Drets
14 d’abril: Memòria, República i Dones Valentes
Les dones republicanes no foren un peu de pàgina en la història: foren columna vertebral d’una lluita per la llibertat, la justícia i la igualtat. Van alçar escoles, van empunyar la paraula i, quan calgué, les armes. Van desafiar el patriarcat, el feixisme i l’oblit. Però el relat oficial les va esborrar, les va silenciar, les va condemnar a la invisibilitat. Hui les rescatem, no com a víctimes, sinó com a protagonistes. Perquè sense elles, la història està incompleta. I nosaltres ja no acceptem mitges memòries.
Sense les dones republicanes, la memòria democràtica és incompleta.
El 14 d’abril és una data carregada de simbolisme per a totes aquelles persones que han lluitat i continuen lluitant per una societat més justa, lliure i igualitària. La proclamació de la Segona República Espanyola el 14 d’abril de 1931 va obrir una finestra d’esperança que encara hui ens inspira, malgrat les frustracions i traïcions posteriors. Però si la història democràtica de l’Estat Espanyol continua sent una assignatura pendent, la memòria de les dones que van contribuir a eixa República, amb veu pròpia i mirada transformadora, és directament una pàgina arrancada.
Parlem de la República com un període de grans avanços, però oblidem que eixes conquestes no foren fruit d’un miracle, sinó de l’organització, la resistència i la determinació de milers de dones. Moltes d’elles valencianes. Lliures, rebels, decidides i valentes.
València, convertida en capital de la República durant la guerra, va viure l’estiu de 1937 com el més intens i vibrant de la seua història, amb una vida cultural, política i social activa, cosmopolita i profundament compromesa. Però a penes coneixem el nom de les protagonistes que ho feren possible.
El franquisme no sols va frenar aquest progrés,sinó que va fer marxa enrere als èxits aconseguits.
Una mostra de la importància que es donava a les dones en eixe temps,és l’exemple de Dolores Ibárrurri, Pasionaria, que tenia a València un carrer i un altre al Cabanyal, un hospital, i en l’Avinguda Guillem de Castro n.32,la Llar infantil Pasionaria.
Cap placa recorda avui en ningun lloc l’existència d’alguna de les dones que van habitar social,ecònomicament o políticament.
Dones lliberals,republicanes,socialistes,anarquistes,comunistes.
Cal recordar a Carmen Agulló, investigadora incansable que ha recuperat la memòria de les mestres republicanes. Elles sembraren, des de les escoles, els valors de la igualtat i l’esperit crític. Cal parlar de Maria Cambrils, pionera del feminisme socialista i autora de Feminismo socialista (1925), una obra cabdal on ja denunciava la doble opressió de classe i gènere.
També de Amparo Poch i Gascón, tot i ser aragonesa, va deixar una forta empremta a terres valencianes, com a metgessa, pedagoga i activista anarquista, o de Josefina Carabias, periodista compromesa que va donar veu a les dones des de les pàgines d’un diari quan les dones tot just començaven a votar.
I, per descomptat, les milicianes, les treballadores, les sindicalistes i les dones de barri que, des de la base, sostenien el país mentre els homes anaven al front.
La repressió franquista es va cebar amb elles: exili, silenci, presó, humiliació pública i, en molts casos, afusellament. Però no han pogut esborrar-les. Perquè hui, quasi un segle després, les seues lluites ressonen en les nostres.
Des d’Intersindical Dones volem retre homenatge a totes les dones republicanes que, amb coratge, compromís i visió de futur, que van contribuir a construir una societat més justa, lliure i igualitària. Elles també feren la República, malgrat que la història les haja volgut silenciar.
Normes d'ús