Presentacions de llibres
El secreto de Christine. Christine Falls
Novel•la de Benjamin Black, pseudònim de John Banville
Vaig conéixer John Banville pel seu llibre sobre Copèrnic, Doctor Copernicus, distribuïda per El País en una col•lecció de novel•la històrica. Em va agradar malgrat la prosa, que en ocasions esdevé massa espessa. Sospite, però, que és un efecte buscat en consonància amb el personatge. Si és així, ho celebre.
Ara, El País ha tornat a oferir novel•les a bon preu juntament amb la compra del diari. Salude aquesta manera de promoure la lectura que m’ha permés llegir autores i autors que, d’altra manera, potser no hauria conegut. Ara bé, són traduccions al castellà. Tinc per costum llegir en la llengua en què el text ha sigut escrit. Si això no és possible per desconeixement d’eixe idioma, llisc la traducció catalana. En alguna ocasió, com ara, faig excepcions a la regla.
La col•lecció actual és de novel•la negra. Una d’elles, El secreto de Christine, està signada per Benjamin Black. Ni el títol ni l’autor em deien res fins que, amb el llibre a les mans, vaig estar escorcollant portades, contraportades, solapes i pàgines i vaig saber que eixe nom era en realitat el pseudònim de John Banville. Jo no entendré mai (potser sí, si m’ho expliquen amb convicció) l’ús de pseudònim en la literatura actual. Ara bé, si comparem Doctor Copernicus amb Christine Falls diries que són dos plomes diferents les que les han escrites. Hi ha una explicació, que s’atribueix al mateix Banville, que ve a dir: Amb el barret de Banville puc escriure 200 paraules al dia. Amb un segon barret, puc escriure un miler de paraules, tal vegada més.
Una altra cosa que tampoc no entenc: el canvi de títol de les novel•les. D’on ha eixit “el secreto”? L’original diu Christine Falls, nom i cognom. I això és una llàstima perquè ens priva de gaudir del joc de paraules (en fa un amb Falls com a cognom i com a temps verbal) que podem reconèixer gràcies a l’esforç del traductor, Miguel Martinez-Lage. Hi ha molts jocs de paraules en la novel•la, alguns (molt pocs, però) forçats si els posa en boca d’un personatge (per exemple Andy, el camioner) a qui prèviament ens ha presentat com curt de gambals i, per tant, incapacitat per a fer acudits lingüístics relativamet intel•ligents.
Christine Falls és una novel•la molt entretinguda. Una prosa àgil que s’adapta a l’escenari. És molt joyciana sobre tot en la primera part, que passa tota a Dublín. No s’està de nomenar cap carrer, plaça, bar, cafè i de mostrar algun recorregut. Sembla que l’autor està a gust portant-nos de la mà per eixa ciutat on, per cert, resideix habitualment. Joyce va escriure Ulysses des de Trieste.
L’argument de Christine Falls és digne de la millor novel•la negra. El protagonista principal és un metge forense que esdevé detectiu (som en la dècada dels 50 del segle passat) a mesura que va coneixent certes informacions i va presenciant certes accions al si de la seua família, una família benestant irlandesa amb dues branques, una a Dublín i una altra a Boston, perfectament coordinades per a “sembrar ànimes”. I no puc dir res més perquè desbarataria la història. Sols afegiré que l’església catòlica és l’autèntica protagonista, com passa a Mystic river, també en la mateixa col•lecció.
Per si voleu conéixer John Banville un poc millor, ací teniu un enllaç en què es parla del premi que li han atorgant recentement: http://www.alfaguara.com/es/noticia/john-banville-gana-el-premio-austriaco-de-literatura-europea/
Normes d'ús