Manel Arcos, de nou a la Intersindical

Em vaig posar en contacte amb Manel i el dia 30 d’abril de 2014 el rebérem al grup de lectura per parlar d’Acabaren com Camot. Va ser tota una sorpresa tant llegir el llibre com escoltar Manel en la dita sessió del grup. Vam parlar sobre els maquis, sobre la presència de la ciutat de València en el llibre, sobre el fossar de Tavernes Blanques, sobre la ciutadella i el carrer del Justícia, el procés d’industrialització,  la qüestió nacional, la fam del XIX… En fi, acabàrem molt bé.

En aquell moment, Manel Arcos tenia 8 llibres publicats i n’havia fet 216 presentacions o actes literaris relacionats amb els seus llibres durant els 18.701 km recorreguts des del 25 d’abril de 2009, com ell diu “en defensa de la meua llengua i de la meua cultura”. Ara, ja en són més de 400, quantitat que donava a data 13 de febrer, i 31.191 quilòmetres. Del 13 al 24, són 11 dies i uns quants actes i kilòmetres més. No sé si també algun llibre! Caldria afegir els kilòmetres que fa trepitjant les sendes que intenta identificar i recuperar i que dóna a conèixer en excursions organitzades.

Manel Arcos, és autor del blog La senda dels lladres, lloc dedicat a oferir els avanços en la investigació del bandolerisme valencià del segle XIX.

Ací volia arribar, a la investigació. Probablement en aquest acte el nostre convidat ens explicarà  exactament com va començar, en quin precís moment, li ve la dèria per entrar en arxius parroquials (en coneix més que els venedors de ciris i neules) i d’altres centres documentals. De fet, Manel sol referir-se al seus llibres com a treballs d’investigació.

Manlleve unes paraules de l’amic Toni Cucarella, el seu prologuista de capçalera:
“Arcos ha obert el camí per descobrir una part de la nostra història més important del que es creia, almenys a tenor del poc interès que havia despertat aquest món entre els nostres historiadors. Amb els seus treballs ha posat també de manifest la diversitat del fenomen, les diverses causes, i el fort impacte social que va tenir en el seu moment. És un món tan vast, que els seus treballs només han obert la porta: ara cal que hi entre més gent”.

Manel Arcos i Martínez, d’Oliva, és llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat de València. A la tardor de 1985, quan comptava vint anys i cursava 3r de Filologia a València, es va incorporar a l’equip humà que feia possible el funcionament de Ràdio Puça. Més endavant   va treballar en la redacció de Ràdio 4 a València. També fou redactor de RNE a València, guionista de Canal 9 i redactor de Ràdio 9.
Des del 2 d’octubre de 2012 i fins el 23 de juny de 2015, dirigeix i presenta el programa Paraules en silenci a Ràdio Pego, un programa sobre cultura, molt centrat en la poesia.
Val a dir que el programa Paraules en silenci va ser guardonat, el 2013, amb un dels Premis Ràdio Associació, convocats per la RAC de Catalunya. Rebé la Menció de Qualitat, en la categoria de millor programa de ràdio local, “per divulgar amb llenguatge actual i utilitzant els recursos del mitjà, la qualitat de la literatura catalana, en especial la poesia.”
Manel Arcos i Martínez també és poeta,  és autor del poemari EL VOL DEL SILENCI. Amb ell ha fet concerts, representacions, recitals musicats i lectures acompanyat d’un fum de poetes, escriptores, periodistes. Si Moustaqui cantava als amics de George, es referia a Brassens, nosaltres haurem de felicitar Manel per les seus amistats, encara que no cantem.

Anem al llibre GAIANES-XÀTIVA, UN VIATGE SENSE TORNADA

Jo solc passar molts caps de setmana a Muro de Mariola. Un d’ells m’allarguí a Gaianes en busca d’algun llaurador que volguera llogar o vendre bancals de vinya vella. En passar per l’ajuntament vaig veure l’anunci de la presentació del llibre. Llàstima. Havia sigut la vespra. El destí ha volgut que avui el poguera presentar.

En saber que venia Manel amb els seus roders i bandolers, un company del sindicat, Voro Benavent (a qui hauria volgut tenir ací en la taula però no és a València ara mateix) em va dir que un dels seus rebesavis havia sigut roder. Li deien Ximo l’Enguerí.

D’altra banda, en veurem el llibre a les mans, un conegut em recità:
Conole, fill de Torrent, en tant que tan corregut, al final de la correguda, el soterraren sense taüt.

Encara més, un amic de Quart de Poblet va estar referint-me uns casos ocorreguts al poble i que en alguna ocasió s’havien relcionat amb estos bandolers.
Solament es tracta d’unes anècdotes, però és una manera de dir que aquest món es manté en la memòria de la gent, inconscientment si voleu, encara que siga en renoms o dites o versets o cançonetes. A més, a qui de nosaltres no ens han dit, sobretot als xics, “roder, més que roder”. I la major: acabareu com Camot.

El llibre està molt ben editat, marca de la casa El Petit Editor. En aquesta col·lecció PETITA HISTÒRIA, també podeu trobar Conflicte d’interessos: bandolerisme i vendetta a la Marina Alta en temps de cacics (1844-1875).

El llibre de què parle avui conté, entre altres, un tema molt curiós i atractiu: el de l’atracament a la seu valenciana del Banc d’Espanya, siti aleshores en la plaça de la Congregació. Mentre això passava a la ciutat, a la resta del món passaven coses com aquestes: guerra franco-prussiana, inauguració del canal de Suez, publicacions de Flaubert, Tolstoi i Verne, estrena d’Aida i de la Traviata, concili vaticà primer….
Gaianes-Xàtiva, un viatge sense tornada. Tres germans, tres bandolers i una història oblidada (1869-1873), consta de 135 pàgines que es reparteixen entre un pròleg de Toni Cucarella, un estudi preliminar de Sergi Silvestre Pérez, cronista oficial de Gaianes i Alcosser de Planes i actualment regidor de Cultura de Muro, el seu poble. I una introducció del mateix autor

L’honestedat de Manel fa que dedique unes quantes pàgines més a explicar-nos els criteris de traducció, citacions, etc. A banda, és clar de facilitar-nos tota la bibliografia que ha emprat i oferir-nos uns sucosos apèndixs documentals i bibliogràfics. Tot plegat, un llibre rigorós.

Per si no en teníem prou, les fotos també són de Manel. Recorde que quan vaig parlar d’Acabaren com Camot, vaig dir: “Una de les coses que més m’han agradat de Camot és que les fotos són també de Manel i a més ha tingut molt de gust a fer-les: no ha tret cap cotxe o coses així”.  Ara, puc tornar-ho a dir, tot i que hi ha més fotografies de serres que urbanes.