Presentacions de llibres
L’art poètic de Miquel Català
Intersindical Cultura recomana d’una manera especial el poemari DUNA, l’últim llibre del professor i poeta MIQUEL CATALÀ.
Dos excel·lents coneixedors de la seua obra, VICENT NACHER I RAFA CUESTA, ens lliuren les seues paraules per a poder introduir-nos en els mons poètics de l’artista.
“A Duna, el seu sisé llibre de poemes, Català despulla els seus anhels davant d’una dona sensual enmig del desert, amb oasis, palmeres, tuaregs, dromedaris i tota una recreació d’elements que ambienten una passió amorosa que no té límits. A través d’aquest paisatge tan exòtic, el nostre autor es proclama de forma absolutament clara com un escriptor que domina la paraula, i que la posa exclusivament al seu servei i als peus d’aquesta dona del desert. Enmig d’una allau d’imatges, veiem l’estima d’aquell que se sent fidel amant de la persona amb qui comparteix esperances, anhels i il·lusions, a través d’una relació, que com les vertaderes històries d’amor, té daltabaixos i una evolució. Els amants tenen un estira-i-arronsa que els fa reals enmig de les idees quimèriques de l’estima idealitzada. Duna mitifica el món del desert amb la creació d’una “dona duna” que esdevé la raó de ser de l’enamorat que ell és. Aquesta criatura, com les dunes, va mutant al llarg del llibre, que recrea tot un món de sensacions i intenta copsar una imatge d’ella, omnipresent als dies de Miquel. I ella és l’únic motiu de la seua existència en una vida tan hostil per als humans. Trobem al llarg del llibre una descripció de l’evolució d’aquest amor que manté viu el poeta.
El llibre, articulat en tres blocs, comença amb una primera part on una prosa poètica dura i amarga ens parla de la terrible història violenta de la humanitat. Seguidament l’autor ens submergeix en un món poètic on el paisatge és un protagonista fonamental dels textos, en el qual es veuen reflectits tots els estats d’ànim del lletraferit. Es tracta doncs del desert, amb les seues palmeres, dels oasis i sobretot d’una duna que es confon i identifica amb la dona. Una dona que fa que el poeta es capbusse en totes les possibilitats estilístiques de la paraula, en un marc d’una bellesa colpidora. I una vegada més la recerca incessant de la bellesa és la clau de tota l’obra i del quefer literari de l’escriptor riberenc. I enmig d’aquest paisatge desèrtic, Miquel ens ofereix cinc proses poètiques que parlen dels espais viscuts, dels carrers, de tots els elements que configuren la infantesa del lletraferit, del pas del temps.
Després de submergir-nos en un món poètic força suggeridor, és en la segona part on trobem algunes de les més belles proses poètiques d’aquesta obra. Una vegada més, en la resta de poemes la natura és el marc i el protagonista indubtable d’una gran part de textos del llibre. L’autor recorre tots els estats d’ànim reflectits en aquest paisatge vital per a la seua poètica. Darrere del paisatge, l’amor. Ens trobem davant d’una poesia amb un alt poder evocador, amb uns retrats de la natura perfectes, amb una ambientació que convoca de forma màgica l’essència de la poesia, la bellesa.
Finalment, a la tercera part els poemes i les proses poètiques es tornen més obscurs i hermètics. Malgrat tot, Miquel Català ens ofereix una radiografia de la societat contundent i magistral. Però és al nostre parer, en els cinc poemes on ens parla d’Àfrica on l’autor assoleix un dels cims més important d’aquest recull. També ens sembla que cal remarcar el bellíssim poema en forma de prosa que tanca el llibre. Hem vist en aquesta tercera part ecos de poetes com Salvador Jàfer i Joan Navarro.”
(VICENT NÀCHER FERRERO)
“Paisatges, caminar, pluja són imatges molt presents al llibre. Totes tres són molt sensuals
El falcó ha volat alt, tot fugint de la densa nuvolada.26
El baladre encara hiverna mentre riu, matiner, l’ametler en flor.
Era tan llarg el camí i em quedaven tan poques forces. 45
Plou de nou sobre l’eixuta, eixorca / terra de la vall entre llomes.21
I ací es produeix el miracle, el salt màgic que tan sols la poesia pot fer. Allò que el poeta veu, escolta, olora o palpa, dona entrada als seus somnis i fantasmes. Paisatge, caminada o pluja esdevenen de sobte en la recerca d’un mateix, l’enyorança de la infantesa o, fins i tot, en la força irresistible de l’amor
Redescobrir la vida passada que et va veure créixer. L’infant que fores i encara t’acompanya. / La vida com un llamp.
I resseguir en tu, com en els bells camins, el rastre de la vida i de l’estima.37
I per si algú dubta que ja no hi som en allò sensible, diu
Paisatges increïbles que mai hem visitat.
L’art poètic es fa càrrec de tot. Sí, de la mort també
Eixuta, petita, l’àvia deixà anar / la vida en tretze dies llargs / Tristament feliç va marxar / lleugera com un ésser volàtil.
I també la pluja pot simbolitzar la mort.
La pluja ens banya a tots per igual. Fills de la mare terra, orfes d’estima i algues marines. / Sonen campanes de mort
No podem acabar sense fer palés que el títol és la mostra suprema al llibre del que pot fer la recreació poètica. Per descomptat, és quelcom sensual. La pròpia portada ens ho fa vore. Però aviat, des del primer poema, que, per cert, és un dels que mostren la preocupació social del poeta i on denuncia les barbaritats que els éssers humans han fet durant mil·lennis, Duna, la dona duna, es converteix en el símbol d’eixe somni o fantasma de l’autor, el món evocat amb tanta bellesa i on tot és possible.
La història violenta de la humanitat.
Mons a part
La dona duna il·lumina un desert novell
Efectivament, són mons a part. En tots els poemaris de Català ens trobem una dona que sintetitza els anhels de l’autor i dona sentit al seu pas per la vida. En Duna tot el vagarejar per l’Àfrica des de Somàlia a Namíbia, totes les meravelloses descripcions del desert, les imatges tan sensuals emprades, tenen una direcció: el nou desert que la dona duna il·lumina que no és altre que l’amor.
El poeta sap llegir el vol de l’òbila, amb mirada encuriosida descobreix les papallones blaves, es declara addicte del bes i arriba un moment que ja no pot renunciar a res.
Tot és tot. Res es res. Entre tot i res, ho vull tot sense enveja. Vull la mar, vull l’amor, l’abraçada i el bes. Vull el cel, vull la mà, la
mirada, els cabells. Vull el vent en la cara, el sol en la pell. Ses paraules, la calma, el noguer. Lent passeig agafats de la cintura. Sempre
lent. “
(RAFAEL CUESTA)
Normes d'ús