Presentacions de llibres
Alonso i L’ombra del bou segons Hèctor Serra
Manel Alonso va estar acompanyat per Hèctor Serra i Joan Femenia
A continuació transcrivim el text que va dir Hèctor Serra ahir a la nostra seu durant l’acte de presentació del recull de contes de Manel Alonso
Un mosaic travessat pel mite del Minotaure amb passatges sovint esborronadors
Bona vesprada. Quan Manel em va proposar d’acompanyar-lo en aquesta vetllada literària, vaig acceptar-hi de grat sent conscient que rere la seua figura, més enllà d’una sòlida trajectòria en pro de les lletres i la cultura del País Valencià, es troba un home lluitador, incansablement arrelat al seu temps i al seu trosset de terra, un home que, tal com m’ha comentat en algunes altres ocasions, ha pagat molts peatges en el decurs del seu viatge creatiu però que mai ha exigit res a canvi en la seua escomesa de difondre, espargir i envolar lletres, versos, relats, novel·les, dietaris, articles i saviesa popular. Molts dels presents estareu preguntant-vos ara mateix quina relació m’uneix amb el protagonista d’avui. Abans de fer cinc cèntims sobre la darrera criatura de Manel Alonso, L’ombra del bou, potser caldria explicar que fou l’any 2013 (si no se’m torcen els càlculs) quan Alonso va irrompre en la meua vida. Llavors, ell s’encarregava de cercar autors novells per tal de bastir una àmplia i engrescadora col·lecció de poesia dins el segell editorial Germania. En efecte -i sempre m’agrada dir-ho allà on vaig-, Manel Alonso es va convertir en l’impulsor de les meues creacions poètiques. Ell va ser qui em va obrir les portes de la publicació i, el més important, el que em va esperonar a continuar endavant i a creure en allò que estava conreant. Si bé és cert que abans d’aquell 2013 jo ja havia publicat algunes peces esparses en diferents mostres i antologies generacionals, la proposta de Manel esdevenia força més ampla de mires, més ambiciosa: es tractava de publicar un llibre llarg i unitari de poemes. Fet i fet, puc ben assegurar-vos que tot el que ha vingut després li ho dec, en gran mesura, a aquesta oportunitat brindada per Manel que no vaig desaprofitar i que ha estat, vist en perspectiva amb el temps, la iniciació al gran cosmos que és la literatura. No és de bades ressaltar aquest paper d’assistència i promoció editorial de noves veus poètiques o narratives. Sens dubte, Manel Alonso és sinònim d’avidesa, d’inquietud. Gràcies al seu esperit emprenedor i dinàmic, i gràcies també a l’estima nacional i social que es tradueix en una militància activa per dignificar la llengua i les lletres del seu país, hem sigut testimoni de la irrupció d’obres i autors que, sense figures com la de Manel, potser haurien tingut molt més difícil el seu salt al paper. La ingent tasca de tota una generació al mur virtual que és internet ha donat fruits en aquesta transportació al format tradicional de paper i llom que Manel Alonso ha capitanejat en moltes ocasions, possibilitant una revaloració dels textos mercès a la retroalimentació entre totes dues plataformes. És, per tant, de justícia, reconèixer els esforços i les accions que persones a títol individual com Manel Alonso realitzen en un país on pensar, viure i estimar segons com ha estat durant molts anys perseguit i castigat per unes institucions culturalment anormals i políticament subnormals.
Ara parlem de bous. Quan vaig ensopegar amb la portada de L’ombra del bou, vaig intuir allò que em podria trobar entre les pàgines del llibre. Fou una corada que de seguida va remetre a les meues escenes d’infantesa. Recorde, quan jo era menut, els meus estiuejos a les Alcubles, a la comarca dels Serrans. La meua família paterna sempre havia tingut una certa vinculació amb aquest poble i jo he passat moltes setmanes d’agost en aquest assentament muntanyenc i de secà. Cap a les acaballes d’agost, venien les festes i els bous. Coincidia, a més a més, que la llar familiar es trobava encabida dins el recorregut de tots o pràcticament tots els actes taurins. Des de la finestra de casa, doncs, he estat testimoni de desencaixonades, vesprades de vaquetes, bous embolats a altes hores de la matinada… Els meus ulls, llavors, eren els d’un xiquet que es mirava aquell ritual amb l’encís i l’enigma que produeix la silueta d’aquell animal amb banyes. Però també amb la temença i un cert pànic que se’m despertaven cada volta que l’animal es quedava palplantat a sota de la nostra finestra i feia intenció d’empènyer amb les banyes apuntant a la porta de casa. He de reconèixer que se m’ha encongit el cor moltes voltes. Preguntava sovint a ma mare si la distància a la qual estàvem era suficient i si el bou d’un bot podia travessar el marc de la finestra des d’on el contemplàvem. Jo, caut i resolut, ja havia memoritzat l’itinerari que faria si algun dia el bou feia cedir la porta i pujava per les escales al menjador. Si això algun dia passava jo sabia que pegaria a córrer escales amunt fins al terrat i d’allí aniria grimpant de terrat en terrat fins arribar a l’altra banda del poble a la recerca de seguretat, lluny de les flames roents de l’animal. En les meues experiències com a espectador de luxe de les festes amb bous a les Alcubles, també vaig desenvolupar un cert deix crític amb el paper dels humans en tota aquesta història. Amb els anys, l’encís va anar transmutant en un cert escepticisme i un brot d’empatia sensible amb el boví enfront d’una realitat que em començava a semblar temerària. Aquells asfalts i aquell recorregut delimitat amb barreres de fusta i ferro no eren el lloc natural del bou però les persones s’entestaven cada any a repetir la jugada i elles sí que es trobaven, sembla, en el seu lloc natural. Tot i que vaig veure moltes enganxades a pocs metres, corredisses d’última hora a vessar de perill i ferides, esglais i crits de pànic, el foc regalimant per l’entrecella del bou, el cansament i l’apatia de l’animal… el capítol que se m’ha quedat gravat amb cisell a la retina il·lustra a bastament la meua mirada recelosa i incrèdula cap a aquests actes. L’escena en qüestió mostrava un individu amb un cigarret als llavis despenjat dalt d’una barrera que va aprofitar l’aturada propera del bou per a inclinar-se cap a la bola de foc i encendre’s el cigarret. El bou mai no va moure el cap ni va sacsejar les banyes. D’haver-ho fet, la desgràcia hauria estat majúscula. Hi ha gent que va aplaudir i riure l’ocurrència. A mi em va semblar d’un mal gust tremend i una metàfora cruel de certa estupidesa humana: humà bota foc a l’animal per a encendre’s un cigarret. No hi donava crèdit.
Amb tot, independentment de les controvèrsies que es creen dins la societat pel que fa als festejos taurins, -i ara ja parlem de literatura-, hi ha la virtut de Manel Alonso en bastir un llibre de relats que recull aquesta realitat d’un bon nombre de pobles valencians com a excusa, com a context, com a base i eix transversal d’unes històries que ens parlen de memòria col·lectiva, de fils generacionals, de l’embat del progrés i de les runes de la tradició i l’imaginari popular que malden per sostindre’s dempeus. La vocació de Manel Alonso a L’ombra del bou no difereix gaire de la dels seus altres reculls de contes El carrer dels bonsais i Els somriures de la pena. I aquesta vocació és la de ser clar i transparent amb el llenguatge, fidel en la seua escomesa de retratar el dia a dia del seu poble, sense rastre d’histrionismes ni barroquismes. La seua és una prosa planera, esguitada de tonalitat popular, instantània. A L’ombra del bou hi ha fil emocional, dinamisme en el ritme, intuïció. Tot i ser un llibre de relats, no podem parlar d’una total independència de cada peça. És obvi que funcionen per separat, però el caràcter transversal de cada vinyeta aconsegueix una estructura de realimentació molt suggeridora. És un retaule, un mosaic travessat pel mite del Minotaure amb passatges sovint esborronadors, d’altres genuïnament divertits, però on el gaudi no decau en cap interval. Cada relat és com una postal que enllumena el millor i el pitjor dels nostres pobles. Manel Alonso ens col·loca davant les nostres pors, els nostres afanys, la nostra lluita diària i les nostres vies d’escapament. La ploma i el propòsit d’Alonso tenen la intel·ligència d’utilitzar com a inspiració no el debat entorn de la qüestió dels bous al carrer, sinó l’autenticitat i la realitat dels bous al carrer per tal de poder assajar una crònica narrativa de la vida- amb picades d’ullet líriques- sense manierismes ni posicions decantades. I, en el centre de tot, uns personatges qualssevol ens expliquen a la perfecció com se senten, o com volen sentir-se, o la por que tenen a sentir. Abans - i vaig acabant- he parlat de la meua experiència amb els bous al carrer. És una experiència que es va tallar de soca-rel a partir de la meua adolescència, quan vaig deixar d’anar a passar els estius a les Alcubles. Tanmateix, resulta misteriós reconèixer que aquells episodis de bou formen part del meu codi genètic dels records. Quan la nostàlgia m’atrapa i ressuscite velles vinyetes, no puc deixar d’invocar aquella ombra mansa i feréstega alhora, aquell posat imponent, aquell respecte al seu voltant, aquella fascinació pel mite. L’ombra del bou és patrimoni de les meues sensacions, de les meues reflexions, de les meues expectacions. Manel Alonso ha ordenat amb destresa alguns dels aspectes relatius al bou, a la seua presència entre els veïns d’un Pouet qualsevol. Hi ha, en les seues pàgines, el regust que deixa el bon narrador. El que ha anat criant-se i creixent en els millors ramats. El narrador que no toreja al lector, sinó que el pressuposa predisposat, amatent i gens ximple. I així, predisposats i amatents, és com hem de gaudir d’aquests vint- i-set relats vitals i esmolats.
Normes d'ús