà segons Minetto
Intervenció d’Isaïes Minetto en la presentació de Costumari de records.
És un plaer reproduir el text que generosament ens va llegir durant la presentació del llibre de Sergi Durbà
Adverteix dels detalls que es veuen reflectits en la vida quotidiana i que el progrés transforma
L’escriptor Sergi Durbà conegut pel magnífic llibre “Camins del Sud”, mena de dietari personal on explicava les seues experiències com a docent en les terres de la Vega Baixa, ara ens sorprèn amb “Costumari de Records”. El Costumari ha estat elaborat al llarg d’alguns anys a partir de petits microrelats als quals acompanya una fotografia relativa a l’ exposat en el text petit i que acabava de penjar en el seu Blog personal anomenat així, “Costumari Durbà”.
El Costumari, doncs, ara rebatejat com a de “Records” està ordenat per ordre alfabètic amb un cert aire que recorda el “Diccionari per a Ociosos” de Joan Fuster, però mentre Fuster reflexionava sobre un concepte abstracte i anava portant el lector cap al concret, Sergi Durbà parteix d’un terme concret a partir del qual ha de desenvolupar el microrelat. A més a més, però, el sorprenent dels textos de Sergi és que no s’assemblen als consuetudinaris relats memorialístics, als dietaris personals o a la reflexió del passat, al “Tempus Fugit” de les autobiografies o llibres de memòries d’un escriptor consagrat; res més lluny de tot això en un escriptor de 37 anys, que ja ha nascut en aquesta franja de temps anomenada pels polítics de torn (vull dir televisius) com a democràcia i que els historiadors (més cautes) simplement assagen de nomenar com a post franquisme, sense saber (o potser per saber-ho massa) què vol dir això...
En el “Costumari de Records”, l’autor, que no ha viscut el franquisme (ni que siga a les acaballes i encara molt menut com ara per exemple aquí el qui us parla), no pot tenir gaire “passat” que reflectir i, en canvi, sap com fotografiar l’instant aturat en el temps; perquè el que fa és això, fotografiar l’acció congelada en el temps i situar el lector com si fos un fotògraf; ara no és la visió del “Jo personal” que s’intenta explicar al receptor, el punt de vista de l’autor que en solem dir[!] sinó que Sergi Durbà ens presta el seu objectiu perquè nosaltres, els lectors, copsem l’instant feliç amb un “clic”, el resultat del qual no solament és la foto sinó el microrelat, un microrelat que ens descriu la visió de l’Altre, del situat més enllà, algú del nostre propi de dins que ja havíem oblidat en uns casos o que encara no coneixíem en d’altres… és, per tant, una visió de l’Alteritat nostra de cada dia…
Sergi, més antropòleg que no arqueòleg adverteix dels detalls que es veuen reflectits en la vida quotidiana i que el progrés transforma; transformació que sovint és una forma de camuflatge i, més poques vegades, el reflex d’un antic ressentiment… el Costumari comença amb l’entrada la A d’“Alzira” i acaba amb la X de “Pel·lícules triple X”...
Alzira, com ara d’altres publicacions riberenques, recorda en cada carrer el pas del Xúquer i de la Pantanada, com si tot es manifestés mutable, evanescent, excepte pel record perdurable; però no el record que el poder i l’autoritat ens han volgut encabir en els darrers 500 anys; anys d’adversitat que un pilotaire aixafa tot raspallant el terra per recollir la pilota de vaqueta… perquè, què és el progrés? Abans els tercis i soldats podien furtar i saquejar les viles i pobles per on passaven; ara, no els cal, el progrés ens ha portat les preferents de Bankia, perquè al cap i a la fi, present i passat es conjuminen… i no cal explicar molts dels “per quès” ; ni el polític ni el governant d’ara ens expliquen res, com si fos un costum allargat i assumit després de 350 anys d’inquisició espanyola i 300 anys de borbons jacobins; el normal, el costum, el que trobem són imatges que el lector del “Costumari de Records” ha d’anar esbrinant per ell mateix… com ara Per què hi ha Banderes blaves a la platja o Barraques i hortes en venda… com si l’esperit crematístic dels valencians es manifestés a cada pas… de les moreres als arrossars, dels arrossars als tarongers i d’aquí als PAIs… i la reflexió fàcil d’algú, no saben qui,potser fóra “i…per què hauríem de conservar res i per a què? Si res és nostre, si potser tot és de l’Estat,”... sense saber ben bé què vol dir això d’ “ESTAT”.
Aquell Estat que només ens deixava un bocí per a Berenar, el berenar del poble baix, de la Pataqueta que devoràvem amb l’excusa d’algun Sant Patró o de la Quaresma, mentre els rics tenien “Butlla” de menjar carn o el que fos si pagaven, com si el Poder ens donés permís però només en festes (religioses, és clar). És en aquestes festes religioses on el poble baix encara imita ara el Poder, en el menjar i en el vestit, etc.
D’altres imatges, però, són ressenyes impagables d’autenticitat i resistència tenaç com la dedicada a Pep Botifarra de Xàtiva, on el record, ara, encara viu, contrasta amb les imatges vives però distants, com per exemple, Cabines Telefòniques, Caliquenyos i Campanes, o fins i tot, les Cadires de boga que posades a la porta d’una casa indicava on vivia una dona dedicada al comerç sexual (semblantment a les bragues penjades a la finestra que encara, no fa tant, també era el senyal inconfusible de treballadora del baix ventre…, per contra, en l’entrada Campana, Sergi Durbà relaciona el costum d’oir el batall de les campanes amb la Pilota, el Rall, el Tir del Rossí i els Coloms, com si el so de la campana perdurés enllà del propi temps i acabés sent engolit pel seu pas irrefrenable, com si en el fons recordés el breu poema de Josep Carner…./Campana desbatallada/ caiguda al fons d’un torrent/ ja dins l’aigua que ara corre/ et colgues amb desesment/ potser sones fantàsticament/ de rosegar el teu silenci/ es migra el meu pensament/
Potser algun dels televidents s’astora d’escoltar que a Suïssa l’altre dia es votava si els musulmans residents podien fer el prec de l’oració des dels minarets o no… sense saber, però, que ara fa 500 anys ja votaren si els catòlics podien tocar campanes o no, no fos cas que el soroll molestés els calvinistes i luterans… ni que també en fa 500 d’anys, en canvi, ací la inquisició espanyola cremà l’efígie d’un Lluís Vives (perquè era a Bruges) i a son pare viu i les restes de la tomba de sa mare només per ser sospitosos de judaïtzants….i encara, ara, van tocant campanes… o en entrades més contemporànies, com ara anar al Cinema, que com la mateixa fotografia és la Visió de l’Altre captada en aquell moment fugaç, ara atrapat, congelat, com si fos l’espectacle de cada dia….
Arribats ací, Sergi ens dóna l’entrada de Coentor tot relacionant-la amb el Meninfotisme, característiques exportades pels valencians com a constant identitària cap a l’Altre, però només com a distorsió, com una mena de rifa del Poder, com una voluntat inconscient de ser feliços malgrat que el poder ens escanya… això és, com una Descreença resistent (com ja en vist en Pep Botifarra) o, com més endavant ressenya, tot esmentat Xavi Castillo, però titulat com a Col·loquier del segle XXI… perquè el que pot molestar al Poder , ara mateix, ja no cal prohibir-ho, sinó relegar-ho al Polígon Industrial dels voltants d’una ciutat o al CD fragmentari; i és així mateix el que podem trobar a les entrades “Festes, Processons, Bous, Varietats, Concerts, Discomòbils…” Festes que abans eren sinònim de diversió (més o menys controlada, això sí) i que ara esdevenen captació de vots per a les properes eleccions.
I és que ja ho advertia Passolini l’any 1972 quan esmentava la Cretinització progressiva i inaturable de la societat italiana: havien superat ja la Itàlia de postguerra. A nosaltres ens ha arribat 35 anys més tard… perquè la postguerra i el franquisme s’hi han allargat fins ahir mateix, tant en imatge com en fets, i també en els objectes com ara Màquines de cosir, Marraixes o fins i tot magatzems de taronja esdevinguts garatges o solars d’un PAI als afores del poble… quan això dels PAIs semblava un miracle de la fortuna, o això ens feren creure, com els mateixos petits miracles d’algunes dones majors del poble quan et tiraven la cinta o el mocador i ho feien tot repetint un petit murmuri, com si fos una religió o medicina alternatives a les oficials: això és, dona/capellà (home) murmuri incomprensible/llatí desconegut… també hi trobem, doncs, una altra mena de passat, una altra mena de resistència… com quan parlàvem de Pep Botifarra, Ovidi o la Muixeranga… són les reflexions, o millor dit, les visions de Sergi Durbà que remeten a la idiosincràcia d’un poble forjat amb 500 anys de guerres, dictadures, repressions, llengua prohibida i derrotes… és a dir, allò que el senyor Rajoy en diu “convivència comuna”, amb la seua ironia, no tan ambigua de vell gallec.
I tanmateix, perdurem, com el Piloter (pilotaire) que fa les pilotes de vaqueta per al Genovès; però atenció, no sempre de forma camuflada, ja que provenim d’un sistema feudal encara no superat ni per més que ens ho encolomen per la TV on fan tothora publicitat gratuïta dels “Grandes d’Espanya” ( amb diners públics), de les seues virtuts i de la seua bondat, i on l’esport dels “Amos de la Terra” sempre estava relacionat amb la Cacera, els Cavalls i les armes: esports propis de senyors feudals, amos de la gleva i de les vides dels seus vassalls, que només tenien sentit com a preparació per a la guerra; nosaltres, en canvi, només podíem practicar els esports tradicionals tolerats i considerats pel Poder com a”Jocs del poble Baix”: raspall, tir de rossí, coloms, etc, relacionats, sempre també, amb les apostes i els guanys extra a una agricultura esquifida i delmada. I practicats en Festes, Falles, Moros i Fogueres o Gallatades tot solapant sota el nom del Sant Cristià una antiga festivitat pagana, com Sant Antoni, Josep, Joan, Miquel o els Nadals, o fins i tot Tots Sants (ara substituït per una antic costum d’origen Cèltic reclicat als EUA i retornat a la vella Europa…) però tot, al capdavall, una Identitat lingüística i festiva recuperada en alguns pobles que volen lluitar fermament contra el cretinisme i la cultura del consum immediat que potencien els Mass-Media i la Globalització, com ara l’entrada que recorda els retorn dels Vitralls, aquell antic costum d’origen gòtic perpetuat encara pels magnífics i acurats tallers de Ximo Roca (a Alginet), costums arrelats en el temps i en el so de la campana o en les converses a mitja veu i a poqueta nit potser asseguts en una cadira de boga a la porta del carrer, d’un carrer sense voreres, reminiscència d’antics atzucacs moriscs que perduren potser abandonats per desídia o per oblit de les autoritats locals, però que encara fan un goig la lectura i les reflexions d’aquest “Costumari de Records” de l’escriptor Sergi Durbà a qui tot seguit donaré la paraula.
Normes d'ús