Presentacions de llibres
Isabel Barceló ha tornat a la Intersindical
Ho va fer dimecres passat per a parlar de La muchacha de Catulo
Dimecres 4 de maig vam gaudir de nou de la presència d’una fidel amiga d’Intersindical Cultura, Isabel Barceló Chico. Recordareu la presentació d’una altra novel•la seua, DIDIO REINA DE CARTAGO, el 22 de febrer de 2012. En aquella ocasió ja es va lloar per part de les catedràtiques Isabel Morant i Carmen Aranegui la visió feminista de l’autora, aspecte que també tractàrem durant la conversa sobre LA MUCHACHA DE CATULO, la novel•la que ens aplegà i que ja va per la segona edició, una fita en aquests moments d’incertesa editorial.
Isabel és autora del bloc MUJERES DE ROMA. Bloc d’una qualitat immensa. Allí va nàixer Dido, capítol a capítol, i allí està escrivint ara sobre la fundació de Roma. Fixeu-vos, primer ens du de la mà d’Eneas i a continuació de Rem i Ròmul, però en la veu i amb la mirada de Dido i, en l’altra novel•la, de Rea Silva, la mare dels bessons.
Gran especialista en Roma en la seua història i sobre tot entestada a remarcar el paper de les dones romanes, que com ella mateixa escriu, és “com parlar de totes les dones del món”. I quan dic Roma, no sols em referisc a la Roma clàssica, també a l’actual (Isabel va estar becada una bona temporada en la ciutat, estudiant-la) i a la Roma de sempre, de qualsevol època. Molt probablement veurem tot açò en un llibre nou. Ja en parlarem en el seu moment.
També ha escrit novel•la juvenil i infantil, articles en premsa… tot ho podeu trobar al seu bloc.
En el bloc MUJERES DE ROMA, a banda d’anar escrivint les novel•les, també ens va proporcionant molta informació en xicotetes càpsules que ella denomina “enllaços breus”.
Consisiteix, principalment, a no deixar passar una sola data sense que ella ens diga la seua correspondència romana. Per exemple, a cap d’any ens parla de les festes saturnals, o en la primavera de les ofrenes a tal divinitat, o quan és l’aniversari de certs personatges, etc. Com sabeu la majoria de les festivitats actuals, per molt modernes o occidentals, que les considerem, tenen el seu orígen en Roma. Millor dit, el cristianisme les va adaptar, les va fer seues, i així ens han arribat.
Les altres càpsules de què parlava es refereixen a l’actualitat. Recentment ha publicat el següent:
Hace unos días Egnatius dijo en medio del foro que no sirve para nada enseñar filosofía a la juventud. Para él resulta inútil y perniciosa. Y para sostener esa afirmación, levantó su mano derecha con el pulgar extendido, repitió varias veces el gesto de empinar el codo y puso como ejemplo a Sócrates: “Ya ves cómo terminó: bebiendo”.
I afig l’enllaç a un article sobre la reforma educativa crític amb la supressió d’hores d’algunes matèries. Isabel és molt elegant. Algú pensa que ha dit borratxo al ministre Wert?
Amb la MUCHCHA DE CATULO fem una gran passa històrica (pels temes de les novel•les de què parlava adés) i arribem al primer segle abans de Crist, època en què va viure Gaius Valerius Catullus, el poeta Catul, que va escriure poemes de diatriba, d’amistat, de reflexió personal i d’amor, segon la divisió més habitual entre els seus estudiosos.
Aquests últims, els pomes d’amor, són els que avui ens interessen perquè va crear Lèsbia, pseudònim amb què es refereix a la seua amada Clòdia.
Isabel, ha tractat la relació entre Clòdia i Catul (una autèntica passió amorosa, concepte que encara no existia aleshores) des d’un punt de vista molt diferent del que diu la història de la literatura, que adjectiva Clòdia de llicenciosa. Simplement era una dona lliure però va tindre la mala fortuna de viure davall la mirada de Ciceró, home que ha passat a la història com un gran estadista però que era realment una persona plena d’ombres i crueltat. Calia una revisió i, en gran part, la tenim a les nostres mans.
Abans de donar-li la paraula a l’autora, vull parlar del llibre editat, amb molt de gust, per Ediciones Evohé en la col•lecció de novel•la històrica. La contraportada i les solapes ofereixen bona cosa d’informació sobre l’autora i la història que narra.
El text comença amb uns versos de Catul que donen pas, a partir de la pàgina 9, a una successió de cartes que intercanvien els diversos personatges que intervenen en la història. Tan bon punt comencí a llegir, em vingué al cap Lady Susan, de Jane Austen. Totes dues són novel•les curtes epistolars. L’anglesa ens situa en els darrers anys del XVIII, com sabeu.
Isabel Barceló ens ajuda a circular pel text, per aquesta immersió en el segle primer, amb uns quants instruments. Encapçala cada carta, o grupet de cartes, amb un número romà i una frase curta que permet no perdre el fil argumental. No són frases a l’estil de les novel•les renaixentistes, que t’avancen tant el que ha de passar que n’acabes perdent la curiosistat. No, són frases curtes, de vegades un parell de mots. Eixa és una de les demostracions de la qualitat de l’escriptura de Barceló, del seu domini literari: és molt difícil ser breu.
També ens fa la relació de dramatis personae amb una breu descripció de cada personatge i, a més, una altra dels llocs, dels escenaris de l’acció. Ací podem apreciar la gran erudicció de l’autora gràcies a totes les explicacions que ens facilita.
Normes d'ús